Tornar al federalisme

La decisió de Junts per Catalunya de tombar, juntament amb el PP i Vox, els decrets d’habitatge ha fet que Sánchez s’hagi plantejat seriosament avançar les eleccions generals. Escric aquestes ratlles quan el president espanyol encara no s’ha pronunciat al respecte; potser, quan el lector llegeixi aquestes línies, el líder socialista ja haurà fet pública -o no- la seva decisió d’avançar els comicis.

En tot cas, en les darreres hores s’han analitzat amb profunditat els motius que han portat el partit de Puigdemont a rebutjar els decrets. Tanmateix, en el rerefons polític d’aquesta operació hi ha la voluntat de Junts de veure Sánchez, un cop més, derrotat en una votació parlamentària al Congrés. I, encara més, fer-ho en una qüestió sensible i complexa com és l’accés a un habitatge digne.

Per entendre com s’ha arribat fins a aquest punt, cal situar-se en les eleccions generals de 2023. Uns comicis en què, obligats per l’aritmètica parlamentària, els socialistes passen de refusar l’amnistia a acceptar-la, entenent, més enllà de la necessitat, que pot ajudar a reduir la tensió dels darrers anys. La iniciativa s’aprova al Congrés i té un cost elevat per al PSOE i per al govern central en algunes zones d’Espanya on, entre el relat apocalíptic de PP i Vox i la intransigència dels post-convergents, s’imposa la narrativa, un cop més (i quants en van ja?), que Pedro Sánchez trencarà Espanya.

La llei d’amnistia, així doncs, és un factor que, sumat a d’altres com el fet de situar ministres com a candidats a les presidències autonòmiques, el fort creixement de Vox, la capitulació del PP davant la formació d’Abascal o la forta dretanització de l’electorat, suposa una derrota per a l’esquerra en les eleccions celebrades a Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i Andalusia.

El cost polític que assumeix Sánchez amb les diferents mesures de gràcia (indults i amnistia, principalment) no ha estat gens correspost per Junts, que ha venut als seus simpatitzants i votants aquestes iniciatives com una obligació de l’executiu central. Ignacio Sánchez-Cuenca, en un article fa uns mesos a La Vanguardia, ho expressava amb molta claredat: “L’intent d’alguns líders de Junts d’argumentar que no hi ha diferències entre les dretes i les esquerres espanyoles és massa groller. Segons la meva opinió, la ingratitud de Junts revela una descomposició política del partit, que avui no està en disposició d’encapçalar un projecte intel·ligible sobre el futur de Catalunya”.

A més, cal recordar que l’amnistia va ser únicament a canvi de la investidura. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que un grup polític advoqui per votar un president i, alhora, no el deixi governar. És el que ha fet Junts al llarg de la legislatura. Precisament, cal tenir present que la força independentista hauria pogut decidir no votar Sánchez. Tanmateix, en el moment que va avalar entrar en la negociació per a una investidura i acabar donant-li la confiança al candidat a la presidència, se suposa que, com a mínim, facilitaria l’aprovació d’uns pressupostos. Al si del partit secessionista, però, van pensar que seria millor fer el contrari: permetre la investidura del líder progressista, però no deixar-lo governar.

I com ho han fet? Posant condicions impossibles al govern central en les qüestions que s’han anat debatent al Congrés. En altres paraules, convertint pràcticament cada votació en una subhasta simbòlica. És cert que molts, dins i fora del PSOE, tenien la falsa esperança que la formació de Puigdemont i Turull acabaria cedint i, per tant, entrant en la lògica ‘realista’ de grups com el PNB, EH Bildu o ERC. 

I per què Junts ha actuat d’aquesta manera? Al meu entendre, per tres raons. La primera és que l’amnistia, tot i ser venuda com un triomf, és la constatació del fracàs polític del procés. La segona és que entenen que torpedinar l’acció de l’executiu central és la millor fórmula per debilitar el PSC, el seu màxim rival a Catalunya i amb qui alguns dirigents encara mantenen un cert ressentiment pel fet que la via secessionista no prosperés. I, en tercer lloc, i més recent, per marcar distàncies amb Aliança Catalana, la força ultradretana amb qui el partit de Puigdemont encara no sap quina relació mantenir-hi.

A Junts, que només té 7 escons i l’11,16% dels vots a Catalunya, només li queda el relatper no caure en la irrellevància que apunten les enquestes. Un relat fonamentat en el fet que ells són la representació calcada del que és Catalunya i en el fet que són la garantia de la supervivència de la ‘nació’.

Tot apunta que les properes eleccions generals estaran fortament condicionades pel factor de l’habitatge. Als post-convergents la fotografia amb el PP i Vox els pot generar més problemes del que podria semblar inicialment. És el que té jugar amb foc. Sense anar més lluny, i segons dades del CEO, un 65% dels votants del partit advoca per regular els preus del lloguer.

En tot cas, els comicis generals tindran també un component territorial determinant. Totes les formacions saben que Catalunya serà una de les zones més decisives. Per això, Sánchez ha de recuperar el federalisme com un dels seus eixos polítics i contraposar-lo a un independentisme al qual només li queda la força del simbolisme i la nostàlgia d’un passat idíl·lic. És la taula de salvació d’aquest moviment polític i, especialment, de l’espai que representa el grup que lidera Míriam Nogueras al Congrés.

Per això, arribats al punt actual, si el president espanyol vol tornar a vèncer a Catalunya en les properes eleccions generals, no en tindrà prou amb l’aposta per l’agenda social. Haurà de superar també la dialèctica independentista i articular una fórmula que vagi més enllà de la concepció d’una Espanya plural i diversa i que deixi enrere el binomi entre centralisme i independentisme. El context europeu i mundial, de fet, apunta cada vegada més a la necessitat de compartir sobiranies en el terreny de les polítiques públiques. És una proposta que, a la vista del darrer cicle electoral, podria aplegar una majoria àmplia de ciutadans de Catalunya. Un bon exemple, com a referència, és el discurs federal i la visió territorial que va imprimir Ximo Puig quan va presidir la Generalitat valenciana. 

La paradoxa, a més, és que avançar en un paradigma federal ajudaria també el PP a millorar la seva acció política en les administracions on governa i milloraria la coordinació entre institucions. Amb tot, l’oposició destructiva de Feijóo i la seva aposta per sotmetre’s als postulats d’una formació que advoca per eliminar les comunitats autònomes fan molt difícil que hi pugui haver una mínima entesa en una matèria que milloraria l’arquitectura institucional de l’Estat.

En síntesi, les pròximes eleccions generals, que seran potser les més decisives de les darreres dècades, pel fet que Espanya pot tenir un executiu amb la participació d’una de les extremes dretes més involucionistes d’Europa, poden ser, al mateix, temps una oportunitat per enfortir l’estat del benestar -amb un èmfasi especial en l’habitatge-, però també per reconstruir una idea d’Espanya- amb un paper important de Catalunya- que posi en el centre els drets de ciutadania i la rellevància de les sobiranies compartides.