Debutar amb una entrevista a Pilar Eyre és un luxe. Són les deu del matí quan la truco per telèfon, tot i que ella ja fa moltes hores que està desperta; matina perquè escriu “des de molt d’hora” la seva pròxima novel·la. Ja ho sabeu, és finalista del Premi Planeta —sí, el mateix premi que va guanyar Juan del Val— i experta en Casa Reial. També una catalana pertanyent a la burgesia, però que en el seu dia es va definir com “més d’esquerres que el PSUC”.

PREGUNTA (P): Podríem dir que tu ets una d’aquestes “señoras bien” —com diu la teva novel·la—. Una dona de més de 60 anys que treballa, es reinventa i que ha estat suport social i cultural del nostre país.

RESPOSTA (R): A la meva novel·la he volgut retratar una classe social que jo conec bé perquè vinc d’una família molt de dretes, però sempre m’he sentit una mica aliena o estranya, i això m’ha permès tenir una visió des de fora de tota aquesta classe social i poder parlar-ne amb coneixement de causa.

P: Podríem dir que pertanys a la burgesia catalana.

R: Suposo que sí. Em fa vergonya dir-ho i una mica de pudor.

P: Per què?

R: Bé, a mi el meu naixement em va fer hereva d’un dels bàndols de la Guerra Civil i després la meva consciència m’ha canviat. Soc la roja de la meva família, soc l’única d’esquerres, l’única que ha estat en la lluita antifranquista. Pertanyo a la burgesia catalana pel meu naixement, però després la meva consciència m’ha tret d’allà a puntades de peu.

P: Eres molt de dretes fins que vas anar a la universitat. Et continues considerant d’esquerres?

R: L’altre dia no sé qui deia: “Em vaig adonar que no era d’esquerres perquè, si ho fos, començaria a repartir tots els meus diners”. Amb el temps, també aquella cosa radical que tenia quan era jove, aquella còlera i ràbia que et provoca una situació injusta, s’ha anat diluint. Hi ha coses de la dreta que també m’agraden, així que soc del meu carrer, de la meva escala. No podria definir-me com d’esquerres o de dretes.

P: Com portes el pas del temps?

R: Fatal, no m’agrada gens fer anys perquè és una cosa molt injusta. Em fa por que diguin que estic decaient, per això ara reviso cada cosa que faig mil vegades. Lluitar contra aquest tipus de coses és un sobreesforç.

P: Fa uns dies, Loles León li explicava a Martín Bianchi en una entrevista a El País que “el sexe als 75 és molt bo”.

R: De sexe i aquestes coses no m’agrada parlar-ne, no perquè sigui gran. Tampoc m’agradava quan era jove.

P: Ets una romàntica?

R: He estat molt enamoradissa i he tingut una vida sentimental força agitada, però no m’he desinhibit prou com per parlar de sexe. Estic tremolant per si Broncano em truca per al seu programa i em fa aquesta pregunta.

P: La teva última novel·la se centra en Barcelona. Com valores la situació en què es troba la ciutat?

R: A mi m’encanta Barcelona, he tingut ocasió d’anar-me’n a viure a Madrid i mai no he volgut. Tenim una ciutat extraordinària. Que no som els més simpàtics del món, els catalans? Bé, doncs és veritat, i a més ens costa fer amics.

P: Però és una ciutat que se l’està menjant el turisme.

R: És una ciutat tan meravellosa que no m’estranya que tothom hi vulgui venir.

P: Com es lluita contra això?

R: Crec que intentar posar barreres a tot això ho trobo ridícul. Cada vegada hi haurà més desplaçaments de persones. Intentar posar pals a les rodes i dir que és un horror... Nosaltres no canviarem el curs de la història, hem de ser nosaltres els que desenvolupem les nostres eines per fer-ho d’una manera humana.

P: I protegir la ciutadania de Barcelona.

R: Protegir de què? Tampoc crec que aquests estrangers vinguin de manera agressiva i amb escopetes a matar-los a tots. Tu no vas a París, no vas a Roma? Ho veig inevitable. No li veig cap pega a Barcelona.

P: Ets la meva padrina a ElPlural.cat, que neix amb la intenció d’apostar pel periodisme de proximitat. Quins són els reptes actuals als quals s’enfronta Catalunya?

R: La immigració. Una de les coses que em fa més ràbia és el racisme, el menyspreu a qui ve de fora i la gent que crea una estratègia política per lluitar contra gent que ve per necessitat extrema. Tothom té un lloc a Catalunya. Me’n recordo de la frase de Pujol: “Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”.

P: Fa uns dies vas protagonitzar un article a EL MÓN DE LA TELE en què criticaven la castellanització de TV3. Es criticava que les teves intervencions amb Jordi González fossin en castellà quan fa anys tots dos parlàveu en català.

R: És un tema molt delicat. A casa meva sempre hem parlat castellà i soc molt poc donada als idiomes, per la qual cosa he estat molts anys sense poder treballar a Catalunya i em semblava normal. Quan a mi a Madrid em deien que era injust, els deia: “És normal perquè no parlo català, llavors és normal que prefereixin tenir gent que sí que el parla”.

Ara he tingut l’oportunitat de treballar a TV3 perquè suposo que, en ser gran, m’han agafat estima o no els importa. Sempre hi ha algú que diu: “Que aquesta tia parli català!”. Bé, si algun dia em diuen que he de parlar català perquè, si no, no puc treballar a TV3, agafaré les meves coses i me n’aniré, però crec que la societat catalana ja m’ha perdonat que parli castellà.

P: Has estat indultada.

R: (Riu). Sí, més o menys.

P: Creus que ser monàrquic implica ser de dretes?

R: La veritat és que sí. La monarquia és un artefacte completament artificial que no té cap sentit al segle XXI, em sembla una idea força retrògrada i ridícula.

P: Hi ha ara mateix una majoria monàrquica al nostre país?

R: És clar que no, perquè a la gent jove no li interessa. Som els que tenim una edat i els que us dediqueu a la premsa del cor i el glamur els que estem mantenint això. Crec que el meu fill no sap ni com es diu la filla dels reis. La monarquia la manté la premsa del cor.

P: Vaja, que la monarquia la mantenim la gent d’una certa edat, la premsa del cor i els maricons.

R: Això ho has dit tu, però és un bon titular. No sé per què la reina Letizia és tan reticent amb la premsa del cor, perquè el dia que deixem de parlar d’ells la monarquia morirà i crec que n’ha de ser conscient. No hem de fer una revolució ni una guerra; amb no parlar-ne... Si no en parlem nosaltres, qui en parla, el BOE, que no el llegeix ni Déu?

P: A dia d’avui es ven la princesa Leonor com un actiu de la monarquia. Defenses que l’hem de conèixer més, però és una arma de doble tall.

R: Si no et vols mullar, no et fiquis al mar. La veritat és que això té els seus privilegis i també les seves càrregues. A mi això em sembla horrorós per a unes noies joves que no poden moure’s lliurement. Letizia ho va escollir lliurement, que prou penedida deu estar.

P: Creus que ho està?

R: La vida de Letizia ha estat en molts moments un infern. Ha passat per moments horrorosos i períodes en què era insultada, vilipendiada, criticada, menystinguda fins i tot per membres de la seva pròpia família política. S’ha sentit molt sola. I després la por pel que els ve a sobre a les seves filles.

P: Un dels crítics amb la reina ha estat Juan Carlos I. Hauria de tornar a Espanya?

R: Crec que no tornarà.

P: Morirà a l’estranger?

R: Sí, però tampoc no passa res. Ell es victimitza i diu que Pedro Sánchez és dolent perquè no el deixa venir. És el seu propi fill qui ha dit que, si regularitza la seva situació fiscal, pot venir quan vulgui, així que és a ell a qui no li convé venir per l’herència de les seves filles, perquè afloraria els diners que té, sabríem quin patrimoni té en realitat...

P: Què li diries si el tinguessis al davant?

R: Que ha estat una decepció. Tot i així, continua sent el personatge més important de la Família Reial. Tot el que té Juan Carlos, el seu fill no té ni una centèsima part. Té altres qualitats. És bona persona i un tio tranquil.

P: Juan Carlos era bona persona?

R: Era impulsiu i un gran estrateg, però que per diners ens hagi decebut a tots els espanyols...

P: Per la seva avarícia.

R: S’ha intentat vendre la història que era Corinna qui l’hi motivava i això és un símptoma de masclisme. Ell ho ha fet perquè ha volgut i li agradaven els diners.

P: A la reina Sofía li fa pena que el seu marit sigui a l’Aràbia Saudita?

R: Sent completa indiferència. Ja n’hi ha prou que no l’odiï, perquè és per odiar-lo.

P: S’hauria pogut marxar.

R: És que a la Reina li agrada ser reina. Treure-li això de sota els peus seria matar-la.

P: Estava sota la seva elecció aguantar?

R: El motor de la vida de la reina i la seva gran justificació ha estat el seu fill, a qui adora. Sempre ha volgut que sigui rei i farà tots els sacrificis que siguin necessaris.

P: Per acabar, promet-me que ara que ets youtuber no te n’aniràs a viure a Andorra.

R: (Riu). No, no, estic molt bé a Barcelona.