Des de la recuperació de la democràcia, els ajuntaments han tingut un paper cabdal en la vida pública catalana. En aquest sentit, els consistoris, des de colors polítics diversos, han impulsat polítiques públiques i han posat en marxa projectes i plans estratègics que han millorat la qualitat de vida de la ciutadania. Barcelona n’és probablement l’exemple més evident: la ciutat que avui coneixem no s’entendria sense la feina dels diferents equips de govern i, molt especialment, dels primers, que s’ho van trobar tot per fer. Gràcies a aquesta tasca avui la capital catalana és una localitat amb un nivell de serveis envejable per a molts habitants d’altres indrets del món.

Aquesta ha estat la tònica habitual a la immensa majoria de ciutats i pobles de Catalunya. Lamentablement, també hi ha hagut alguns casos de corrupció, de males praxis o d’administracions locals que han actuat de manera irresponsable o excloent. Tanmateix, i afortunadament, han estat casos força minoritaris. 

El que sí que és una realitat palpable és que ser alcalde o alcaldessa de qualsevol localitat té sovint poca brillantor política i mediàtica. Mantenir un parc net, arreglar una vorera o asfaltar un carrer són qüestions quotidianes que són molt menys percebudes —i valorades— que la inauguració d’un pavelló esportiu o la construcció d’habitatges socials. Les accions diàries, com sol passar en aquesta vida, sovint passen desapercebudes. I això potser també explica la mirada d’alguns mitjans de comunicació que, en ocasions, posen més èmfasi en incidents com robatoris o altres fets delictius que en les millores del dia a dia de les ciutats. 

Malgrat tot, algunes candidatures polítiques i alguns diaris, televisions i ràdios solen abordar les eleccions municipals com si fossin una revàlida de les autonòmiques o estatals. És evident que uns comicis locals tenen implicacions nacionals, ja que resulta molt difícil —per no dir pràcticament impossible— aspirar a governar la Generalitat o l’Estat sense una certa implantació territorial. 

Per exemple, la forta caiguda de Ciutadans després de guanyar les autonòmiques a Catalunya es va deure, sobretot, a una mala estratègia política i comunicativa, però també a la manca d’arrelament municipal. En canvi, un dels factors que explica la resistència del projecte del PSC durant els moments més àlgids del procés va ser la seva capil·laritat territorial. En una línia similar, tot i que en un context diferent, si ERC ha estat capaç de mantenir el rumb després de sortir de la Generalitat ha estat gràcies al nombre de regidors que té arreu del territori.

Per això, les eleccions locals no s’haurien d’extrapolar, però si que ofereixen un cert termòmetre de la situació supramunicipal. Una de les grans incògnites de cara als comicis de l’any que ve és saber quin serà el nivell de presència d’Aliança Catalana (AC) als ajuntaments. Tot apunta que la formació ultradretana independentista buscarà convertir aquesta cita amb les urnes en un plebiscit sobre la supervivència de Catalunya i en un cos a cos amb Junts, partit amb el qual es disputa una bossa important d’electors. Per a AC, com ha passat igual que amb Vox en molts ajuntaments catalans, els consistoris són una mera plataforma política i mediàtica per amplificar el discurs que defensen a altres institucions. Això fa que sovint utilitzin problemàtiques o qüestions locals com a mera excusa per carregar contra la immigració, negar el canvi climàtic, confrontar la ciutadania o proferir missatges contra col·lectius socials vulnerables. 

En aquest marc, plana el dubte de si Junts facilitarà, per activa o per passiva, que AC accedeixi a l’alcaldia dels consistoris o que entri a formar part dels governs municipals. No és una qüestió menor. A Ripoll, sense anar més lluny, la formació post-convergent va impossibilitar la configuració d’un executiu alternatiu, fet que hauria suposat que avui Sílvia Orriols no fos alcaldessa i, per tant, que deixés d’emprar la institució com unaltaveu per reforçar el seu projecte de cara a les properes cites electorals. I tampoc es menor el fet que a Manresa el partit de Puigdemont hagi subscrit recentment un acord amb un excandidat del Front Nacional.

Històricament, els acords a les administracions locals han quedat força al marge de les dinàmiques pròpies del Parlament de Catalunya –amb l’excepció del procés, on els partits independentistes van afavorir la ruptura de governs municipals per sectarisme i per dinàmiques alienes a la realitat de les localitats-, fet que ha provocat que en alguns ajuntaments s’hagin forjat pactes que no es podrien extrapolar a escala superior. 

Ara bé, el fet que la ‘geometria variable’ municipal sigui positiva no significa que AC comparteixi els fonaments sobre la qual s’ha construït la política a les poblacions al llarg de les darreres dècades; ans al contrari, l’experiència de la capital del Ripollès ha mostrat fins a quin punt la seva estratègia passa per alimentar la confrontació social i dinamitar els consensos democràtics més bàsics. 

Fins d’aquí un any no sabrem quin serà el pes del grup polític de Sílvia Orriols als municipis. No obstant això, fins aleshores estaria bé saber quina estratègia pensen seguir formacions com Junts. El full de ruta seguit a Ripoll i a Manresa constitueix un molt mal precedent. No marcar límits sempre és perillós. I més amb una extrema dreta que,per molt català que parli, no deixarà de ser-ho pel fet d’acordar-hi.