María Giralt, activista de la primera manifestació LGTBI de Catalunya: "No portem 50 anys lluitant perquè l'extrema dreta ho destrueixi tot"

Va ser una de les activistes que van participar en la primera manifestació LGTBI de l'Estat, l'any 1977. Només tenia 18 anys quan María Giralt va recórrer la Rambla de Barcelona reclamant la derogació de la Llei de Perillositat Social. Quaranta-nou anys després és la vicepresidenta del Pride Barcelona i, amb les mateixes ganes de lluitar pels drets LGTBIQ+ que aleshores, té clar quin és el principal repte del col·lectiu: tornar a connectar amb la societat. 

PREGUNTA (P): Vas participar en la primera manifestació LGTBI del país, l'any 1977, a la Rambla de Barcelona. Com recordes aquell dia? 

RESPOSTA (R): Ja han passat 49 anys. El que més em va cridar l'atenció va ser que, al nostre costat, hi havia entre 4.000 i 5.000 persones de tots els moviments socials que existien aleshores: associacions de veïns, el moviment estudiantil, les feministes, partits polítics, sindicats... Si volem canviar i transformar la societat, aquest és l'esperit que hem de recuperar. En lloc d'allunyar la gent, ens hem d'apropar a la societat, sigui o no LGTBI, per defensar els drets humans, perquè, al cap i a la fi, els nostres drets són drets humans. 

Hi havia moltíssima gent defensant els seus ideals amb pancartes i consignes molt clares. Demanàvem la derogació de la Llei de Perillositat Social. Quan ja feia una estona que ens manifestàvem, la policia va començar a carregar amb molta duresa. Però, malauradament, ja hi estàvem acostumats. 

P: Estàveu acostumats a la repressió. 

R: Sí. En aquell moment tenia 18 anys, però des dels 15 ja anava a manifestacions i ja havia patit càrregues policials. Fins i tot utilitzaven porres elèctriques. Sortíem corrents i ens amagàvem als portals de l'Eixample. 

P: Aquest tipus de situacions et marquen per a tota la vida? 

R: Sí, però també d'una manera positiva. Des d'aleshores vaig tenir clar que sempre defensaria els nostres drets. Igual que quan tenia 11 anys, quan la mare superiora de l'escola em va dir que no podia parlar català amb els professors. 

P: Era la teva llengua. 

R: És clar, però aleshores estava prohibit parlar català. Els professors em parlaven en castellà i jo els responia en català. Des dels 11 anys vaig entendre que no ho tindria gens fàcil. A mi em van discriminar abans per la meva llengua que per ser lesbiana. 

P: Sents ara la mateixa por que aleshores? 

R: No. És una situació completament diferent. Ara vivim en un altre context i, per sort, tenim lleis que abans no existien i que ens protegeixen. L'any 1977 tota la societat tenia clar qui era l'enemic: la policia i les institucions franquistes. Hi havia un únic enemic i, per això, tanta gent diferent es va unir en aquella manifestació.

P: Ara veiem que l'extrema dreta torna a vulnerar els nostres drets. 

R: Ens hem de reinventar. Hem de trobar nous punts de connexió amb la societat per generar empatia, perquè no només estem defensant els drets de les persones LGTBI. També defensem els drets de les persones heterosexuals, que potser tenen fills o filles trans, gais, lesbianes o bisexuals. Tothom ha d'entendre que els nostres drets són drets socials i que no li treuen drets a ningú. Hem de continuar transformant la societat pel bé comú. 

P: Sempre has defensat que la por no pot marcar l'estratègia del moviment. 

R: Exacte. En el moment que comencem a tenir por, ja estem començant a perdre drets, perquè assumim mentalment que aquest retrocés es pot produir. Quan normalitzes aquesta possibilitat, d'alguna manera ja l'estàs fent real. 

P: No és inevitable sentir por? 

R: És clar que és inevitable, però la por et frena i no és la millor manera de combatre l'extrema dreta. Hem de plantar-hi cara. Fa gairebé 50 anys que lluitem perquè ara vingui l'extrema dreta i s'ho carregui tot. Hem de continuar sent visibles, fer activisme i, per descomptat, celebrar l'Orgull, perquè també celebrem tot el que hem aconseguit. 

P: En el teu discurs en rebre el premi MADO Orgullo vas dir que el moviment LGTBI havia deixat de connectar amb una part de la societat. 

R: És una realitat. Hem d'aconseguir que la gent entengui que la nostra lluita també és la seva, que defensar els drets LGTBI és defensar els drets humans. 

Som aproximadament un 15% de la població. L'altre 85% també el necessitem. L'extrema dreta disposa de molts recursos i utilitza els mitjans de comunicació i les xarxes socials per difondre discursos d'odi. Hem de trobar la fórmula per connectar amb tota la societat perquè doni suport a les nostres reivindicacions i vegi que no som cap perill. 

P: Davant d'aquesta situació, quina és la fortalesa del Pride Barcelona? 

R: La nostra fortalesa és que representem la majoria d'entitats LGTBI de la ciutat i també algunes de fora de Barcelona. En aquests moments hi participen al voltant de 150 persones voluntàries. Per a nosaltres, el voluntariat és fonamental perquè moltes persones hi arriben buscant un espai de connexió amb el moviment LGTBI. Algunes venen de fora, d'altres són persones refugiades que troben en el Pride un lloc on relacionar-se i sentir-se part de la comunitat. 

P: Què vas sentir quan vas veure els cartells de l'Orgull de Madrid sense persones LGTBI i amb unes cadires formant la bandera? 

R: Em sembla una manera d'invisibilitzar precisament les persones LGTBI. És com intentar transmetre que s'està a favor dels nostres drets mentre, al mateix temps, se'ns esborra de l'espai públic. Per això és tan important que als cartells hi apareguin persones reals, no models, sinó persones que donen la cara i són valentes. Em fa la sensació que hi ha una voluntat d'esborrar les persones, i aquesta és una de les tàctiques de l'extrema dreta. 

P: Creus que Madrid ha perdut el focus? 

R: És una manera de voler-hi ser sense ser-hi. De projectar la imatge d'una ciutat oberta mentre s'invisibilitza les persones que formen part del col·lectiu. 

P: Una de les principals crítiques al Pride Barcelona és que s'ha convertit en un aparador per a les marques. 

R: No hi estic d'acord. Les empreses formen part de la nostra societat i s'han d'implicar en la defensa dels drets LGTBI. El que hem de fer és acompanyar-les. 

P: No utilitzen l'Orgull per fer pinkwashing? 

R: El fet de ser una empresa no significa automàticament fer pinkwashing. Em sembla profundament injust afirmar-ho. Aquest discurs acaba generant l'efecte contrari al que busquem. En lloc d'apropar les empreses al moviment, les espanta. Acaben pensant que és millor no fer res per evitar les crítiques o les acusacions de fer pinkwashing. 

L'important és que les empreses desenvolupin polítiques reals de diversitat, creïn entorns laborals segurs per a les persones LGTBI i donin suport als nostres drets mitjançant accions concretes, participin o no en el Pride. 

P: Des de l'Orgull Crític sostenen que el Pride també ha de ser anticapitalista. 

R: Al Pride Barcelona, en termes generals, som persones d'esquerres i anticapitalistes. Però abans d'assenyalar constantment els altres hauríem de fer autocrítica i preguntar-nos per què el moviment LGTBI està perdent part de la seva connexió amb la societat. Nosaltres volem construir ponts amb els nostres veïns i veïnes, amb la gent amb qui convivim a la ciutat, i crec que aquest discurs pot generar un cert rebuig. Volem que ens coneguin, que participin en la manifestació i que entenguin que no estem defensant només els nostres drets, sinó els de tota la societat. 

Em sembla perfecte que existeixi l'Orgull Crític; de fet, crec que és necessari. Però també tinc molt clar que el Pride Barcelona no és l'enemic. El que realment ens hauria de preocupar és que l'extrema dreta ha situat tant les persones migrants com les persones LGTBI en el punt de mira. Davant d'això, la nostra obligació és apropar-nos cada vegada més a la ciutadania i sumar aliats, no dividir-nos.