Luis Aragonés va deixar una frase que va acabar convertint-se en l'educació sentimental del futbol espanyol: "guanyar, guanyar, guanyar i tornar a guanyar". Anys després, Lamine Yamal la va resumir sense paraules. Espanya acabava de conquerir el seu segon Mundial quan va assenyalar l'escut, va mostrar els dos estels i en va reclamar un més.
L'escena no parla únicament d'ambició. Parla també del moment en què es troba la selecció. Espanya és campiona del món, però molts dels seus futbolistes encara no han assolit la plenitud. Per això la segona estrella pot no ser la culminació d'una generació, sinó el principi d'alguna cosa encara més gran.
¿HA DICHO QUE QUIERE MÁS? ¿ESTÁ DICIENDO NUESTRO CHAVAL QUE QUIERE MÁS?
— DAZN España (@DAZN_ES) July 19, 2026
DON LAMINE YAMAL, CÓMO TE QUEREMOS ❤️#DAZNMundial pic.twitter.com/b6jc92M7be
Quan arribi el Mundial del 2030, Lamine Yamal tindrà 23 anys; Pau Cubarsí, 23; Pedri, 27; Gavi, 25; Nico Williams, 28; i Álex Baena, 28. No es tracta, per tant, d'imaginar una reconstrucció completa, sinó de projectar l'evolució d'un grup que ja sap guanyar i que arribarà al proper campionat en una edat competitiva extraordinària.
Espanya no ha conquerit el Mundial amb una selecció que apura els seus últims dies. L'ha guanyat amb un equip que encara està aprenent fins on pot arribar.
La final va confirmar aquesta sensació. El títol no va dependre únicament dels veterans ni de futbolistes instal·lats en l'últim tram de les seves carreres. Cubarsí i Lamine ja formaven part de l'aparador principal. Pedri, Nico Williams, Ferran Torres, Mikel Merino, Martín Zubimendi o Eric García també van intervenir en el recorregut decisiu.
Bona part de la selecció que va aixecar la copa hauria d'estar en condicions de tornar a competir per ella d'aquí a quatre anys.
El futur ja estava jugant la final
El cas més evident és el de Lamine Yamal. Amb 19 anys ja no pot ser presentat únicament com el futur d'Espanya. És també el seu present i està cridat a convertir-se en el seu gran cap ofensiu.
Ha disputat el seu primer Mundial, ha estat titular a la final i ha condicionat cada pla defensiu rival. Fins i tot quan no va poder jugar amb l'exuberància habitual, la seva sola presència va obligar els contraris a modificar ajudes, cobertes i vigilàncies.
Espanya no necessita esperar que aparegui la seva pròxima gran estrella. Ja la té. I acaba de fer-la campiona del món.
El desafiament de cara al 2030 no serà trobar-li un lloc a l'equip, sinó acompanyar la seva transformació definitiva en líder. D'aquí a quatre anys ja no serà l'adolescent extraordinari al qual es permet créixer al voltant d'altres referents. Serà un dels futbolistes obligats a reclamar la pilota, decidir eliminatòries i suportar el pes emocional d'una selecció amfitriona.
Al seu costat apareix Pau Cubarsí, un altre futbolista la precocitat del qual altera qualsevol planificació habitual. El central ha demostrat que pot defensar lluny de la seva porteria, conviure amb grans espais i començar el joc amb una naturalitat impròpia de la seva edat.
El 2030 tindrà 23 anys. Espanya pot trobar en ell el defensa al voltant del qual construir l'equip durant una dècada.
Cubarsí presenta, a més, un avantatge difícil de fabricar: ja ha conegut les grans nits. Ja ha defensat en una final mundialista, ja ha jugat sota una pressió extrema i ja sap què significa que cada acció sigui observada per tot un país.
L'experiència que altres centrals adquirien als 27 o 28 anys, Cubarsí l'ha acumulat abans de fer els 20.
Pedri i Gavi: ha arribat l'hora dels galons
La transformació més important del pròxim cicle haurà de produir-se al centre del camp.
Rodri ha estat el gran ordinador d'Espanya, el futbolista capaç de donar sentit a la possessió, corregir desequilibris i marcar el ritme de cada partit. Arribarà al 2030 amb 34 anys. Pot continuar sent important, fins i tot decisiu, però la selecció no hauria de construir tot el seu futur sobre la certesa que mantindrà el mateix nivell físic i competitiu.
Això obliga a mirar Pedri i Gavi El canari arribarà al pròxim Mundial amb 27 anys. Ja no serà raonable parlar d'ell únicament com un talent exquisit, un futbolista diferent o una promesa permanentment pendent d'explotar. Pedri haurà de ser un dels amos de l'equip.
Haurà de demanar la pilota quan el partit cremi, triar quan accelerar, sostenir l'equip en els pitjors moments i assumir una autoritat que fins ara ha compartit amb jugadors de més edat. El seu futbol sempre ha tingut qualitat per manar. El següent pas consisteix a fer-ho també des del caràcter.
Gavi, per la seva banda, arribarà al 2030 amb 25 anys. La seva energia, la seva agressivitat i la seva capacitat per elevar la tensió competitiva poden convertir-lo en un dels líders emocionals de la selecció. Però el pròxim cicle haurà de servir també per recuperar la seva millor ubicació i evitar que la seva versatilitat acabi allunyant-lo de les zones on més influeix.
Espanya haurà de resoldre com conviuen la pausa de Pedri, la intensitat de Gavi i el control dels seus migcampistes.
En aquest relleu tindrà una importància especial Martín Zubimendi. Fins ara ha hagut de conviure amb la presència de Rodri, però al 2030 tindrà 31 anys i haurà d'arribar com un futbolista plenament consolidat, no com un simple recanvi.
Substituir Rodri no consistirà únicament a trobar algú que ocupi la seva posició. Significará repartir entre diversos futbolistes tot el que aporta: sortida de pilota, comandament, equilibri, físic i lectura defensiva.
De secundaris de luxe a referents
Espanya conserva també una segona línia de jugadors que arribarà al 2030 en plena maduresa.
Nico Williams tindrà 28 anys. La seva velocitat i la seva capacitat per desbordar seguiran sent recursos essencials davant defenses tancades. El pròxim pas haurà de ser convertir la seva influència intermitent en una autoritat constant dins de l'atac. No n'hi haurà prou que canviï partits. Estarà cridat a governar-los al costat de Lamine.
Álex Baena, també amb 28 anys el 2030, ha mostrat condicions per convertir-se en molt més que un futbolista de rotació. La seva agressivitat en la pressió, la seva qualitat entre línies i la seva capacitat per entendre diferents posicions poden transformar-lo en una peça estructural del següent cicle.
També haurien de continuar Dani Olmo, Ferran Torres i Mikel Merino. No arribaran al pròxim Mundial com a joves emergents, però sí amb edat suficient per mantenir un paper important i amb l'experiència necessària per assumir pes dins del vestidor.
El cas de Mikel Oyarzabal requerirà una gestió particular. La seva intel·ligència per moure's dins de l'àrea, atacar els espais adequats i oferir solucions al joc col·lectiu continua sent difícil de substituir. No obstant això, arribarà al pròxim Mundial amb 33 anys.
Pot continuar en el grup, però Espanya necessita desenvolupar durant els pròxims quatre anys un davanter capaç de competir amb ell i, a mitjà termini, heretar la seva posició.
Els campions que comencen a mirar cap a la sortida
Pensar en la tercera estrella també obliga a parlar dels qui poden estar davant el seu últim Mundial.
No es tracta de jubilar ningú immediatament després del títol ni de confondre renovació amb una neteja indiscriminada. Les transicions millor gestionades no expulsen els veterans: redueixen progressivament la seva dependència.
Aymeric Laporte ha estat un dels grans caps defensius de la selecció. La seva jerarquia, el seu joc aeri i la seva capacitat per iniciar des der enrere han resultat fonamentals. Però tindrà 36 anys el 2030.
Espanya haurà d'aprofitar el pròxim cicle per trobar el seu successor sense renunciar abans d'hora a tot el que encara pot aportar.
Una cosa semblant succeeix amb altres integrants del bloc veterà. Alejandro Grimaldo assolirà els 34 anys; Marcos Llorente, els 35; i Borja Iglesias, els 37.
Fins i tot Unai Simón, assentat durant anys com a porter titular, arribarà amb 33. La seva continuïtat és perfectament possible, però la porteria és una de les posicions on Espanya compta amb alternatives preparades per competir.
David Raya ja està consolidat a l'elit i Joan García representa una opció amb present i futur. La selecció pot assumir una transició sota pals sense enfrontar-se necessàriament a un buit.
Més delicat serà renovar l'eix defensiu i el centre del camp. La sortida de Laporte exigirà un nou cap enrere. La pèrdua progressiva de Rodri obligarà a repartir el comandament. Aquestes seran probablement les dues grans operacions del proper cicle.
Huijsen, Samu i els joves que truquen a la porta
La profunditat del projecte espanyol es comprèn millor en observar els noms que encara no formen part del nucli principal.
Dean Huijsen està cridat a competir directament per la successió de Laporte. La seva qualitat en la sortida, la seva capacitat per defensar cap endavant i el seu marge de creixement permeten imaginar una parella amb Cubarsí capaç de sostenir la defensa durant molts anys.
Una associació entre Cubarsí i Huijsen oferiria alguna cosa especialment valuosa per al model espanyol: dos centrals joves, dominants amb pilota i acostumats a defensar lluny de la seva porteria.
Eric García també continua tenint recorregut. La seva comprensió tàctica, la seva versatilitat i la seva capacitat per participar en la construcció li permeten mantenir-se dins de la baralla.
En atac, Samu Aghehowa apareix com una alternativa diferent. La seva potència, el seu joc aeri i la seva capacitat per fixar centrals proporcionarien a Espanya una via més directa en partits on la circulació de pilota no sigui suficient.
El següent cicle haurà de mesurar si Samu pot transformar les seves condicions en una presència estable a la selecció.
També pressionen Fermín López, amb la seva arribada des de segona línia; Pablo Barrios, amb la seva conducció i desplegament; Alberto Moleiro, amb el seu desequilibri interior; i Jesús Rodríguez, amb la seva capacitat per encarar des de la banda.
A ells se sumen futbolistes com Cristhian Mosquera, Marc Casadó o Marc Guiu, integrants de generacions que encara disposen de diversos anys per créixer, consolidar-se als seus clubs i enderrocar la porta de l'absoluta.
No tots arribaran. La història del futbol està plena de promeses que semblaven destinades a ocupar un lloc i van acabar perdent-se pel camí. Però Espanya tampoc necessita que tots triomfin. N'hi ha prou amb què tres o quatre d'aquests joves es converteixin en futbolistes de primer nivell per renovar el bloc sense trencar-lo.
La competència serà imprescindible. Haver guanyat el Mundial no pot concedir quatre anys d'immunitat a qui van aixecar la copa. Allà torna a cobrar sentit la frase de Luis Aragonés. Guanyar, guanyar i tornar a guanyar no significava únicament acumular títols. Significava comprendre que allò aconseguit ahir no guanya el partit de demà.
Suma't a 
Dona suport a la nostra feina. Navega sense publicitat. Entra a tots els continguts.
fes-te soci
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.