Albiol és el missatge

Les formacions polítiques solen escollir candidats que obtenen bons resultats als seus territoris per presentar-los en comicis d’altres característiques. És el que ha fet recentment Alberto Núñez Feijóo amb Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona, en situar-lo com a cap de llista al Congrés per la província de Barcelona. És cert que el candidat del PP té majoria absoluta a la seva ciutat i que és el càrrec municipal més destacat que té la formació a Catalunya, però és quelcom suficient? El fet de guanyar eleccions és un argument de prou pes?

Probablement no. Segurament cal analitzar altres elements com, per exemple, la seva acció de govern a escala local. En aquest cas, el PP justifica la seva elecció pels dos aspectes, és a dir, tant per les seves victòries electorals com per la seva gestió i el seu estil.

Pel que fa als resultats, però, és important recordar que Albiol, amb el pretext de l’ampli suport que té a Badalona, va ser presentat com a candidat del PP a la presidència de la Generalitat en les eleccions autonòmiques de 2015 i 2017 i que va obtenir, respectivament, 11 i 4 diputats. Per tant, uns comicis són una realitat força més complexa i polièdrica que no pas simplificar-ho tot a la victòria o la derrota. Dit d’una altra manera, el seu estil i les seves propostes, que són ratificades a Badalona, no van obtenir l’aval de la ciutadania de la resta de Catalunya. En tot cas, seguint la regla de tres dels triomfs electorals, si el PP entengués que Isabel Díaz Ayuso és el model que cal seguir perquè obté majories absolutes, la formació presentaria candidats similars a ella a la resta de comunitats autònomes. I el partit no ho fa perquè sap que a moltes zones d’Espanya resta més que no pas suma. Ni Badalona representa tota la província de Barcelona ni Madrid serveix per entendre el pluralisme i la complexitat del conjunt del país.

Pel que fa a la gestió, però, la lectura és encara més preocupant. El PP demana la confiança per a un polític que ha convertit la desesperança i la manca d’oportunitats que viu una part important de la població de la seva ciutat en una eina per enfrontar col·lectius vulnerables nascuts al municipi amb ciutadans d’origen immigrant. En comptes de valorar i, en conseqüència, gestionar la diversitat d’una ciutat on hi conviuen persones de múltiples països i religions, el batlle de la quarta ciutat catalana en nombre d’habitants ha vinculat la immigració amb la delinqüència i ha fet del menyspreu a determinats grups socials una de les seves banderes. Dos elements que són més propis d’un responsable públic d’una formació d’extrema dreta que d’una família política conservadora. Per si tot això no fos prou, la seva gestió també s’ha caracteritzat per la desatenció de les polítiques socials i, molt especialment, de les necessitats de les persones sense llar. Una desatenció que es fa encara més evident arran del tancament de Can Bofí Vell, l’únic alberg municipal de la localitat.

Tampoc no és innocu el moment en què l’alcalde badaloní ha estat triat candidat al Congrés. En la pugna per evitar el sorpasso de Vox a Catalunya, el líder popular creu que el polític català pot competir de tu a tu amb el partit ultradretà, especialment en una matèria de la qual ha fet bandera, com és la de les ocupacions. Per això Feijóo l’ha escollit. Fa unes setmanes, sense anar més lluny, el presidenciable popular va anunciar que Albiol seria el ponent del partit en la llei que vol tirar endavant aquesta força política en la propera legislatura. 

El PP, però, té tres dificultats importants a Catalunya: la primera és que el vot de protesta contra el govern central l’està capitalitzant Vox; la segona és que, entre la proposta original d’Abascal i la falsa còpia de Feijóo, la ciutadania prefereix la primera; i la tercera és que els acords al Senat afebleixen el principal partit de l’oposició, atès que a Tarragona i a Girona els votants conservadors hauran de donar suport als candidats de l’extrema dreta. I la pregunta és: si els electors del PP confien en els senadors de Vox, faran el mateix amb la candidatura al Congrés?

El cap de llista per Barcelona, a més de cercar contenir l’auge de Vox, té el difícil repte de reduir les distàncies amb els socialistes catalans. En les eleccions de 2023, la diferència era de 13 diputats i, a la formació conservadora, són perfectament conscients que, sense un bon resultat a Catalunya, el president del PP ho tindrà més difícil per arribar a la Moncloa.

La pregunta, tenint presents tots aquests factors, és si Albiol és el perfil més adequat per a aquesta doble batalla. En un moment més marcat per l’estridència, el soroll, i la deshumanització de l’adversari i de les persones més vulnerables,  hom podria pensar que sí. Tanmateix, la realitat també evidencia que cada cop més ciutadans esperen dels responsables públics moderació, calma, humanisme i la defensa dels valors intrínsecs a la convivència democràtica.

En política, com a la vida, un ha de triar. I Feijóo ha optat, ja abans de les eleccions, per bastir candidatures conjuntes a la cambra alta amb una de les formacions més reaccionàries del panorama espanyol. Una situació, per cert, que seria inimaginable en països com Alemanya o Polònia. I també ha triat a Catalunya. El líder del PP no oculta la seva admiració pel paradigma desenvolupat per Albiol a Badalona. Un paradigma que ha generat més exclusió, divisió i desigualtats socials. És cert que, en termes electorals, això dona espai a l’esquerra, sobretot al PSOE, per créixer cap al centre, però és una molt mala notícia que el PP, que pertany a la tradició conservadora i democratacristiana europea, hagi entrat en la lògica extremista i de derogació de drets de Vox. Una lògica extremista que erosiona la política com a espai respectuós de debat, deliberació i resolució dels problemes de la societat i que acaba afeblint la pròpia democràcia.