Andy Burnham, l’última esperança del laborisme britànic

En els pròxims dies Andy Burnham, fins fa poc alcalde de Gran Manchester, serà escollit líder del Partit Laborista i també primer ministre britànic. El dirigent progressista agafarà les regnes d’una formació que, tot i gaudir d’una àmplia majoria parlamentària a la Cambra dels Comuns, ve d’una important desfeta electoral en les eleccions municipals i regionals del mes de maig passat. Tampoc es pot obviar, així mateix, que la gestió de Keir Starmer no ha aconseguit generar la il·lusió que es va desfermar després de la seva victòria en els comicis de 2024.

En aquest sentit, els dos anys que ha estat al capdavant de l’executiu britànic han demostrat una realitat força interessant des del punt de vista parlamentari: el fet que governar còmodament en solitari exigeix, sovint, valorar i analitzar molt més l’impacte de les polítiques públiques impulsades. Altrament, un pot pensar que el suport que té a les urnes - en aquest cas el sistema majoritari és poc representatiu del pluralisme social i tendeix a sobrerepresentar a la formació guanyadora - es mantindrà inalterable durant el temps.

Pel que fa a la gestió, a Starmer li ha mancat encert i una visió més humana en els àmbits social i migratori, així com en la seva posició respecte al genocidi de Gaza. Cal reconèixer-li, tanmateix, la seva voluntat de recuperar relacions amb la UE i el seu suport continuat a Ucraïna.

Burnham, per la seva part, intentarà traslladar a Downing Street els bons resultats de la seva tasca municipal. La pregunta, amb tot, que es fan molts ciutadans britànics i de la resta del món és si el nou mandatari laborista serà capaç de capgirar la situació de davallada econòmica i de malestar social que viu el país. Aquesta dinàmica, molt agreujada per les conseqüències del Brexit, es reflecteix tant en el deteriorament de l'economia (s’estima que el PIB ha caigut entre un 6 i un 8%) com en la inestabilitat política (el Regne Unit haurà tingut 7 primers ministres en una dècada).

Per ara, l’exalcalde progressista ha apuntat per on aniran els trets del seu mandat: una interessant i pionera descentralització administrativa per transferir recursos i competències a les administracions locals i regionals, una forta aposta per la construcció d’habitatge social i una millora dels serveis públics. Burnham és conscient que l’èxit o el fracàs de la seva gestió determinaran, probablement, el futur polític del país en la propera dècada. En aquest sentit, si no aconsegueix reduir el fort descontentament social, el més probable, tal com apunten les enquestes, serà una victòria de l’extrema dreta que va promoure la sortida de la Unió Europea. Una extrema dreta que veuria recompensada electoralment, més de deu anys més tard, la seva campanya de mentides i mitges veritats durant la campanya de la votació binària que va impulsar David Cameron.

Per això, el major repte del futur líder del principal partit d’esquerres britànic és demostrar que la política té la capacitat i els mecanismes per fer front als efectes del Brexit. Tant Starmer com els seus predecessors conservadors s’han vist superats per aquesta realitat.

Fa uns dies, una persona d’origen britànic que viu a Barcelona compartia amb mi la seva decepció per l’impacte que ha suposat la fatídica ruptura amb Brussel·les, però, paradoxalment, insistia en la necessitat de recuperar les idees que havien motivat el ‘sí’ a la sortida de la UE: menys immigració, menys burocràcia, menys impostos, i una millor defensa dels interessos econòmics i socials dels autòctons. Em va explicar, així mateix, que estava il·lusionada i esperançada amb Restore Britain, una formació ultraconservadora que competeix pel mateix espai electoral que Reform UK, el partit de Nigel Farage.

En altres paraules, una part rellevant dels ciutadans del país insular va avalar a les urnes el Brexit i, malgrat els seus efectes negatius, encara espera que les promeses que se li va fer es facin realitat. Aquest també és la situació que hereta Andy Burnham. Un Burnham que necessitarà molta pedagogia per capgirar unes narratives socials i polítiques que viuen més de l’emoció que de la raó i que, si es posessin en marxa, encara enfonsarien més una economia ja molt tocada. I un darrer element que no és menor: l’encert (o no) com a primer ministre també serà clau per al rearmament del projecte socialdemòcrata mundial i per al combat contra uns nacionalismes extrems que s’han fet forts en el terreny del descontentament social i de les falses promeses.