Són les deu de la nit quan agafo el telèfon i truco a la Lorena Vázquez: vull que sigui la meva segona entrevistada. Ella, amb la seva generositat, que la caracteritza, em diu que sí, que li pregunti el que calgui. Si no té por dels famosos quan s’enfaden per les exclusives que publica, per què n’hauria de tenir d’un amic que només li vol fer unes preguntes?

Això sí, esperem a parlar quan acabi de veure l’últim capítol que s’ha publicat de la sèrie Eufòria —on surt la Rosalía—, a la qual està enganxada. Un cop apareixen els crèdits, comencem.

PREGUNTA (P): La primera entrevistada va ser la Pilar Eyre; tu vas dir d’ella que era tota una referent en la premsa del cor de Catalunya. Ara la segona entrevistada ets tu, que també ets una altra “icona”.

RESPOSTA (R): Sí, soc un referent, vamos…

P: No t’ho creus o què?

R: La veritat és que no. Convisc amb la síndrome de la impostora i sempre tinc la sensació que em queda molt per aprendre i que no he aconseguit ser la millor versió de mi mateixa. Professionalment, soc molt dura amb mi. Intento fixar-me en les persones que m’agraden i posar-me reptes, però ara mateix no em sento una referent en res. Tot i això, és veritat que el cor que fem la Laura Fa i jo és diferent i crec que hem aconseguit una fórmula nova. Intentem fer premsa del cor amb una identitat pròpia, amb perspectiva de gènere i amb un punt d’ironia i humor. No volem només informar, volem obrir debats i també volem entretenir. 

P: Sempre s’ha criticat la premsa del cor per ser masclista. Creus que encara ho és?

R: Desgraciadament, crec que el masclisme ens persegueix en tots els àmbits de la vida. Encara hem de fer molta feina! Sí que és veritat que, si fem una revisió de reportatges de revistes i programes de fa anys, veiem que hem avançat una mica, perquè durant dècades s’ha tractat les dones de forma molt masclista, però perquè la societat també ho era, no només la premsa. La premsa del cor sempre ha fet una molt bona radiografia del que és la societat; per això ens serveix moltes vegades per analitzar-la i ens empeny a obrir debats molt interessants a nivell sociològic. 

P: Creus que estem anant cap enrere un altre cop?

R: Vull pensar que no. Als anys 80 i 90 hem vist portades de revistes que avui dia seria impossible veure. El fet que els periodistes que fem ara premsa del cor intentem aprendre dels nostres errors és molt positiu. Jo mateixa, quan penso en les meves col·laboracions amb l’Alfons Arús a Arucitys, recordo haver criticat moltes vegades l’aspecte físic de dones, amb comentaris completament fora de lloc que avui dia em fan vergonya.

P: M’has mencionat l’Alfons Arús. Mantens relació amb ell?

R: No, no hi he tornat a parlar mai més des que vaig marxar del programa.

P: I vols explicar per què?

R: Em vaig acomiadar d’ell per correu electrònic. La decisió de marxar va ser meva, perquè vaig deixar d’estar a gust al programa. Vaig buscar-me una feina que no tenia res a veure i vaig deixar de fer pantalla durant dos anys. No m’he penedit mai d’haver marxat. Al programa de l’Arús hi vaig estar vuit anys, en els quals vaig ser molt feliç, menys l’últim any allà. Encara tinc bons amics d’aquella etapa.

P: Ell és un geni de la televisió.

R: Ho és, sens dubte, però com tots els genis té les seves coses. Tot i això, és la persona de qui més he après professionalment. No oblido que va ser el primer que em va donar una oportunitat per treballar davant de les càmeres. Tant de bo les coses haguessin anat d’una altra manera.

 Vaig estar amb ell a la primera temporada d’‘Aruseros’, a laSexta, i no sé si la pressió o el nerviosisme d’una nova aventura televisiva van fer que canviessin les seves actituds amb part de l’equip.

P: T’agradaria tornar a treballar amb ell?

R: La veritat és que sí. Tant amb l’Arús com amb l’Angie Cárdenas sempre tinc la sensació que tinc una conversa pendent i m’encantaria tenir-la. Que les Mamarazzis treballessin a ‘Aruseros’ seria un somni! Ens faria molta il·lusió recuperar aquella televisió que fèiem.

P: També m’has mencionat la Laura Fa. Avui en dia se us coneix molt pel duet Mamarazzis. Espero que no acabeu com els Javis o com Camela —es comenta des de fa anys que no mantenen una bona relació tot i continuar treballant junts—.

R: (Riu) Crec que no ens passarà, i és de les poques coses en què posaria la mà al foc. La Laura i jo ens entenem molt bé, i prova d’això és que no només som parella professional, sinó també amigues. Només descansem l’una de l’altra a l’agost, quan només parlem si passa alguna cosa important. Ens surt de manera natural. Professionalment, hi ha vegades que no estem d’acord en algunes coses, però tenim molt bona comunicació.

P: Vau fer el salt a la 2Cat amb Mamarazzis pop & cor. Què va passar perquè el programa ja no estigui en emissió?

R: Per nosaltres també ha estat una sorpresa. En un primer moment ens van renovar i fins i tot es va parlar de fer un canvi de plató i millorar l’estètica i la part tècnica del programa. Sí que és veritat que les audiències no eren molt altes, però estàvem per sobre d’alguns programes que encara estan en emissió. Tinc l’esperança que la temporada vinent puguem continuar i reviure el projecte. Ens va passar factura tenir un plató que no estava a l’altura de la cadena. Si haguéssim tingut més mitjans, el programa s’hauria vist enriquit.

P: Es va publicar que tornàveu amb un programa d’entrevistes.

R: No sabem d’on va sortir aquella notícia, perquè es van parlar de molts projectes amb la cadena, però no s’havia arribat a cap acord.

P: Ara estàs al cent per cent amb el cor, però els teus inicis van ser a la política territorial.

R: La meva feina era seguir cada dia el president Pujol. Aquella època la recordo amb molta estima i tenia molt bona relació amb ell. Li vaig caure en gràcia i em tractava molt bé. La corrupció al voltant de tota la família va ser una decepció molt gran, tant personalment com professionalment.

P: Per a tu i per a tota la ciutadania catalana. Quina relació tens ara amb la política?

R: És com si m’hagués barallat amb una parella. Pensar a tornar-hi em provoca mal de panxa. Tenim una qualitat de polítics tan baixa i tan poc a l’altura que crec que la societat espanyola i catalana en mereix molt més. Tots els casos de corrupció que coneixem cada dia, i el pitjor és tenir la sensació que no passa res. Com a votant, no sé tu, però arriba un punt que trobo a faltar cares noves i persones que em generin confiança.

P: Cares noves i amb projecte.

R: Em fa moltíssima por que l’extrema dreta guanyi adeptes, cada cop entre gent més jove. Han fet una feina molt bona a les xarxes. En aquest aspecte, l’esquerra s’hauria de posar les piles. L’avanç de l’extrema dreta ens pot fer perdre drets que han costat dècades conquerir.

P: Un dels principals problemes que tenim avui dia és l’habitatge. Tu mateixa n’has estat víctima.

R: He estat completament desesperada. No es pot permetre que la gent especuli amb l’habitatge ni que hi hagi grans tenidors que juguin amb els nostres drets. L’habitatge és un dels problemes més greus que tenim, i no li veig sortida ni projectes electorals que ens tranquil·litzin. És un neguit constant. Jo tinc la sort de poder pagar un lloguer, però què passa amb la gent que cobra el salari mínim interprofessional? Els joves necessiten ajudes; tenen sous paupèrrims.

P: Tens bon discurs polític. T’ho han ofert algun cop?

R: Mai a la vida. No m’interessaria gens; crec que no estic preparada. Em fa la mateixa mandra dedicar-me a la política que enamorar-me.

P: No tens ganes d’enamorar-te?

R: Cap ni una, quina mandra. M’ha costat entendre que no passa res per estar sola i ara no m’imagino en parella. Soc una soltera feliç i convençuda, però això no significa estar sola.

P: Trobes a faltar l’amor?

R: Trobo a faltar l’oxitocina que et genera estar enamorada. Trobo a faltar la il·lusió de les primeres coses o els WhatsApps amb un “t’estimo”.

P: Sempre et pots enamorar del teu amic, el Risto Mejide.

R: I tant, quina bona idea. (Riu) Evidentment, no. El Risto Mejide probablement reuneix diverses coses que detesto en un home. Em consta que no som de les seves persones preferides, però m’encantaria seure i parlar un dia amb ell, perquè em sembla un home molt intel·ligent, tot i que hi ha moltes coses que no m’agraden. I a mi m’encanta discutir!

P: L’has entès algun cop quan s’enfada per les informacions que publiqueu sobre ell?

R: Ell s’enfada i diu que parlem de la seva intimitat, però he de dir que no: parlem de la intimitat que ell ha exposat i publicat. Els riscos de posar-te en un aparador són aquests. A les persones amb privilegis els hi molesta que assenyalem els seus comportaments en negatiu. Està acostumat a les crítiques, però no sé perquè les nostres li molesten més.

P: L’objectiu d’aquestes entrevistes és xerrar sempre amb professionals de la comunicació, la cultura i l’entreteniment amb arrels catalanes. Creus que el Risto acceptaria una entrevista meva? En tinc ganes.

R: Pots proposar-l’hi. Com que li agrada tant parlar d’ell, potser te la dona.

P: Tant de bo.