Fons i formes, claus per guanyar l’extrema dreta

La victòria de l’extrema dreta a les eleccions regionals de Saxònia-Anhalt ha posat de nou sobre la taula el debat sobre els instruments que tenen al seu abast les democràcies liberals per combatre els discursos que propugnen les formacions ultraconservadores. És un debat sobre el qual hi ha algunes certeses, però també massa interrogants.

D’entre les certeses existents n’hi ha dues de molt clares: la primera és que els grups nacional-populistes reben una important bossa de vots que prové del malestar d’uns ciutadans vers unes institucions i uns partits tradicionals que senten que no estan donant resposta a les seves necessitats vitals. Tenen raó aquests electors? No és una tasca fàcilrespondre una qüestió així, però la realitat és que la política es fonamenta en les percepcions. Unes percepcions cada cop més emocionals que s’han vist fortament influenciades pel creixement desbocat d’unes notícies falses i d’unes mitges veritats que busquen generar por a la ciutadania i, conseqüentment, debilitar els fonaments delsistema democràtic. La realitat, però, és que des fa una dècada han crescut els discursos extremistes i reaccionaris. Un dels motius que ho explica és l’agreujament d’unes desigualtats que, a la vegada, s’han vist augmentades per fenòmens nous com la digitalització o crisis com la pandèmia o el canvi climàtic.

La segona és que les opcions conservadores hi surten perdent, i molt, quan adopten les narratives i el marc de l’extrema dreta. Només cal veure el que succeeix a Espanya amb el PP o a Alemanya amb els democratacristians de la CDU. La població, entre l’original i la còpia, sol escollir el primer. Als líders de dretes, en un context com l’actual, els manca el lideratge suficient per vertebrar un relat propi en qüestions com la gestió de la immigració o les polítiques climàtiques. La primera apel·la a la dignitat humana i a la cerca de millors oportunitats, i la segona al futur del planeta, dues qüestions que, a priori, no haurien de ser d’esquerres o de dretes, sinó que mereixerien grans acords entre les diferents formacions democràtiques. El problema, en la majoria dels casos, és que els grups conservadors, empesos pel discurs de l’extrema dreta, les han convertit en una pugna ideològica, ja que han emprat la migració com un atac al diferent i el combat contra l’escalfament global com una fal·làcia. 

Tornant a la qüestió que ens ocupa, és veritat que molts —entre els quals m’incloc— pensàvem que un cordó sanitari com l’alemany funcionava. És cert que la coalició governamental ha desdibuixat, i molt, els socialdemòcrates pel fet d’adoptar part de les propostes de la dreta tradicional, però era una qüestió menor si es té en compte que, fins ara, havia servit perquè Alternativa per Alemanya no presidís cap govern. El panoramaque han visualitzat els comicis a Saxònia-Anhalt no és només que les dues principals formacions estan desorientades —els conservadors per exportar les propostes de l’extrema dreta i els socialdemòcrates per no saber articular un discurs propi—, sinó que el partit que presideix Alice Weidel té l’opció real de liderar l’executiu d’aquest estat de l’est d’Alemanya. La sensació per als que creiem en els valors democràtics és de fracàs absolut. 

En altres paraules: les urnes han deixat dos partits exhausts —els democratacristians tenen una responsabilitat major, perquè fins ara presidien aquest estat— que necessiten reinventar-se, i una formació exultant que ja es veu al capdavant del govern federal.

Probablement, el dèficit polític ajudi a entendre com s’ha arribat fins a aquesta situació. Ho explicava fa uns dies Héctor Sánchez Margalef, investigador del CIDOB, en un article a La Vanguardia: “El cordó sanitari no pot ser un substitut de la política, pot ser necessari per protegir les institucions, però no és una estratègia suficient per recuperar la confiança ciutadana.” És possible que la manca d’acció política, combinada amb un excés de declaracions públiques i un curtterminisme en la governabilitat, estigui donant ales a una extrema dreta que substitueix aquesta mancança per un superàvit d’iniciatives populistes que pretén donar resposta a problemàtiques complexes a través d’unsimplisme discursiu que és letal per a la convivència.

La discussió pública que actualment tenen les elits i la ciutadania alemanyes també s’està produint a la resta de països europeus. També a Espanya i, especialment a Catalunya, on un partit independentista d’extrema dreta apareix com a segon a les enquestes en cas que avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya.

Què explica el creixement d’una força com la de Sílvia Orriols? Possiblement, i principalment, dos factors: el fracàs del procés independentista —tant Junts com ERC i la CUP han seguit amb uns relats simbòlics que només han portat frustració i impotència entre les seves bases— i l’auge del discurs contra la immigració, una realitat que no deixa de ser l’evolució natural, per una banda, d’una part del nacionalisme català i, de l’altra, dels grans moviments populistes i extremistes europeus. Uns moviments, en aquest cas, que cerquen erosionar i desestabilitzar les institucions des de dins. Potser l’exemple més clar és el Brexit, on, deu anys més tard de la seva celebració, qui n’ha sortit més beneficiat és Nigel Farage, el líder ultraconservador que va promoure la sortida del Regne Unit de la UE.

Amb tot, és una realitat palpable que, com li ha passat a la CDU a Alemanya, l’acostament, en algunes matèries, de Junts per Catalunya a Aliança Catalana pot ser letal per a la seva supervivència. I també, com ha succeït al país germànic, que cal molta més política per aturar l’avenç de la formació de l’alcaldessa de Ripoll.

La capacitat d’assolir grans acords en aquelles qüestions que més preocupen la ciutadania podria ser una bona solució. És cert que això reforçaria AC com a oposició a la resta de formacions, però demostraria que als partits els preocupa l’auge de les opcions nacional-populistes i, per tant, que miren de donar una imatge de certa unitat per donar-hi resposta. El gran hàndicap, però, és que la política catalana encara està recuperant-se dels estralls del procés, fet que dificulta que es forgin determinades aliances. 

En tot cas, és evident que un dels elements que més fa créixer la força liderada per Orriols és el victimisme. Un victimisme que, per exemple, es va veure reforçat durant l’acte celebrat al Fossar de les Moreres el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, arran d’una mobilització liderada per grups propers a la CUP que va requerir la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

No seria molt més intel·ligent deixar que la formació extremista celebrés el seu acte? O és que des d’aquests col·lectius se li vol donar un ressò públic i mediàtic que, altrament, no tindria? Fa temps que està demostrat que aquest tipus de contramanifestacions únicament enforteixen les formacions ultres i que els deixen en safata el relat que hi ha una persecució contra elles. És el que també busca Vox a la resta d’Espanya.

Resulta obvi que no es poden normalitzar els plantejaments ni l’actitud del partit d’Abascal i d’Orriols, entre altres raons perquè part dels seus postulats són una esmena a la totalitat als drets fonamentals, però no seria molt més adient fer-ho evitant aldarulls i forçant la policia a haver d’intervenir? És necessari buscar superar la barrera policial i haver de recórrer a la força i a la violència per combatre unes idees polítiques?

La política democràtica exigeix que fons i forma vagin de bracet i, sobretot, no respondre amb violència a aquelles forces que la legitimen, l’emparen o l’amplifiquen. En aquest cas, hauria estat molt més enginyós, des del punt de vista estratègic, que els grups convocants haguessin organitzat una protesta cívica en un altre punt a la mateixa hora per denunciar les seves posicions.

La màxima dirigent d’AC devia estar molt satisfeta, ja que va acaparar un protagonisme que, fins ara, les urnes no li han atorgat. Només cal recordar que aquesta força només té dos escons al Parlament de Catalunya. Dos escons que es podrien multiplicar si, entre altres factors, aquest tipus de col·lectius li proporcionen una visibilitat que, d’una altra manera, difícilment obtindria. La política exigeix intel·ligència, i encara més en els temps complexos i convulsos que vivim. No estaria de més que aquests grups ho tinguessin present, perquè no hi ha res pitjor que acabar provocant l’efecte contrari al que es pretén. I més encara quan les conseqüències dels seus actes les acabem pagant tots en forma d’una extrema dreta cada vegada més forta.