El bé major

El neoliberalisme ha fet de llevadora de la reacció. En les seves diverses formes, la reacció és útil al capital per afavorir una involució democràtica en el sentit més ampli possible. Això és ben evident en les seves versions més lisèrgiques, que avui fan de llibre de capçalera de l’oligarquia tecnològica, però també és el cas de la resta de matisos amargs en què se’ns presenta la fel reaccionària.

La lògica esgarrifança que produeix la normalització de certs discursos, actituds i polítiques pot conduir a la temptació d’optar pel mal menor. És comprensible i, segons com, s’erigeix en un deure cívic. De fet, un exemple clar d’aquest sentiment de deure cívic el trobem en la situació que va portar l’esquerra francesa a mobilitzar el seu vot per barrar el pas de la nissaga Le Pen a la presidència de la república, tant votant per Chirac com, anys més tard i dues vegades, per Macron. 

Ara bé, no es pot estar eternament a la defensiva. Quan el que avui se’ns planteja com a inexorable és endinsar-nos en un malson distòpic, eixamplar els marges del que és imaginable i possible esdevé urgent.

Postular el bé major és una estratègia guanyadora. En són un bon exemple les victòries, a Nova York i Berlin, de candidats provinents, en definició laxa, del socialisme democràtic. Les propostes de Mamdani i d’Eralp tenen força en comú. Sense deixar de denunciar Trump o l’AfD, respectivament, les seves campanyes no van girar al voltant de què calia evitar, sinó de què calia aconseguir: una ciutat a l’abast de tothom.

En el cas de Zohran Mamdani, això es traduïa en la promesa de la congelació dels lloguers, de l’establiment d’escoles bressol públiques, així com de l’assoliment d’un servei d’autobusos ràpids i gratuïts. En el cas d’Elif Eralp, això es traduïa en la promesa d’expropiar dos-cents vint-mil habitatges en mans de fons d’inversió, de topar i congelar els lloguers, i d’abaratir el transport públic.

El mèrit d’aquesta proposta política, tot i que circula pels marges del que el consens neoliberal considera admissible, no rau tant en la seva radicalitat —cap de les mesures proposades pot escandalitzar un socialdemòcrata conseqüent— sinó en la capacitat de ressonar en les angoixes i necessitats de les majories socials, amb independència d’origen, creences o aspectes, i en la capacitat de construir així un subjecte polític capaç d’arribar al poder i mantenir-lo el temps suficient per impulsar transformacions socials profundes.

La victòria no és un resultat de la disputa pel centre, sinó de la disputa permanent per la centralitat, per construir políticament la contradicció principal.

En termes polítics, cap conflicte social és central per si mateix. Ho esdevé quan aconsegueix organitzar el sentit comú del lloc i del moment de manera que la majoria l'entengui com el conflicte que compta, que articula els altres sense dissoldre’ls.

No es pot fer tan sols a base de comunicació política i de xarxes, sinó que per sostenir en el temps la disputa, calen organitzacions, compromís militant, enfortir el teixit social i els temps llargs de la reflexió i el debat.

També, sens dubte, una coordinació internacional de les esquerres. Mamdani ja va participar l’abril passat, amb un missatge enregistrat, a la la Global Progressive Mobilisation,  una trobada internacional que va tenir lloc a Barcelona. Hi va ser també Lula, que encara unes eleccions decisives al Brasil. Aquests darrers dies, tant Pedro Sánchez com Jaume Collboni han compartit amb Mamdani espais i reflexions a Nova York. 

Si l’aplec barceloní va tenir molt a veure amb la necessitat d’enfrontar plegats les forces reaccionàries, la proposta de coordinació de les esquerres que Sánchez ha formulat a Nova York canvia el registre, de l’apelació a la resistència a la formulació esquemàtica d’un programa compartit, capaç de forjar majories socials al seu voltant: "Un salari digne; un habitatge assequible; bons serveis públics, temps per a les famílies; seguretat; dignitat; un futur". 

Cal desenvolupar aquesta lògica fins les seves darreres conseqüències, però és per aquí.

Precisament per això resulta inexcusable una coda final: el bé major és que totes les Maricarmen puguin viure bé, tranquil·les i a casa seva. Whatever it takes. Cal fer el que calgui —i fer-ho aviat— per evitar més casos com el del desnonament de la Maricarmen a Madrid. Que ningú gosi bloquejar ara l’aprovació, com va fer la dreta al seu dia, dels instruments legals necessaris per impedir-ho.

Ferran Pedret i Santos, president del grup del PSC al Parlament de Catalunya