La Catalunya que matina

Dissabte, 8 del matí. Estació de metro de Sant Andreu, a Barcelona. La immensa majoria dels passatgers del comboi on entro han nascut en altres països. Per la roba que porten i les motxilles que duen, tot fa pensar que es dirigeixen als seus llocs de feina. Alguns deuen treballar a la construcció; d'altres, en la cura de persones grans o en la neteja de llars. Alguns probablement viuen a Santa Coloma de Gramenet; d'altres, en barris obrers com el Bon Pastor, Baró de Viver o la Trinitat Vella.

Els seus rostres em fan pensar en la Lisa, una dona que conec d'origen bolivià que cada dia s'aixeca a les quatre de la matinada per netejar les instal·lacions d'una empresa. O en el Rooney, un cambrer nascut a Veneçuela que treballa moltíssimes hores per poder-se pagar una habitació i, alhora, enviar recursos econòmics a la seva família. Aquesta sí que és la Catalunya que matina. O, dit d’una altra manera, la Catalunya que és assenyalada per una extrema dreta cada cop més forta a les institucions i que veu en el pluralisme social, cultural i religiós una amenaça.

Moltes d’aquestes persones d’origen estranger es beneficiaran de la regularització extraordinària aprovada pel Govern espanyol. O, millor dit, l’administració pública corregirà una situació injusta: la de les persones que fa anys i anys que treballen sense tenir accés als drets més bàsics de ciutadania. A Barcelona, l’Ajuntament calcula que, com a mínim, seran 24.000 els residents que sol·licitaran aquesta mesura.

Mentre el metro es va aturant per les diferents estacions penso què deuen pensar els passatgers amb qui comparteixo vagó quan llegeixen als mitjans de comunicació o a les xarxes socials les propostes d’Aliança Catalana o Vox en matèria migratòria. Imagino que es deuen indignar veient com aquestes formacions ultraconservadores els empren com a mera mercaderia política. I suposo que encara els deu doldre més saber que a l’edifici on viuen o que entre els pares de l’escola dels seus fills hi hagi electors que han confiat, precisament, en les opcions que advoquen per l’afebliment dels seus drets o, en els casos més extrems, en la seva deportació. Això resumeix prou bé l’estratègia dels partits d’extrema dreta: l’enfrontament dels sectors més vulnerables entre si. I és en aquest terreny on han aconseguit multiplicar la seva representació als parlaments.

El gran problema, tanmateix, és que des de fa massa temps el debat sobre com abordar el repte migratori –amb l’objectiu de garantir els drets i els deures tant dels autòctons com dels nouvinguts- ha quedat molt desdibuixat per la deshumanització dels segons. Una deshumanització impulsada per l’extrema dreta i assumida, en alguns casos, per partits conservadors —i no tan conservadors— per por de ser devorats electoralment per les forces nacional-populistes. En altres paraules, ha estat un debat més emocional que racional, excessivament condicionat per les qüestions identitàries i els discursos de la por.

En aquest sentit, la dreta hauria de recuperar l’esperit democratacristià, social i humanista que va propugnar Angela Merkel quan, l’any 2015, va decidir acollir centenars de milers de refugiats sirians. És cert, com bé explica Ana Carbajosa en el seu llibre Angela Merkel. Crónica de una era, que aquella decisió va ser decisiva per l’entrada d’Alternativa per Alemanya al Bundestag. Amb tot, i amb independència que l’aleshores cancellera alemanya hagués fet el contrari, era una qüestió de temps, com ha succeït a la resta de països europeus, que l’extrema dreta accedís a la cambra lesgislativa. No obstant això, val la pena recordar les paraules que va pronunciar la política germànica i que recull aquesta recomanable biografia: “Si Europa fracassa en la qüestió dels refugiats, es trencarà aquest estret vincle amb els drets civils universals. Es destruirà. No serà l’Europa que imaginem i no serà l’Europa que hem de seguir desenvolupant avui com a mite fundacional.”

Des d’aquell 2015, els partits de matriu conservadora han evolucionat considerablement. En nombrosos països europeus s’ha trencat el tradicional cordó sanitari a l’extrema dreta. És el que ha succeït a Espanya, on sembla cada vegada més plausible que, si Alberto Núñez Feijóo arriba a la presidència del Govern, ho farà al capdavant d’un executiu amb Vox ocupant carteres ministerials.

Els sectors progressistes, per la seva banda, tenen la tasca pendent de combatre amb més fermesa el relat que atribueix a la immigració l'origen de les desigualtats socials. Aquestes responen, sense anar més lluny i en bona part, a un capitalisme cada cop més desbocat que, amb el suport de governs ultraliberals, ha afeblit progressivament l'estat del benestar. Alhora, l'esquerra europea hauria de reivindicar, com fa la socialdemocràcia espanyola, que la mà d'obra d'origen estranger és avui imprescindible pel creixement i la modernització de múltiples sectors econòmics i que, segons la majoria d'estudis en la matèria, continuarà essent-ho en els pròxims anys.

En tot cas, el que resulta evident és que l’increment disparat i continu de les desigualtats està erosionant la confiança ciutadana vers les institucions públiques i donant ales a una dreta cada cop més extrema que, desinteressada a l’hora d’afrontar la complexitat dels reptes econòmics i socials, ha optat per situar els immigrants en la seva diana política.

Amb aquestes reflexions, arribo a Plaça Catalunya, estació en la qual em creuo amb diversos ciutadans d’origen anglès i alemany. Desconec si són turistes o si la seva residència és la capital catalana. Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que sempre s’hagi fet una distinció entre els immigrants d’origen llatinoamericà o africà i els nascuts a països europeus. És, al capdavall, una qüestió de color de pell i de classe social? Potser aquesta és la clau de tot plegat. I si és així, que poc que hem avançat!