La llibertat de premsa toca fons: més de mig món viu ja en situació "difícil" o "molt greu"

La llibertat de premsa travessa el seu pitjor moment en un quart de segle. Per primera vegada des que Reporters Sense Fronteres elabora la seva Classificació Mundial, més de la meitat dels països analitzats es troben en una situació considerada "difícil" o "molt greu" per a l'exercici del periodisme. La puntuació mitjana global mai no havia estat tan baixa, una dada que confirma que el deteriorament del dret a la informació ja no és una amenaça localitzada en dictadures o zones de guerra, sinó una tendència internacional que arriba també a democràcies consolidades.

L'informe de RSF traça un mapa inquietant: el periodisme està sent asfixiat per vies cada vegada més diverses. Als assassinats, empresonaments i agressions físiques contra reporters se sumen ara fórmules més sofisticades de pressió: lleis de seguretat nacional utilitzades per silenciar investigacions, demandes judicials abusives, campanyes de desprestigi, tancament de l'espai informatiu, atacs des del poder polític i un ecosistema digital on la desinformació i l'assetjament s'expandeixen amb enorme facilitat.

L'organització resumeix el moment amb una pregunta de fons: fins quan es tolerarà l'obstaculització sistemàtica dels periodistes. En el seu balanç de 25 anys, RSF no es limita a mirar al passat, sinó que adverteix que la passivitat institucional s'ha convertit en una forma de complicitat. Els estats autoritaris, els governs democràtics que no protegeixen prou la premsa, els actors econòmics depredadors i les plataformes digitals fora de control apareixen com a responsables d'una erosió sostinguda de la llibertat informativa.

Quan informar comença a ser tractat com a delicte

Un de les dades més preocupants de la classificació de 2026 és el desplom de l'indicador legal. Dels cinc apartats que RSF utilitza per mesurar l'estat de la llibertat de premsa —polític, legal, econòmic, social i seguretat dels periodistes—, el marc legal és el que més retrocedeix aquest any. L'organització alerta d'una creixent criminalització del periodisme, impulsada per l'ús indegut de lleis d'excepció, normes antiterroristes, delictes d'opinió o acusacions de desinformació contra professionals que investiguen assumptes d'interès públic.

L'abús de les lleis de seguretat nacional s'ha convertit en una eina global per restringir la informació. Des dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, molts Estats han ampliat l'àmbit del secret oficial i de la seguretat nacional, una tendència que va néixer al calor de la lluita contra el terrorisme, però que avui serveix en nombrosos països per limitar la cobertura de temes sensibles. RSF denuncia que aquesta deriva ja no es limita a règims autoritaris, sinó que també s'observa en sistemes democràtics on la protecció de les fonts, la independència editorial i el dret a investigar queden debilitats.

Rússia, Bielorússia, Birmània, Nicaragua o Egipte figuren entre els exemples més clars d'instrumentalització legal contra la premsa. Sota el mandat de Vladímir Putin, Rússia es manté entre els pitjors països del món per exercir el periodisme, amb desenes de reporters empresonats i molts altres forçats a l'exili. Les acusacions de terrorisme, extremisme o separatisme funcionen com a mecanismes per perseguir la informació independent i estendre la repressió fins i tot més enllà de les fronteres nacionals.

Però la pressió judicial també apareix en països formalment democràtics o relativament ben classificats. RSF alerta de l'augment de demandes intimidatòries, conegudes com SLAPPs, que busquen esgotar econòmicament periodistes i mitjans abans que obtenir una reparació real. Aquest tipus de maniobres erosiona la llibertat d'informació perquè introdueix un efecte dissuasori: investigar el poder polític o econòmic pot convertir-se en un risc professional, financer i personal.

La conseqüència és clara: quan la llei s'utilitza contra els qui fiscalitzen el poder, la democràcia perd un dels seus principals contrapesos. La premsa no necessita únicament llibertat formal per publicar; necessita garanties reals per investigar sense por a represàlies, processos abusius, espionatge, detencions arbitràries o campanyes organitzades d'assetjament.

Guerres, autoritarisme i el desplom d'Amèrica

El deteriorament global també està marcat pels conflictes armats. L'Iraq, el Sudan, el Iemen o Palestina apareixen entre els escenaris on la guerra colpeja directament l'exercici del periodisme. L'ofensiva israeliana a Gaza ocupa un lloc central en el diagnòstic de RSF, que denuncia la mort de més de 220 periodistes des de l'octubre del 2023, dels quals almenys 70 haurien estat assassinats mentre exercíen la seva tasca informativa. La guerra no només mata reporters: també impedeix l'accés independent a la informació, destrueix redaccions, talla comunicacions i converteix la cobertura en una activitat d'altíssim risc.

A l'altre extrem de la classificació es mantenen règims tancats com Eritrea, Corea del Nord i la Xina. Eritrea torna a ocupar l'últim lloc i simbolitza la negació absoluta del dret a informar, amb periodistes empresonats durant dècades sense garanties judicials. La Xina i Corea del Nord consoliden també un model de control extrem, vigilància, censura i repressió contra qualsevol forma de periodisme independent.

La classificació del 2026 deixa, tanmateix, alguns moviments significatius. Síria registra el major avenç de l'any després de deixar enrere l'era de Bashar al-Assad, encara que el país continua en una posició molt baixa i en plena transició. Al costat contrari, Níger protagonitza la major caiguda, reflex del deteriorament de la llibertat de premsa al Sahel, una regió atrapada entre la violència de grups armats i les juntes militars queEstenen el pluralisme informatiu.

El continent americà apareix com una de les grans zones d'alarma. Estats Units cau set posicions i se situa en el lloc 64, un retrocés que RSF vincula als atacs sistemàtics de Donald Trump contra la premsa, la pressió política sobre periodistes i les retallades que han afectat mitjans internacionals finançats per Washington, com Voice of America, Radio Free Europe/Radio Liberty o Radio Free Asia. La degradació nord-americana té un valor simbòlic especial: quan una potència democràtica converteix els mitjans en enemics, el missatge es replica molt més enllà de les seves fronteres.

L'ona expansiva també arriba a Amèrica Llatina. Argentina, sota Javier Milei, i El Salvador, sota Nayib Bukele, retrocedeixen en la classificació en un context d'hostilitat política contra els mitjans. RSF adverteix que tots dos governs reprodueixen part del manual trumpista contra la premsa: deslegitimar periodistes, presentar la crítica com a atac polític i alimentar una relació de confrontació permanent amb els mitjans independents.

A eixe clima polític se suma la violència del crim organitzat. L'Equador es desploma després dels assassinats de periodistes, el Perú retrocedeix pel recrudesciment de la violència i països com Veneçuela, Cuba o Nicaragua continuen atrapats en escenaris de repressió, censura o clandestinitat informativa. En diversos punts d'Amèrica Llatina, informar sobre corrupció, seguretat, narcotràfic o abusos de poder pot costar la vida.

El balanç de RSF és contundent: el món ha normalitzat una pressió creixent contra els qui informen. El 2002, només una minoria de països es trobava en situació "difícil" o "molt greu"; 25 anys després, aquesta categoria arriba ja a més de la meitat del planeta. La dada és encara més demolidora si s'observa des de la població: fa un quart de segle, el 20% dels habitants del món vivia en països on la situació de la premsa era considerada "bona"; ara, menys de l'1% gaudeix d'aquest entorn favorable.

La llibertat de premsa no es deteriora d'un dia per l'altre, sinó per acumulació. Una llei restrictiva, una demanda abusiva, una redacció tancada, un periodista empresonat, una font silenciada, una agressió impune, una campanya d'assetjament o un Govern que assenyala els mitjans com a enemics. Cada peça debilita el mateix edifici: el dret de la ciutadania a saber.

Per això, RSF reclama alguna cosa més que declaracions de principis. L'organització exigeix polítiques de protecció activa, mecanismes eficaços per defensar periodistes amenaçats, sancions reals contra els qui persegueixen la informació i una resposta democràtica ferma davant l'avenç de l'autoritarisme. L'advertència és clara: el contagi autoritari no és una fatalitat, però frenar-lo exigeix actuar abans que el silenci s'imposi com a norma.