Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
El futbol està acostumat a conviure amb el contacte físic, les entrades al límit i els xocs que formen part de la competició. També disposa d'un sistema disciplinari per castigar les conductes que excedeixen els límits del joc. No obstant això, existeixen situacions que porten aquestes normes fins a un escenari extraordinari. La defunció de Jesús de Miguel, davanter del CD Tenerife, després del xoc amb el porter de l'Andorra Jesús Owono durant el partit disputat el dilluns 2 de novembre, obre un interrogant sobre fins on arriba la capacitat sancionadora dels organismes esportius quan una acció acaba amb conseqüències irreversibles.
L'acta arbitral recull que Owono va ser expulsat per "impactar bruscament amb la seva cama enlaire sobre un adversari amb ús de força excessiva quan la pilota estava en disputa". De Miguel va ser evacuat en ambulància i ingressat a la UCI, però va morir durant el matí del dimarts, segons va comunicar el Tenerife. La descripció arbitral i el desenllaç posterior són dos elements diferents que el sistema disciplinari haurà de valorar conforme a les seves competències. La qüestió no consisteix a atribuir responsabilitats d'antuvi, sinó a entendre quines eines preveu el reglament i quins límits té la seva aplicació.
Un reglament que distingeix entre violència i agressió
El Codi Disciplinari de la Reial Federació Espanyola de Futbol, ratificat pel Consell Superior d'Esports el març del 2026, estableix diferents graus de responsabilitat. L'article 121 recull la sanció general per a una expulsió directa: almenys un partit de suspensió, llevat que els fets constitueixin una infracció de major gravetat. Quan el futbolista no té possibilitat de disputar la pilota, la sanció mínima augmenta a dos partits.
Però una targeta vermella no tanca necessàriament la qualificació disciplinària. L'article 130 regula la violència en el joc quan una acció genera risc, però no produeix conseqüències damnoses o lesives. En aquest supòsit preveu entre un i tres partits de suspensió. Si la conducta es produeix al marge del joc, sense possibilitat de disputar la pilota o amb el partit aturat, l'apartat segon estableix entre dos i tres partits, sense perjudici que pugui entrar en joc la regulació de les agressions.
La diferència apareix quan existeixen conseqüències lesives greus. L'article 102 preveu suspensions de quatre a dotze partits per a qui es comporti de manera violenta amb un adversari durant el joc i provoqui conseqüències danyoses o lesives considerades greus per la seva naturalesa o per la inactivitat que puguin determinar, sempre que els fets no constitueixin una infracció de major entitat.
L'agressió, regulada en l'article 103, respon a un altre supòsit. En aquest cas sí que resulta necessari el component dolós, és a dir, una conducta agressiva intencionada. El Codi preveu entre quatre i dotze partits quan s'agredeix sense causar lesió i eleva la sanció a entre sis i quinze quan es produeix una lesió que determina la baixa de l'afectat, sempre que no existeixi una infracció més greu. No n'hi ha prou, per tant, que un contacte sigui especialment dur o acabi en un dany: s'ha d'acreditar que reuneix els elements propis d'una agressió.
El resultat importa, però no converteix automàticament una acció en una altra infracció
El Codi no inclou un article específic per al traspàs d'un futbolista com a conseqüència d'una acció durant un encontre. L'única referència expressa a la mort dins de les seves disposicions generals apareix en l'article 13, que preveu el traspàs de la persona expedientada o sancionada com a causa d'extinció de la seva responsabilitat disciplinària. No regula el supòsit d'un adversari que mor com a conseqüència d'una jugada.
Això no significa que les conseqüències siguin irrellevants. L'article 12 permet als òrgans disciplinaris valorar circumstàncies com la naturalesa dels fets i les conseqüències de la infracció a l'hora de determinar la sanció. D'aquesta manera, si una acció s'enquadra en l'article 102, el desenllaç pot ser rellevant per a graduar el càstig dins dels límits establerts. No obstant això, no permet inventar una infracció nova ni superar automàticament els marges fixats pel Codi.
Existeix un precedent que ajuda a comprendre com s'aplica aquest criteri. Al setembre del 2014, el Tribunal Administratiu de l'Esport va confirmar una sanció de quatre partits a un futbolista que havia colpejat amb el colze un adversari a la cara. L'impacte li va provocar un tall, una hemorràgia important i va obligar a substituir-lo. L'òrgan va aplicar l'article 97 del Codi aleshores vigent, el contingut del qual és equivalent a l'actual article 102.
La justícia esportiva no és la justícia penal
La possible responsabilitat d'un futbolista tampoc no acaba necessàriament en l'àmbit federatiu. L'article 5 del Codi Disciplinari estableix que la responsabilitat esportiva és independent de la civil i la penal. Al seu torn, l'article 99 de la Llei de l'Esport determina que, quan durant un procediment sancionador es coneixen conductes que puguin constituir un il·lícit penal, els òrgans competents han de traslladar els fets a l'autoritat judicial o al Ministeri Fiscal i suspendre el procediment en els termes previstos per la llei.
En l'àmbit penal, una de les figures que caldria distingir és l'homicidi per imprudència, recollit en l'article 142 del Codi Penal. La norma preveu penes de presó d'un a quatre anys quan la mort es produeix per imprudència greu i multes de tres a divuit mesos quan es considera menys greu. Però l'existència d'una defunció no acredita per si sola una conducta delictiva. Caldria investigar si va existir una infracció prou greu del deure de cura, establir la relació causal entre la conducta i el resultat i determinar el grau d'imprudència.
La jurisprudència del Tribunal Suprem ofereix una referència per entendre aquesta frontera. En la seva sentència 379/2025, l'Alt Tribunal va condemnar a sis anys de presó un home que havia propinat una patada intencionada a un altre jugador en un partit de futbol de veterans, causant-li una lesió medul·lar gravíssima. La Sala va deixar clar que no es tractava d'un lance del joc, sinó d'una agressió dolosa. És un supòsit diferent al del Tenerife-Andorra i no permet extreure conclusions sobre Owono, però estableix que participar en una competició no protegeix les agressions intencionades davant la justícia penal.