La llei d’amnistia, l’abans i el després

Fa uns dies, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va avalar la llei d’amnistia en entendre que es tracta d’una norma que busca “reduir tensions institucionals i polítiques” i “facilitar un escenari de reconciliació.” La sentència del TJUE arriba gairebé tres anys més tard de les eleccions generals del 23-J, que són, precisament, els comicis que van desembocar en l’escenari actual. En alguns debats encara sobrevola la pregunta de si l’amnistia va ser fruit únicament d’una conjuntura parlamentària o bé si hi havia una mirada a mitjà i llarg termini.

Sempre he pensat que va ser una barreja dels dos elements i que l’èxit o el fracàs d’aquella iniciativa vindria molt determinat –a banda de les resolucions judicials- pels resultats de les pròximes eleccions al Parlament. Aleshores, com és sabut, Salvador Illa va aconseguir trencar l’hegemonia independentista a la cambra catalana i convertir-se en el primer president no nacionalista de la Generalitat en gairebé 15 anys. El que estava en joc, dit d’una altra manera, és si la ciutadania catalana avalava l’agenda de desinflamació impulsada pel Govern d’Espanya, de la qual, tanmateix, s’allunyava part del contingut de l’acord de Brussel·les subscrit amb Junts, o si veia en la llei d’amnistia un nou esglaó simbòlic cap a la independència.

Sense Pedro Sánchez al capdavant de l’executiu central, el líder del PSC difícilment hauria arribat a desbancar el secessionisme del poder a Catalunya, sobretot perquè el context hauria canviat notablement: un eventual govern Feijóo-Abascal hauria estat la munició necessària per revifar un moviment polític, l’independentista, que estava aleshores en hores baixes. Només cal recordar que el PP i Vox, que s’havien fet amb el control de bona part de les grans ciutats espanyoles i de les comunitats autònomes en les eleccions de maig de 2023, es van quedar a les portes de la Moncloa, fet que encara va radicalitzar més un estil d’oposició més marcat pel soroll que no pas per les idees i les propostes alternatives.

L’objectiu quin era? Deslegitimar el Govern d’Espanya pel fet que el PSOE havia quedat en segon lloc i pel fet que bona part dels partits que van avalar la investidura de Sánchez eren nacionalistes o independentistes. Les successives manifestacions a Madrid de la dreta i l’extrema dreta contra l’executiu progressista, amplificades pels seus altaveus mediàtics, van mostrar la impotència d’un espai polític que té una concepció patrimonialista del poder i, al mateix temps, van evidenciar un dèficit important per part de Feijóo: l’absència d’un projecte alternatiu de país. És a dir, la ciutadania sap que al cap de l’oposició no li agrada gens Pedro Sánchez, però desconeix què faria si governés Espanya. Aquesta és la gran pregunta i, probablement, aquesta qüestió s’anirà responent a partir de l’acció dels presidents autonòmics dels territoris on els populars comparteixen gabinet amb els ultraconservadors (Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia).

Resulta evident, per altra banda, que els esforços del govern central per desjudicialitzar la política no ha estat gens correspost per un Junts que, tan bon punt ha pogut, no ha tingut cap mena d’inconvenient a l’hora de sumar els seus vots amb PP i Vox per torpedinar l’acció de l’executiu. No es tractava que els postconvergents compartissin o rebutgessin el contingut de les iniciatives debatudes al Congrés, com la voluntat de Puigdemont de mostrar al conjunt de la societat espanyola que ell, militant independentista, era qui tenia la clau de la governabilitat espanyola. Tot plegat, però, amb una clara perjudicada: la ciutadania que més necessita l’acció dels poders públics. Per això, és probable que un dels errors estratègics del PSOE a l’inici de la legislatura fos no vincular l’amnistia a l’aprovació d’uns pressupostos estatals. La situació ara seria una altra.

Així mateix, cal recordar que a moltes zones d’Espanya la llei d’amnistia va aixecar inicialment molts dubtes o recels. Des de Junts, en aquest sentit, en comptes de reduir els decibels socials i de recordar quina seria la situació judicial dels líders independentistes en cas que hi hagués un govern (ultra)conservador, van preferir mantenir la intransigència i la confrontació que tants bons rèdits els havia donat durant el procés. El que no esperaven, però, és que els hi sortiria un competidor per la seva dreta que posaria en risc el seu espai electoral. Aliança Catalana, sense anar més lluny, ha crescut, entre altres raons, per la manca d’acció política de la formació de Puigdemont i Turull. I, el que encara és pitjor, quan han formulat alguna proposta en matèries delicades ha estat per anar a remolc del partit de Sílvia Orriols.

Les eleccions generals de l’any que ve seran el millor termòmetre per veure cap a on va Espanya. Si el PP i Vox obtenen més de 176 escons al Congrés, és previsible augurar el que pot ocórrer. Si, per contra, Pedro Sánchez aconsegueix construir una nova majoria parlamentària, caldrà molta més generositat i altura de mires per part de tots els actors si es vol avançar en l’agenda social i en una idea fraternal d’Espanya.