La resistència d’Ucraïna, en mans dels europeus

Les contínues i contradictòries declaracions de Donald Trump, així com els permanents canvis d’opinió sobre qüestions cabdals de la política nord-americana, han convertit els Estats Units en un país imprevisible i caòtic, especialment en l’àmbit de les relacions internacionals. Cal, doncs, remetre’s més als fets que a les paraules del seu president. Un dels casos més paradigmàtics és la guerra d’Ucraïna, on la realitat és ben nítida: Washington s’ha situat molt més a prop del Kremlin que de Zelenski, president d’un país que porta més de quatre anys resistint, gairebé de forma heroica, una invasió que, tot i haver comportat mort, dolor i destrucció, no ha estat capaç d’assolir l’objectiu principal pel qual va ser duta a terme. Putin, es pot dir clarament, ha fracassat. I la constatació del seu fracàs, malauradament, l’han patida aquest estiu en primera persona milers de ciutadans de Kíiv, que han sofert els míssils russos en unes nits que han deixat desenes de morts i centenars de ferits. 

El canvi de Biden per Trump al capdavant de l’administració nord-americana ha estat molt notori. Sense anar més lluny, l’actual inquilí de la Casa Blanca es va comprometre a posar punt final al conflicte en 24 hores i, per contra, el que ha fet és reduir dràsticament el suport militar al país envaït i apropar-se cada cop més a Rússia. En són testimonis dues trobades: la primera és el tens encontre al Despatx Oval, on Trump, sense mostrar ni un bri d’empatia, va humiliar el president ucraïnès; la segona és la rebuda institucional —amb tota la pompositat— a Putin a Alaska.

Des de fa temps, i només cal cenyir-se als fets, els Estats Units han deixat de ser un soci fiable per a la Unió Europea. La resistència ucraïnesa és avui pràcticament en mans dels europeus. Una responsabilitat que recau en les seves elits polítiques, però també en la seva ciutadania. En altres paraules, si els ucraïnesos han aconseguit evitar l’annexió per part de Moscou ha estat, en bona mesura, gràcies al suport de la Unió Europea. Aquest suport s’ha concretat en l’aplicació de sancions a Rússia i en l’enviament de recursos i armes perquè l’exèrcit ucraïnès pogués defensar-se. I això no ha estat casual: a la immensa majoria de capitals europees hi ha governs europeistes o, si més no, executius convençuts que un hipotètic triomf rus podria significar el retorn a un passat de violència i enfrontament que es donava per superat.

El got es pot veure mig buit o mig ple. Si es mira mig buit, la realitat és que Volodímir Zelenski porta setmanes reclamant als socis europeus més sistemes de defensa per interceptar els míssils balístics russos. La UE respon a les demandes del president ucraïnès, però ho fa a un ritme més lent del que voldria el mandatari. En aquest context, el paper del Regne Unit ha estat especialment rellevant. Fa uns dies, coincidint amb la commemoració del Dia de la Independència d’Ucraïna, Andy Burnham va anunciar que facilitaria al país eslau informació i tecnologia per reforçar la seva capacitat de fabricar míssils de llarg abast. La notícia no és menor: constata que el líder laborista manté la seva aposta per la Coalició de Voluntaris i, indirectament, que vol recuperar la força internacional i exterior perduda després del Brexit.

Per altra banda, l’any que ve hi ha eleccions a França, Espanya, Itàlia i Polònia i, actualment, els sondejos pronostiquen un auge reaccionari que podria traduir-se en un triomf de Le Pen al país gal i en un executiu de Feijóo i Abascal a Espanya. Les enquestes també indiquen que la ultraconservadora Giorgia Meloni podria dependre per governar d’un partit a la seva dreta i que el polonès Donald Tusk guanyaria les eleccions, però que l’oposició d’extrema dreta i contrària a la UE tindria opcions de recuperar el poder. 

La victòria de les opcions nacional-populistes o la formació de governs conservadors amb la participació dels ultres en aquests països podria afeblir el suport europeu a Ucraïna. Les eleccions regionals a Saxònia-Anhalt han estat un avís del que pot succeir en altres zones del continent. Una possible deriva il·liberal, extremista i reaccionària en aquests països pot ser letal per a Ucraïna, però també per a Europa.

Cal molta més pedagogia per part dels dirigents polítics, ja que sovint la invasió russa es continua percebent en determinades àrees geogràfiques com una realitat llunyana. Aquesta situació s’explica, en bona mesura, per un factor que Pol Morillas, director del CIDOB, posa de manifest al seu llibre En el patio de los mayores: les diferències en el grau de suport al compromís europeu amb Ucraïna. Segons un estudi de Bruegel de 2023, que recull aquest assaig, a Polònia el suport a l’enviament d’armes a Ucraïna superava el 90% de la població, mentre que a Itàlia se situava al voltant del 50%. Aquesta diferència, segons relata Morillas, ha provocat una entre els qui aposten per un suport continuat i ferm al país presidit per Volodímir Zelenski i els qui, conscients de les limitacions armamentístiques i econòmiques occidentals, advoquen per negociar amb Rússia un nou marc de seguretat.

Sense urnes amb vots europeistes, Ucraïna tindrà més difícil defensar-se de les envestides de Putin. Ser-ne conscients és un primer pas. Però no n’hi ha prou amb una major pedagogia per part dels dirigents polítics: també cal una ciutadania conscient de la responsabilitat que té. Si el got es mira mig ple, és una certesa que el nivell d’ajuda als ucraïnesos és a les nostres mans. I, amb ell, la nostra pròpia seguretat i el nostre model de vida. Tinguem-ho present quan haguem de dipositar la papereta a l’urna. O, dit d’una altra manera, evitem que el got es buidi del tot.