Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
Durant molts anys, Espanya va trobar a Portugal un veí incòmode, encara que rarament capaç de discutir-li el seu domini del futbol sala. La selecció espanyola havia convertit aquesta disciplina en una de les seves grans especialitats, acumulava campionats europeus i havia aconseguit discutir-li al Brasil una supremacia mundial que semblava reservada als inventors de l'esport. Portugal tenia talent, però els títols importants seguien arribant a l'altre costat de la frontera. Fins que la història va començar a canviar.
Aquest divendres, ambdues seleccions tornaran a trobar-se a les semifinals de la Finalissima, el torneig que reuneix al Brasil els finalistes de l'Eurocopa i de la Copa Amèrica. L'escenari serà l'Arena Niterói, a l'estat de Rio de Janeiro, on Espanya i Portugal s'enfrontaran a les 22.30 hores de l'Espanya peninsular. Després jugaran el Brasil i l'Argentina. Quatre seleccions que s'han repartit els deu Mundials masculins celebrats fins a la data i que tornaran a disputar-se un títol en un esport acostumat a viure lluny dels grans focus mediàtics.
La cita recupera una rivalitat el={$html_element}equilibri{$html_element} del qual ha canviat considerablement durant els últims anys. Portugal va conquerir la primera Finalissima el 2022, precisament davant Espanya i després d'una tanda de penals. No obstant això, el precedent més recent afavoreix els espanyols. El febrer passat, la selecció de Jesús Velasco va derrotar els portuguesos per 5-3 a la final de l'Eurocopa, recuperant un títol que feia una dècada que no conquerien.
L'enfrontament del Brasil ofereix així una nova entrega d'una rivalitat que ja no pot explicar-se únicament des de l'historial de victòries espanyol. Portugal va aprendre a guanyar el seu veí en els partits decisius, va encadenar grans títols i va obligar Espanya a reconstruir la seva posició en el futbol sala internacional.
Quan Portugal va aprendre a guanyar a Espanya
Espanya havia construït una de les grans dinasties d'aquest esport. Va guanyar els Mundials del 2000 i 2004, va conquerir set de les primeres onze edicions de l'Eurocopa i va acostumar els seus aficionats a competir per tots els títols. Portugal va conviure durant anys amb aquella superioritat, encara que ja disposava de jugadors extraordinaris i d'un talent com Ricardinho, capaç de trobar solucions on amb prou feines semblava haver-hi espai per controlar la pilota.
El punt d'inflexió va arribar el 2018, durant l'Eurocopa disputada a Ljubljana. Espanya semblava tenir controlada la final després de remuntar el gol inicial de Ricardinho, però Bruno Coelho va forçar la pròrroga i va acabar decidint el matx amb un llançament de deu metres quan tot just quedava un minut. Portugal conqueria el seu primer campionat europeu i començava a modificar una relació esportiva que fins aleshores havia afavorit clarament els espanyols.
Aquell triomf va tenir continuïtat. El 2021, els portuguesos van eliminar Espanya als quarts de final del Mundial després de remuntar dos gols de desavantatge i van acabar conquerint el títol davant l'Argentina. Un any després van repetir corona continental i van tornar a creuar-se amb Espanya a Buenos Aires, aquesta vegada per disputar la primera Finalissima.
Mellado va avançar els espanyols i Afonso Jesus va igualar el matx. El títol va acabar resolent-se en una tanda de penals en què el porter Edu va aturar dos llançaments i Portugal es va imposar per 4-2. La selecció de Jorge Braz sumava un altre trofeu a una col·lecció que havia crescut a una velocitat extraordinària.
Entre el 2018 i el 2022, els portuguesos van conquerir dues Eurocopes, un Mundial i una Finalissima. La continuïtat de Braz a la banqueta des del 2010 havia permès construir un bloc competitiu, acostumat a resoldre eliminatòries complicades i capaç de remuntar marcadors adversos.
Els resultats reflectien la magnitud d'aquell creixement. Portugal va encadenar 48 partits oficials sense perdre entre el 2016 i el 2024, una ratxa que va acabar durant el Mundial d'Uzbekistan. La selecció que durant anys havia perseguit Espanya s'havia convertit en la referència del futbol sala europeu.
La reconstrucció espanyola i una nova generació
Mentre Portugal acumulava títols, Espanya va haver d'acostumar-se a disputar els grans tornejos sense partir de la mateixa posició de superioritat que havia gaudit durant bona part de la seva història. El relleu generacional tampoc resultava senzill. La retirada de futbolistes que havien sostingut l'època daurada obligava a construir noves jerarquies i trobar referents capaços d'assumir la responsabilitat competitiva.
L'arribada de Jesús Velasco a la banqueta el novembre del 2024 va obrir una altra etapa. El tècnic toledà, amb una llarga trajectòria en el futbol sala de clubs, va agafar les regnes d'una selecció que necessitava tornar a convertir el seu talent en títols. La recompensa va arribar el febrer del 2026, precisament davant Portugal.
La final de Ljubljana tenia un antecedent difícil d'ignorar. Era el mateix escenari on els portuguesos havien conquerit la seva primera Eurocopa vuit anys abans. Espanya es va avançar per 2-0, Portugal va empatar i el matx va tornar a igualar-se després que els espanyols recuperessin el avantatge. Llavors va aparèixer Antonio Pérez, que va completar un triplet i va deixar el partit encarrilat abans que Adolfo tanqués el 5-3 definitiu.
Espanya va conquerir la seva vuitena Eurocopa i va posar fi a deu anys d'espera. Portugal, guanyador de les dues edicions anteriors, veia interrompuda la seva hegemonia continental davant del mateix adversari a qui havia arrabassat el títol el 2018.
El campionat també va confirmar la importància d'una nova generació de jugadors. Antonio Pérez, Adolfo, Sergio González o Ricardo Mayor representen perfils diferents dins d'una selecció que combina circulació de pilota, experiència competitiva i recursos individuals.
La renovació no ha suposat prescindir de tots els veterans. Mario Rivillos continua formant part del grup, mentre Jesús Herrero i Dídac Plana aporten experiència des de la porteria. Velasco ha trobat una combinació de futbolistes acostumats a disputar grans competicions i d'altres que estan consolidant la seva presència internacional.
La formació constitueix un altre element important per entendre la rivalitat. Espanya compta amb clubs com Inter, Barça, ElPozo Múrcia o Cartagena, habituals proveïdors de jugadors per a la selecció. Portugal també ha trobat continuïtat competitiva en els seus principals equips i en generacions joves que comencen a obtenir resultats importants.
El 2023 i el 2025, Portugal va derrotar Espanya a les finals de l'Eurocopa sub-19. L'últim triomf va arribar després de remuntar un 2-0 i resoldre el matx a la pròrroga. Són resultats que reflecteixen la capacitat del país veí per formar noves generacions, encara que no permeten anticipar per si sols qui dominarà la categoria absoluta durant els propers anys.
Una rivalitat sense favorits eterns
La Finalissima torna a reunir Espanya i Portugal en circumstàncies diferents a les de 2022. Els portuguesos arriben com a vigents campions del torneig, mentre que Espanya ho fa després de recuperar el títol europeu.
Jorge Braz continua al capdavant de Portugal, acompanyat de futbolistes com Pany Varela, André Coelho o Tomás Paçó. Espanya presenta un equip dirigit per Velasco en què Antonio Pérez ocupa un paper important, juntament amb jugadors com Adolfo, Cecilio o Rivillos.
La convocatòria espanyola ha patit una modificació per lesió. Mellado va causar baixa i Gon Castejón va ocupar el seu lloc en una expedició de catorze futbolistes que disputarà un torneig sense gaire marge per corregir errors.
El format és senzill: el guanyador de l'Espanya-Portugal jugarà diumenge la final contra el vencedor del Brasil-Argentina. Els perdedors disputaran el partit pel tercer lloc.
La presència de les quatre seleccions permet reunir en un mateix escenari bona part de la història del futbol sala internacional. Brasil suma sis Mundials, Espanya n'ha conquerit dos i Argentina i Portugal en tenen un cadascuna. Són els deu títols mundials masculins disputats des de 1989.
La rivalitat ibèrica té, però, una trajectòria particular. Espanya va ser durant anys la referència que Portugal mirava d'assolir. Després van arribar els títols portuguesos i una sèrie d'enfrontaments directes que van modificar aquell equilibri. L'Eurocopa del febrer va retornar a Espanya un lloc que feia una dècada que no ocupava.