L'Espanya de Javier Bardem ja és als quarts

L'Espanya de Javier Bardem ja és als quarts. L'Espanya dels colors vius, dels accents diferents, de les arrels barrejades i de les identitats que no demanen permís per existir. L'Espanya que no s'amaga en una sola manera de ser, de sentir o de celebrar. La que entén que una bandera no ha de servir per excloure, sinó per trobar-se.

Després de la victòria de la selecció contra Portugal (0-1), Bardem va posar paraules a alguna cosa que va més enllà del futbol. A través d'una publicació a Instagram on va respondre als seus habituals crítics amb l'elegància del qui no baixa al fang, va parlar d'una Espanya plural i progressista, d'un país que no tem la seva diversitat, sinó que la converteix en fortalesa. I, d'alguna manera, aquesta idea també corre per les venes d'aquesta Roja que s'ha ficat entre les vuit millors del Mundial.

 

 

 

 

Veure aquesta publicació a Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicació compartida de Javier Bardem (@bardemantarctic)

Perquè aquesta selecció no és uniforme. No ho és al camp ni fora d'ell. És jove, descarada, imperfecta, ambiciosa. Té l'electricitat de Lamine Yamal, el descaro de Nico Williams, la pausa de Pedri, el talent d'Olmo, la jerarquia de Rodri, la grandesa de Mikel Merino, la seguretat d'Unai Simón i l'energia de Pedro Porro. Té també l'experiència d'Oyarzabal, l'ofici de Cucurella, la contundència de Laporte, la presència de Baena, el pòsit competitiu de Cubarsí, la personalitat de Borja Iglesias, l'amenaça de Ferran Torres i la fe de Luis de la Fuente.

Té futbolistes de diferents procedències, trajectòries i sensibilitats. Té talent de barri, de pedrera, de famílies migrants, de ciutats grans i de racons petits. Té una generació que ha crescut en una altra Espanya, una més oberta, més barrejada, més conscient que la identitat no s'imposa: es comparteix. Una idea revolucionària, pel que sembla, per als qui encara creuen que estimar un país consisteix a fer-lo cada vegada més petit.

I això també es juga. Es juga quan un equip no pregunta d'on ve cadascú, sinó cap a on vol anar. Es juga quan tots corren per tots. Quan el que marca abraça el que va assistir, el que va recuperar, el que va patir des de la banqueta i el que es va deixar la veu des de la grada. Es juga quan la diversitat no trenca el vestidor, sinó que el fa més fort.

Molts colors, una sola Roja

La Roja és a quarts i ho és amb una imatge reconeixible: la d'un grup que no necessita assemblar-se entre si per caminar unit. Aquesta és potser una de les grans lliçons d'aquest equip. Espanya no avança perquè tots siguin iguals. Avança perquè tots remen en la mateixa direcció.

En temps de soroll, d'etiquetes ràpides i de patriotes de finestreta, aquesta selecció ofereix una fotografia diferent. Una Espanya que pot emocionar-se amb un gol sense renunciar a la seva complexitat. Una Espanya que pot celebrar junta sense esborrar les seves diferències. Una Espanya que entén que el comú no es construeix esclafant el divers, sinó donant-li espai.

Bardem va parlar d'igualtat, justícia social, respecte mutu, cultura i democràcia. Paraules grans, sí. Però també paraules concretes. Perquè darrere de cadascuna d'elles hi ha una forma de mirar el país. I el futbol, encara que de vegades s'entesti a amagar-ho, també parla del país que som. Parla de qui hi cap, de qui és assenyalat, de qui representa i de qui té dret a emocionar-se amb la samarreta.

Aquesta Espanya que juga el Mundial no pertany a una sola Espanya. No és patrimoni de qui crida més fort ni de qui vol reduir-ho tot a un símbol tancat. És de tots i de totes. De qui se sent espanyol d'una manera, de qui ho fa d'una altra i de qui simplement es reconeix en un grup que competeix, s'abraça i somia.

Ara arriba Bèlgica. Arriben els quarts. Arriba el vertigen dels grans dies. Però Espanya ja ha guanyat alguna cosa abans de jugar aquest partit: ha tornat a projectar una imatge d'equip i de país en què hi caben moltes formes de ser. Una selecció que no és perfecta, però sí reconeixible. Que no necessita discursos impostats per parlar de pluralitat, perquè la porta posada.

L'Espanya de Javier Bardem ja és a quarts. I no va sola. Va amb Lamine, Olmo, Pedri, Rodri, Mkiel Merino, Cucurella i tots els altres. Va amb els seus colors, els seus accents, les seves contradiccions, els seus joves, els seus veterans, els seus barris, les seves llengües, les seves ferides i les seves ganes. Va amb tot el que alguns voldrien fer petit. Va amb una idea senzilla i poderosa: quan hi cabem tots, som més forts.