Espanya sobreviu a la batalla i segella el lideratge davant Uruguai

Hi ha partits que es guanyen amb futbol. Altres, amb caràcter. I després hi ha aquest. Espanya va sobreviure més a una batalla que a un partit, va sortir de peu d'un camp convertit en una trinxera i va tancar el seu passi a setzens de final com a primera de grup No va ser una nit per als amants del futbol bonic; va ser una matinada per als qui creuen que els Mundials també es conquereixen sabent patir.

La selecció de Luis de la Fuente sabia que l'empat li bastava, però mai va donar la sensació de conformar-se. Uruguai, necessitada d'una victòria per seguir amb vida, va sortir amb el ganivet entre les dents, pressionant cada pilota com si fos l'última. Espanya va respondre amb paciència, intentant imposar la seva personalitat amb la pilota, encara que durant molts minuts el partit es va jugar més al ritme de les interrupcions, els xocs i les faltes que al de la pilota.

Des del punt de vista tàctic, el matx va exigir una adaptació constant per part d'Espanya. La pressió alta i els marcatges individuals plantejats per Marcelo Bielsa van dificultar la sortida neta des del darrere, obligant Rodri i Pedri a rebre contínuament sota pressió. La selecció va tractar de generar superioritats per dins per atraure rivals i alliberar les bandes, especialment la dreta, on Marcos Llorente i Lamine Yamal van ser els principals focus ofensius. No obstant això, la intensitat física imposada per Uruguai va reduir el ritme de circulació espanyol i va convertir el matx en una batalla de duels individuals més que de possessions llargues.

Els primers minuts van deixar clar que la nit seria llarga. Uruguai va convertir cada disputa en un duel físic i l'àrbitre, completament superat, va permetre que el llistó del contacte creixés fins a límits desesperants. Els espanyols no trobaven la fluïdesa que havien mostrat davant l'Aràbia Saudita. Rodri i Pedri patien per enllaçar passades, Merino amb prou feines apareixia i únicament Lamine Yamal aconseguia trencar la monotonia amb el seu descarament habitual. Quan la inspiració escasseja, sempre apareix algú disposat a encendre la llum. I aquesta llum va ser Álex Baena.

Corria el minut 41 quan Marcos Llorente va posar una pilota a l'àrea i Baena, d'esquena, es va girar per treure un xut innocent, gairebé tímid. El que semblava una pilota senzilla va acabar convertint-se en un regal inesperat gràcies a un error de Fernando Muslera. El veterà porter va deixar escapar una pilota que semblava tenir amo i Espanya va trobar petroli on amb prou feines hi havia sorra.

El gol, a més, va ser conseqüència d'una acció treballada per la selecció. Espanya va aconseguir atraure la pressió uruguaiana cap a un costat abans de canviar el sentit de l'atac. Llorente va trobar l'espai per centrar i Baena va atacar la frontal de l'àrea amb intel·ligència, aprofitant el desajust defensiu. Encara que el tret no portava excessiva potència, la jugada va reflectir la insistència espanyola per buscar solucions des de les bandes davant la impossibilitat de progressar amb claredat pel carril central.

El descans no va calmar els ànims. Tot el contrari. Bielsa va canviar Muslera, però Uruguai va decidir canviar la pilota per les puntades de peu. Cada atac espanyol acabava amb un cop, una entrada al límit o una protesta. L'àrbitre contemplava l'espectacle amb passivitat. Espanya va deixar de pensar únicament a guanyar i va començar també a preocupar-se per sortir sense lesionats.

Amb el pas dels minuts, el partit va exigir una versió molt més pragmàtica d'Espanya. La selecció va reduir riscos en sortida, va prioritzar les vigilàncies defensives i va buscar atacs més directes quan recuperava la pilota. Lluny de desesperar-se per no dominar amb claredat, l'equip va entendre que el context convidava a minimitzar errors i protegir l'avantatge. Aquesta capacitat per interpretar diferents registres de joc és una de les senyes d'identitat que ha desenvolupat el conjunt de Luis de la Fuente durant aquest torneig.

Enmig del caos va aparèixer la maduresa competitiva d'aquesta selecció. Sense fer un futbol brillant, va saber administrar l'avantatge amb intel·ligència. Laporte i Cubarsí van aclarir tot el que queia per l'àrea, Rodri va recuperar el comandament al centre del camp i els canvis van aportar oxigen. Dani Olmo va donar frescor entre línies, Fabián va ajudar a conservar la possessió i Ferran Torres va estar a centímetres de tancar definitivament el matx amb un tret que es va estavellar contra el travesser.

Uruguai va anar perdent el control a mesura que se li escapava el Mundial. La desesperació va acabar convertint-se en violència i el temps va anar consumint les últimes esperances xarrues mentre Espanya defensava el resultat amb la serenitat de qui sap exactament el que està fent. No era una actuació per emmarcar, però sí una victòria que demostra que els campions no sempre enlluernen; a vegades simplement sobreviuen.

El brunxit final va confirmar molt més que un triomf. Espanya acaba la fase de grups invicta, líder i amb la sensació d'haver après una lliçó important. Perquè els Mundials no sempre premien el que millor juga, sinó el que sap adaptar-se a qualsevol escenari.

No hi va haver exhibició, ni golejada, ni focs artificials. Només un equip que va entendre que per assolir el cim primer cal travessar les tempestes. I Espanya, encara que va acabar plena de cops i amb les botes enfangades, va sortir del camp amb l'únic que realment importa en un Mundial: el bitllet a les eliminatòries, la il·lusió intacta encara que amb deures pendents.