Les campiones d'Europa i Amèrica s'havien d'enfrontar al març a Catar, però la crisi de l'Orient Mitjà i el posterior xoc entre federacions van frustrar la Finalissima. Quatre mesos després, l'atzar esportiu les reuneix a Nova Jersey per disputar un títol molt més gran.
Quatre mesos abans d'assolir la final del Mundial, Espanya i Argentina ja tenien un partit pendent. Les campiones d'Europa i Amèrica s'havien d'enfrontar el passat 27 de març a l'estadi de Lusail, a Catar, per decidir la Finalissima, el torneig creat per la UEFA i la CONMEBOL per enfrontar les guanyadores de les seves dues grans competicions continentals.
La trobada havia estat anunciada com un dels grans esdeveniments futbolístics de l'any. Lionel Messi tornaria a l'escenari en què va conquerir el Mundial del 2022 i es trobaria cara a cara amb Lamine Yamal, convertit ja en la principal figura de la nova generació espanyola. El partit oferia un relat perfecte per a les institucions, les televisions i els patrocinadors.
Mai no va arribar a celebrar-se.
L'escalada bèl·lica a l'Orient Mitjà va fer impossible mantenir Catar com a seu. No obstant això, la guerra explica només la primera meitat de la cancel·lació. L'altra meitat es va escriure als despatxos: UEFA, CONMEBOL, l'Associació del Futbol Argentí (AFA) i la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) van ser incapaces d'acordar una alternativa sobre l'estadi, el format i, finalment, la data.
El futbol ha acabat resolent ara el que els seus dirigents no van poder organitzar. Aquest diumenge, Espanya i Argentina s'enfrontaran a East Rutherford, Nova Jersey, però ja no per disputar el trofeu intercontinental que va desaparèixer del calendari. Ho faran per decidir qui és el campió del món.
De la celebració de Lusail al creuament d'acusacions
La Finalissima s'havia de celebrar el 27 de març a Lusail, l'estadi que va acollir la final del Mundial de Catar i tres partits més de la selecció argentina durant aquell torneig. No era una seu escollida a l'atzar: permetia explotar comercialment el retorn de Messi al lloc en què va aixecar la Copa del Món contra França.
El partit també havia de servir per exhibir la cooperació entre UEFA i CONMEBOL. La competició havia estat recuperada el 2022, quan Argentina va derrotar per 3-0 Itàlia a Wembley, i es presentava com un dels grans símbols de l'aliança entre el futbol europeu i el sud-americà.
Però la situació regional va canviar radicalment. Els problemes de seguretat, les restriccions als desplaçaments i les alteracions de l'espai aeri van obligar a cancel·lar el festival futbolístic que Qatar havia organitzat al voltant de la Finalissima. La trobada entre Espanya i Argentina ja no podia jugar-se allà.
A partir d'aquell moment, va començar una negociació accelerada que va acabar convertint-se en un intercanvi públic de responsabilitats.
La UEFA va sostenir que havia presentat diverses alternatives i que totes van acabar sent rebutjades per la federació argentina. La primera proposta consistia a mantenir el 27 de març i traslladar la trobada al Santiago Bernabéu, amb un repartiment de l'aforament al 50% entre els seguidors de les dues seleccions.
La segona opció era transformar la Finalissima en una eliminatòria a doble partit: l'anada es jugaria a Madrid i la tornada a Buenos Aires, durant alguna finestra internacional anterior a l'Eurocopa i la Copa Amèrica del 2028. La tercera possibilitat passava per trobar una seu neutral europea i disputar el partit el 27 o el 30 de març.
Segons la versió de l'organització europea, cap d'aquestes possibilitats va rebre el vistiplau d'Argentina.
Madrid no era neutral per a Argentina
La AFA va respondre amb un argument esportiu. Jugar un únic encontre a Madrid, encara que les entrades es repartissin de forma equitativa, suposava concedir a Espanya l'avantatge d'actuar al seu propi país. Per a la federació argentina, el Santiago Bernabéu no podia considerar-se una seu neutral.
La posició argentina no consistia, almenys segons el seu comunicat oficial, a negar-se a disputar la trobada. La AFA i la CONMEBOL van afirmar que van acceptar jugar a Itàlia quan aquesta possibilitat els va ser comunicada el 14 de març. La seva objecció no es referia al país elegit, sinó al dia: en lloc del 27 de març, van proposar celebrar el partit el 31.
La UEFA va rebutjar aquesta data i va donar per cancel·lada la competició. Per a la part argentina, el desenllaç es va produir perquè l'organització europea no va acceptar retardar la trobada quatre dies. Per a la UEFA, en canvi, Argentina havia anat descartant successivament les diferents solucions plantejades per salvar-lo.
La RFEF es va alinear amb la versió europea. La federació espanyola va assegurar que la selecció estava disposada a jugar i que havia acceptat totes les possibilitats: disputar la trobada a Espanya, acudir a una seu neutral o modificar-ne el format. També va destacar que organitzar la Finalissima tenia especial importància en una temporada mundialista pel prestigi internacional i la preparació esportiva que oferia.
D'aquesta manera, una competició concebuda per representar la col·laboració entre dos continents va acabar provocant un enfrontament entre els seus organitzadors. El torneig que havia de mostrar la fortalesa de l'aliança entre la UEFA i la CONMEBOL va deixar al descobert els seus límits quan va aparèixer una crisi real.
Quatre dies que retraten un calendari sense marge
La cancel·lació també va revelar un altre problema estructural: el futbol internacional ha creat més partits i competicions del que el seu calendari sembla capaç de suportar.
Espanya i Argentina estaven d'acord a disputar la Finalissima. També havia aparegut una possible seu neutral. No obstant això, les parts no van ser capaces de salvar una diferència d'amb prou feines quatre dies entre la proposta inicial i l'alternativa argentina.
La data del 31 de març coincidia amb la fase final de les eliminatòries europees per al Mundial, en què quatre seleccions encara havien d'aconseguir la seva classificació. La UEFA va considerar que organitzar la trobada aquell dia era inviable. També es va estudiar traslladar-la al després del Mundial, però la federació europea va sostenir que Espanya no tenia dates disponibles.
L'episodi mostra la fragilitat d'un model que multiplica els tornejos, els compromisos comercials i les finestres internacionals, però deixa molt poc marge per reaccionar davant qualsevol contratemps. La Finalissima disposava de nom, trofeu, seu, relat promocional i protagonistes globals. El que no tenia era una data alternativa protegida ni un protocol capaç de garantir-ne la celebració.
El Mundial fa inevitable el partit que els despatxos van cancel·lar
Espanya i Argentina han arribat a la final per camins diferents. La selecció espanyola, que va derrotar França per 2-0 en semifinals, ha construït el seu recorregut des del control i la solidesa defensiva. L'equip argentí, per la seva banda, va remuntar davant Anglaterra per imposar-se per 2-1 i mantenir la possibilitat de revalidar la corona conquerida el 2022.
La conseqüència és una ironia difícil de millorar des del punt de vista narratiu. La trobada que s'havia de jugar al març per conèixer el campió intercontinental se celebrarà finalment al juliol per conèixer el campió del món. L'estadi de Lusail serà substituït pel de Nova Jersey; la Finalissima, per la final del Mundial.
També canviarà el pes del resultat. El partit cancel·lat havia d'atorgar un títol oficial, però secundari i disputat en una sola nit. El de diumenge pot convertir l'Argentina en la primera selecció que guanya dos Mundials consecutius des del Brasil el 1958 i 1962, o retornar la Copa a una Espanya que no la conquereix des del 2010.
Suma't a 
Dona suport a la nostra feina. Navega sense publicitat. Entra a tots els continguts.
fes-te soci
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.