“No tenim projecte per donar vida a Barcelona”, deia el grup Buhos a la seva cançó Barcelona s’il·lumina l’any 2016. Han passat deu anys i la sensació d’una gran part de la ciutat continua sent la mateixa: una capital entregada al turisme, convertida en un parc temàtic i que oblida els barris allunyats del centre i del que és turísticament rendible. És la mateixa idea que defensa Dani Ruiz amb el seu projecte L’altra ciutat —nominat a la categoria de compromís social als Premis Crit, que reconeixen la feina de creadors de contingut en català—, una iniciativa que posa al centre els barris i la cultura popular.

Segons l’últim informe publicat per l’Observatori del Turisme a Barcelona (OTB), la regió de Barcelona va rebre 26,1 milions de turistes l’any passat i, davant d’una ciutat ja cansada del soroll de les maletes arrossegades sobre els panots, l’oferta d’allotjament turístic va augmentar un 1,4%. L’Aeroport de Barcelona-El Prat també va marcar un nou rècord, amb més de 57,4 milions de passatgers, i més de quatre milions de turistes van arribar al port en creuers.

Davant d’aquesta situació, sorgeixen moviments que, lluny d’assenyalar el turisme en si mateix, denuncien un model de ciutat que converteix part de Barcelona en un aparador permanent, on les veïnes són expulsades per transformar pisos en Airbnbs i els comerços de proximitat desapareixen per deixar pas a botigues de souvenirs amb imants de paelles i flamencas, com si es tractés d’elements identitaris de Catalunya.

“Ens estan robant Barcelona a passos de gegant. Des de l’Ajuntament s’haurien d’impulsar polítiques valentes i transformadores i apostar per un altre tipus d’economies”, defensa Dani Ruiz, que observa amb frustració com Barcelona ha deixat de pertànyer a qui hi viu. “L’Ajuntament té completament oblidats els barris. No és prioritari que les veïnes ens hi puguem quedar i els ciutadans de Barcelona ja no aguantem aquest model”.

Ruiz no evita assenyalar directament el govern de Jaume Collboni, que ha anunciat el seu propòsit d’eliminar deu mil pisos turístics en quatre anys, una mesura que considera insuficient: “Hi ha una tendència a construir una ciutat només per al turisme i per a les elits”.

En aquest context neix L’altra ciutat, un projecte que intenta “canviar el focus” de Barcelona i situar-lo “en les històries, sovint invisibilitzades, dels barris populars i perifèrics”. Ruiz recorda com des de petit li van fer creure que el seu barri, la Trinitat Vella, “era un barri de segona i, per tant, que ell era un ciutadà de segona”. “Són molts els joves de barris obrers a qui han fet sentir que el seu accent parlant català, el seu cognom o el seu codi postal els feien menys catalans o catalans de segona”, denuncia.

Micròfon en mà i gravant-se amb el seu propi mòbil, Ruiz recorre la Barcelona que no apareix a les postals turístiques. “Vull posar al centre tot allò que no passa al centre; que dels nostres barris no només se’n parli quan hi ha una baralla i reivindicar que tot el que tenim ho hem aconseguit gràcies a la lluita veïnal”.

Sosté que els barris obrers estan “criminalitzats” i, sense “romantitzar la pobresa ni la violència”, assenyala com els barris perifèrics i de l’àrea metropolitana “s’han construït pràcticament abandonats per les institucions”.

Passejades per mercats municipals, visites a horts urbans, col·laboracions amb associacions veïnals o vídeos vivint el ramadà amb la comunitat musulmana són alguns dels continguts que l’han portat a convertir-se en un dels nominats als Premis Crit.

Ruiz defensa una Catalunya diversa i “on hi cabem tots”: “No m’agrada que diguin que ‘dono veu’ a la comunitat musulmana o gitana perquè ja tenen veu. Prefereixo dir que visibilitzo la seva realitat”. També considera que “l’odi al moro” és una de les discriminacions més esteses a la societat actual: “No els volem escoltar i preferim fer-nos una idea basada en prejudicis o en el que hem vist a les televisions generalistes o sentit del veí de torn”.

A més, Dani Ruiz, procedent d’una família andalusa i extremenya —és dels coneguts com a xarnegos—, crea contingut en català: “Faig contingut en català per totes les vegades que m’han dit que no el parlava bé”.

El català viu hores baixes, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya: només el 32,6% de la població té el català com a llengua habitual, davant del 46% que ho feia el 2003. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la xifra cau fins al 24,7% (37,8% el 2003). Tot i això, cada vegada més joves s’animen a crear contingut en català. “És important crear referents perquè els joves han de sentir el català com la seva llengua, no només com la llengua de l’escola”.