A Brasil, un nen pot créixer descalç, aprendre a jugar entre carrers sense asfaltar i acabar convertit en un dels homes més rics del país. El futbol ha alimentat durant generacions aquesta promesa d'ascens social. Alguns ho van aconseguir després de passar fam, viatjar en autobusos destartalats o compartir habitació amb tota la família. L'extraordinari és que, una vegada assolida la fortuna, aquells nois que van conèixer la pobresa poden acabar defensant projectes polítics molt diferents. La trajectòria que els va portar des dels barris populars fins als grans estadis no garanteix que conservin una mateixa manera d'entendre el país que van deixar enrere.
La quarta victòria presidencial de Luiz Inácio Lula da Silva ha tornat a posar aquesta contradicció sobre la taula. Mentre Neymar reafirmava el seu suport a la família Bolsonaro, altres futbolistes com Paulinho i Richarlison defensaven públicament el president. Raphinha, estrella del Barcelona, compartia missatges favorables a les seves polítiques socials, encara que sense declarar expressament el seu vot. La divisió ha afectat campions del món, llegendes retirades i jugadores que han aprofitat els seus títols per reivindicar posicions polítiques. Tot això en un país on el futbol no és solament l'esport més popular, sinó també un dels grans aparadors de les diferències de classe, les identitats regionals i les aspiracions de milions de persones.
No sempre va ser així. O, si més no, hi va haver un temps en què les reivindicacions polítiques del futbol brasiler van trobar una expressió col·lectiva difícil d'imaginar en l'actualitat. Durant la dictadura militar, Sócrates, Wladimir i Walter Casagrande van convertir el vestidor del Corinthians en un experiment democràtic. Quatre dècades després, les grans estrelles gestionen marques internacionals, contractes publicitaris i comunitats de milions de seguidors. La pilota segueix sortint moltes vegades dels mateixos barris, però els qui arriben a l'elit viuen en un món cada vegada més allunyat d'ells.
Neymar i el llarg viatge des de la pobresa fins a Bolsonaro
Pocas figures representen millor aquesta transformació que Neymar. Nascut a Mogi das Cruzes i criat a Praia Grande, al litoral paulista, el davanter va créixer en una família que va conèixer les dificultats econòmiques abans que el seu talent canviés radicalment el seu destí. La seva carrera al Santos, el Barcelona, el PSG i el futbol saudita el va convertir en un dels esportistes millor pagats del planeta.
El setembre del 2022, quan Jair Bolsonaro buscava la reelecció davant de Lula, Neymar va difondre un vídeo ballant al ritme d'un missatge electoral favorable a l'aleshores president. Posteriorment va participar en una retransmissió organitzada per la seva campanya i va explicar que compartia les seves posicions sobre la família i determinats valors socials. Fins i tot va plantejar celebrar un gol durant el Mundial de Qatar fent amb els dits el número 22, identificatiu de Bolsonaro a les urnes.
Quatre anys després, el futbolista ha mantingut la seva proximitat al bolsonarisme. Durant la campanya del 2026 va manifestar el seu suport a Flávio Bolsonaro, fill de l'expresident, que ha acabat perdent davant de Lula. Neymar va acompanyar les seves intervencions a les xarxes amb referències al número electoral del candidat conservador.
La seva posició no és una excepció. Rivaldo, Ronaldinho, Lucas Moura i Felipe Melo figuren entre els futbolistes que han expressat públicament el seu suport al bolsonarisme en diferents campanyes. Alguns van apel·lar a les seves conviccions religioses, altres al conservadorisme social o al seu rebuig al Partit dels Treballadors. No tots comparteixen exactament les mateixes idees ni han mantingut idèntic grau d'implicació política.
La qüestió és especialment interessant perquè diversos d'aquests jugadors procedeixen d'entorns humils. El futbol els va permetre accedir a una riquesa extraordinària, però la manera com interpreten aquesta transformació personal no sempre coincideix amb una reivindicació de polítiques redistributives. Per a alguns, la seva trajectòria pot representar el triomf de l'esforç individual; per a altres, una prova que el talent necessita oportunitats que no estan a l'abast de tothom.
Aquesta diferència d'interpretació va quedar especialment retratada en una intervenció de Juninho Pernambucano que encara ressona al futbol brasiler.
Juninho i la memòria de les butxaques buides
L'octubre de 2022, Juninho Pernambucano va concedir una entrevista a Deutsche Welle en què va abordar directament el suport de Neymar a Bolsonaro. L'antic migcampista del Vasco da Gama i de l'Olympique de Lió, considerat un dels millors llançadors de faltes de la història, va sostenir que alguns futbolistes acabaven oblidant les condicions socials en què havien crescut després d'integrar-se en els cercles privilegiats.
La seva reflexió tenia un component autobiogràfic. Juninho reconeixia que ell mateix havia experimentat una transformació en convertir-se en un futbolista d'èxit. Els millors contractes, les noves amistats i el reconeixement social havien canviat la seva relació amb els diners i amb el món que l'envoltava.
"Ell s'oblida del principal: que va ser pobre", va afirmar sobre Neymar.
Per a Juninho, l'ascens de classe podia provocar que determinats jugadors acabessin identificant-se amb els interessos i les explicacions de les elits que els havien incorporat al seu entorn. L'èxit esportiu alimentava una interpretació individual de la riquesa que, segons la seva anàlisi, deixava en segon pla els qui no havien gaudit de les mateixes oportunitats.
No era la primera vegada que defensava públicament aquestes idees. En una entrevista amb El País el 2018, quan Bolsonaro aspirava per primera vegada a la Presidència, Juninho ja havia qüestionat el discurs de la meritocràcia aplicat a una societat profundament desigual. L'exfutbolista defensava que el talent i l'esforç no n'hi havia prou per compensar les diferències econòmiques i educatives amb què neixen els brasilers.
El seu compromís polític també va tenir conseqüències personals. El 2020 va arribar a explicar que s'havia distanciat de nombrosos familiars i amics per les seves posicions favorables a Bolsonaro. Dos anys després va participar en un vídeo electoral de Lula en què apareixia interpretant el paper del VAR per defensar el candidat del PT.
El 2026 va tornar a recolzar-lo públicament. El seu suport no va sorgir d'una vinculació circumstancial amb l'última campanya, sinó d'una posició política que fa anys que expressa, fins i tot quan fer-ho li ha provocat enfrontaments personals.
Raphinha, Paulinho i la memòria del barri
La reflexió de Juninho troba un contrapunt especialment interessant en Paulinho, davanter del Palmeiras i antic jugador del Bayer Leverkusen. El passat 4 d'octubre, coincidint amb la primera volta de les eleccions brasileres, va publicar un missatge en suport a Lula que recuperava precisament la importància dels seus orígens familiars.
"No m'oblido d'on vinc", va escriure abans de recordar programes com Bolsa Família, ProUni, les polítiques de quotes i Minha Casa, Minha Vida. El futbolista va explicar que la seva família havia conegut de prop l'efecte de les polítiques públiques sobre les oportunitats dels qui parteixen de situacions desfavorides.
La seva declaració tenia una particularitat: Paulinho no va presentar el seu èxit esportiu únicament com el resultat del seu talent i el seu esforç. També va reconèixer la importància de l'entorn social i de les oportunitats col·lectives. Era una resposta diferent a la interpretació de la mobilitat social que Juninho havia criticat anys abans.
Un altre dels noms més rellevants de la campanya ha estat Raphinha. L'extrem del Barcelona, nascut a Porto Alegre i criat al barri de Restinga, va compartir a l'octubre dos vídeos relacionats amb propostes defensades per Lula. Un abordava la lluita contra la fam, la llibertat religiosa i el respecte als drets fonamentals. L'altre defensava la reducció de les jornades laborals excessives i qüestionava la idea que treballar cada cop més hores sigui suficient per sortir de la pobresa.
Tot i que no va declarar expressament el seu vot, les seves publicacions van ser interpretades com un acostament a les posicions del president. La seva intervenció resulta significativa per tractar-se d'una estrella internacional en actiu que ha decidit pronunciar-se sobre qüestions socials més enllà del terreny de joc.
Richarlison ha mantingut una presència política encara més explícita. El davanter brasiler, conegut des de fa anys per les seves intervencions contra el racisme i per diverses iniciatives socials, va demanar el vot per a Lula durant la campanya de 2026. També va protagonitzar una controvèrsia amb Flávio Bolsonaro relacionada amb un litigi immobiliari a Angra dos Reis. Després de la victòria del president, va publicar una imatge humorística en què simulava portar el seu rostre tatuat a l'esquena.
Són posicionaments diferents, però comparteixen una característica: els seus protagonistes han decidit utilitzar la popularitat adquirida a través del futbol per participar en debats sobre drets, desigualtat i representació política.
L'herència de Sòcrates també va arribar a les urnes
Molt abans de Neymar, Raphinha o Richarlison, el futbol brasiler ja havia conegut figures que van utilitzar la seva posició pública per intervenir en política. La referència inevitable és Sòcrates, capità del Corinthians i un dels grans protagonistes de la Democràcia Corinthiana, l'experiment d'autogestió que va permetre a futbolistes i treballadors participar en les decisions del club durant els primers anys vuitanta.
Juntament amb Wladimir i Walter Casagrande, el centrecampista va convertir els estadis en escenaris de reivindicació democràtica. Els seus jugadors sortien al terreny de joc amb missatges favorables al vot i participaven en les mobilitzacions contra la dictadura militar. Sòcrates va arribar a comprometre la seva continuïtat al Brasil amb l'aprovació de la reforma constitucional que havia de retornar als ciutadans les eleccions presidencials directes.
L'esmena va ser rebutjada i el futbolista va acabar marxant a la Fiorentina. Però la seva figura va quedar associada per sempre a una època en què part del futbol brasiler va participar activament en les grans transformacions polítiques del país.
Aquesta herència ha continuat a través del seu germà Raí, campió del món el 1994. Durant la cerimònia de la Pilota d'Or de 2022, l'antic jugador del São Paulo va fer amb els dits la lletra L en suport a Lula mentre lliurava un guardó que porta precisament el nom de Sòcrates.
Casagrande també ha mantingut durant dècades un compromís públic amb posicions progressistes. Des del seu treball com a comentarista ha qüestionat repetidament el bolsonarisme i ha defensat la participació política dels esportistes. Wladimir, un altre dels protagonistes del Corinthians dels vuitanta, va participar igualment en actes de suport a Lula.
El llegat d'aquella generació no consisteix en què tots els futbolistes brasilers hagin de pensar igual, sinó en haver demostrat que podien organitzar-se, qüestionar els seus dirigents i participar en la vida pública sense deixar de ser esportistes.
Elles també tenen alguna cosa a dir
La participació política del futbol brasiler presenta una altra diferència que rarament rep tanta atenció com les declaracions de Neymar. Durant la campanya de 2026, diverses jugadores han expressat públicament el seu suport a Lula i les seves crítiques al bolsonarisme.
El 3 d'octubre, durant la celebració del campionat brasiler femení conquerit pel São Paulo, algunes integrants de l'equip van demanar el vot per al president. La portera Carlinha va criticar expressament Flávio Bolsonaro, mentre diverses companyes acompanyaven la celebració amb el gest de la L.
També s'han pronunciat a favor de Lula futbolistes com Byanca Brasil, Debinha i Ary Borges. Les seves intervencions es produeixen en un context marcat per les reivindicacions laborals del futbol femení, la desigualtat salarial i la necessitat de millorar les estructures professionals d'una competició que durant dècades va rebre una atenció molt inferior a la masculina.
El Brasil organitzarà a més el Mundial femení de 2027, un esdeveniment que ha situat novament sobre la taula les condicions econòmiques i socials de les seves futbolistes.
Aquestes manifestacions no permeten afirmar que el conjunt del futbol femení doni suport majoritàriament a Lula. Sí que mostren, en canvi, que algunes de les seves protagonistes han aprofitat la visibilitat esportiva per participar en una discussió política que també afecta les seves condicions de treball.
Un país que busca la seva identitat entre la pilota i les urnes
La relació entre futbol i política ocupa un lloc particular al Brasil. L'èxit esportiu ha permès a generacions de joves procedents de barris humils accedir a oportunitats econòmiques extraordinàries. Al mateix temps, els clubs i la selecció han servit com a instruments d'identitat nacional, propaganda política i mobilització social en diferents etapes de la seva història.
La dictadura militar va utilitzar els triomfs futbolístics per alimentar l'orgull nacional. La Democràcia Corinthiana va aprofitar aquesta mateixa popularitat per qüestionar l'autoritarisme. Dècades després, les xarxes socials han permès que els jugadors intervinguin directament en campanyes electorals, moltes vegades sense passar pels mitjans de comunicació tradicionals.
També ha canviat el significat econòmic de les seves carreres. Les grans estrelles ja no són únicament esportistes que cobren salaris elevats. Gestionen societats, inversions, patrocinis i contractes internacionals. Alguns han construït autèntiques estructures empresarials al voltant de la seva imatge. La distància entre el nen que comença a jugar i el milionari que arriba al cim pot ser molt més gran que la que separa dues generacions de futbolistes.
Esa transformació ajuda a comprendre per què l'origen humil no es tradueix necessàriament en una mateixa orientació política. Les conviccions religioses, l'experiència personal, les relacions professionals i la manera d'interpretar l'èxit influeixen en les posicions públiques de cada jugador. Tampoc tots els qui donen suport a Lula comparteixen un mateix programa ideològic.
En les eleccions de 2026, Neymar ha tornat a identificar-se amb el bolsonarisme, mentre Paulinho, Richarlison, Juninho Pernambucano i Raí han mostrat el seu suport a Lula. Raphinha ha intervingut en el debat difonent missatges sobre els drets socials i les condicions de vida dels treballadors. Són expressions d'una fractura que transcendeix les preferències partidistes.
Fa més de quaranta anys, Sócrates aixecava el puny als estadis mentre Lula organitzava vagues a les fàbriques de São Paulo. L'antic sindicalista acaba de conquerir la seva quarta Presidència, però el futbol que va conèixer aleshores s'ha transformat profundament. Neymar pot donar suport a la família Bolsonaro des del cim d'una carrera milionària mentre altres futbolistes reivindiquen els programes socials que van contribuir a canviar les vides de les seves famílies. Al país que va convertir la pilota en una promesa d'ascens social, les estrelles segueixen discutint què significa realment haver arribat tan lluny.
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.