El futbol es va inventar a Anglaterra, però ara es guanya en espanyol

Potser els anglesos van inventar el futbol modern, però Espanya ha acabat convertint-lo en una de les seves majors especialitats. Tant se val que la pilota rodi sobre la gespa, rellisqui en una pista o s'enfonsi en la sorra. Que la persegueixin onze futbolistes, cinc jugadors de futbol sala o una generació d'adolescents que encara somia arribar a l'elit. Que al davant apareguin el Brasil, l'Argentina, Anglaterra, Alemanya, Portugal o els Països Baixos. Espanya s'ha acostumat a guanyar al futbol. I el veritablement extraordinari és que fa anys que troba noves maneres de fer-ho.

L'última demostració va arribar diumenge al Brasil. Allà on el futbol forma part de la identitat d'un país, la selecció espanyola de futbol sala es va proclamar campiona de la Finalissima després de derrotar per 0-3 a l'amfitriona. Gon Castejón, Cecilio i Antonio Pérez van signar els gols d'una victòria que va arribar després d'eliminar Portugal a semifinals, en una interminable tanda de penals. Era el segon gran títol de l'any per als homes de Jesús Velasco, que al febrer ja havien conquerit el Campionat d'Europa. Primer Portugal, després el Brasil. Dues potències històriques vençudes en el camí cap a un trofeu que Espanya encara no havia aconseguit aixecar.

Ni tan sols el Brasil s'hi lliura. El país que va donar al futbol Pelé, Garrincha, Ronaldo i Ronaldinho, i al futbol sala Falcão, Manoel Tobias, Lenísio i Ferrao, va tornar a rendir-se davant una selecció espanyola. No en qualsevol escenari, sinó a casa seva, allà on la pilota forma part de la identitat nacional i cada generació ha trobat noves maneres de convertir-lo en espectacle. Espanya ja havia desafiat aquella hegemonia als Mundials del 2000 i 2004, derrotant els brasilers en ambdues finals. Vint-i-dos anys després, el triomf de Niterói va afegir un altre capítol a una rivalitat que ha marcat la història del futbol sala. El Brasil continua sent una de les grans pàtries del futbol, però Espanya fa massa temps que demostra que no hi ha tradició, samarreta ni palmarès que la intimideixi.

Hi va haver un temps en què les victòries espanyoles es podien explicar recitant una alineació de memòria. N'hi havia prou de nomenar Casillas, Xavi, Iniesta, Xabi Alonso o Sergio Ramos per entendre per què Espanya havia conquerit dues Eurocopes i un Mundial en tot just quatre anys. Semblava que aquella història acabaria quan els seus protagonistes abandonessin la selecció, com passa amb tantes generacions extraordinàries. Però el futbol espanyol ha aconseguit una cosa que semblava reservada a les grans potències històriques: que els noms canviïn sense que desapareguin les victòries. I aquesta continuïtat, més que qualsevol títol aïllat, explica la dimensió del que està succeint.

La segona edat d'or del futbol espanyol

El 14 de juliol del 2024, Espanya es va presentar a Berlín per disputar la final de l'Eurocopa davant Anglaterra. La selecció dirigida per Luis de la Fuente havia superat Alemanya i França durant el camí i va trobar en Nico Williams i Lamine Yamal els representants d'una nova generació que havia crescut veient guanyar els seus predecessors. Un gol de Mikel Oyarzabal al minut 86 va decidir la final i va lliurar a Espanya la seva quarta Eurocopa, més que cap altra selecció.

L'escena tenia un precedent recent, encara que els seus protagonistes fossin altres. Tot just onze mesos abans, a Sydney, la selecció femenina també havia derrotat Anglaterra per conquerir el seu primer Mundial. Olga Carmona va marcar el gol d'una victòria que va canviar per sempre la dimensió del futbol femení espanyol. Aitana Bonmatí, Alexia Putellas, Jenni Hermoso, Irene Paredes i les seves companyes havien aconseguit una cosa que durant dècades va semblar llunyana: col·locar Espanya al capdamunt del futbol mundial.

Dos finals, dues seleccions espanyoles i un mateix rival derrotat. Anglaterra, bressol del futbol modern i una de les grans potències econòmiques d'aquest esport, havia vist com Espanya conqueria el món femení i Europa en el masculí.

Però encara quedava una altra frontera. El 19 de juliol de 2026, Espanya va tornar a proclamar-se campiona del món masculina. Aquesta vegada va ser Argentina, la vigent campiona, qui va acabar sucumbint a la final disputada a Nova York. Ferran Torres va marcar en la pròrroga l'únic gol d'un encontre que va permetre conquerir la segona estrella i completar una coincidència inèdita: per primera vegada, les seleccions absolutes masculina i femenina d'un mateix país eren simultàniament campiones del món.

L'Espanya que havia necessitat dècades per guanyar el seu primer Mundial masculí havia conquerit dos en setze anys. I la selecció femenina havia passat de disputar la seva primera Copa del Món el 2015 a aixecar el trofeu tot just vuit anys després del seu debut.

A aquest palmarès s'hi afegeixen les dues Nations League femenines, conquerides el 2024 i 2025. L'última va arribar davant Alemanya, derrotada per 3-0 al Metropolità després d'un empat sense gols a l'anada. Clàudia Pina, autora d'un doblet, i Vicky López van resoldre aquella final. La selecció espanyola revalidava el seu títol amb una barreja de campiones del món i futbolistes que havien començat a fer-se un lloc a l'equip absolut.

Tampoc falten els èxits masculins a la Nations League, conquerida el 2023 davant Croàcia. La generació que havia dominat el futbol mundial entre el 2008 i el 2012 ja no hi era, però Espanya havia trobat altres protagonistes per continuar aixecant trofeus.

No és que Espanya guanyi sempre. És que cada vegada que una generació sembla haver acabat el seu recorregut apareix una altra disposada a continuar la feina. Canvien els noms, els entrenadors i les formes de jugar. Els títols, en canvi, continuen arribant.

Les campiones que vénen darrere de les campiones

L'hegemonia espanyola resulta encara més cridanera quan s'abandona l'aparador de les seleccions absolutes. Perquè darrere dels qui ja han aixecat Mundials apareixen generacions que també han convertit els títols en part del seu aprenentatge.

La selecció femenina sub-19 ofereix un dels exemples més contundents. Espanya ha guanyat cinc Campionats d'Europa consecutius, des del 2022 fins al 2026. Cinc edicions enllaçant títols i derrotant a les finals rivals com els Països Baixos, França o Alemanya. Al 2024 va ser la selecció neerlandesa la que va caure a la pròrroga. Al 2025, França va rebre quatre gols. I al 2026, Alemanya tampoc va aconseguir impedir una nova coronació espanyola.

L'últim campionat, disputat a Bòsnia i Hercegovina, es va resoldre amb un gol d'Irune Dorado. Espanya va aixecar el seu vuitè Europeu de la categoria i va ampliar una ratxa que no té precedents en la competició. Algunes futbolistes havien participat en títols anteriors; altres acabaven d'incorporar-se. La successió de victòries havia acabat per transcendir les seves protagonistes.

La selecció masculina sub-19 tampoc s'ha quedat enrere. Al 2024 va derrotar França per 2-0 a Belfast i al 2026 va tornar a conquerir l'Europeu, aquesta vegada davant Alemanya, amb el mateix resultat. El seu desè títol continental va confirmar Espanya com la selecció més llorejada de la història del torneig.

L'última gran conquesta del futbol femení de formació va arribar el setembre del 2026, quan Espanya es va proclamar campiona del món sub-20 a Polònia. La selecció dirigida per David Aznar va derrotar Corea del Nord als penals i va aconseguir el seu segon Mundial de la categoria després del conquerit el 2022. Durant el torneig també havia eliminat Portugal, el Brasil i Itàlia.

La victòria va tenir un significat especial. Dos anys abans, Corea del Nord havia privat Espanya del Mundial sub-17 en una altra tanda de penals. Algunes d'aquelles futbolistes van tornar a trobar-se amb el mateix rival, aquesta vegada amb un desenllaç diferent. Una nova generació s'incorporava al palmarès espanyol abans fins i tot d'haver acabat la seva formació.

La dada permet entendre la dimensió del moment. Espanya no només té seleccions capaces de guanyar grans tornejos: també compta amb equips juvenils que encadenen títols mentre preparen el relleu de les absolutes. L'èxit no depèn d'una única generació ni d'un grup reduït de futbolistes extraordinaris.

Darrere hi ha clubs, pedreres, tècnics i estructures de formació diferents. No existeix una recepta comuna que expliqui per si sola tots els triomfs, però el futbol espanyol ha aconseguit mantenir una presència constant en les fases decisives dels grans campionats. I això, en un esport cada vegada més competitiu, potser resulta tan significatiu com la quantitat de trofeus acumulats.

Del parquet a l'arena: el futbol espanyol també guanya fora de la gespa

La història no acaba als grans estadis. Espanya també ha trobat en el futbol sala una especialitat en què competir amb les millors seleccions del món. Els seus dos Mundials del 2000 i 2004 i els seus vuit Campionats d'Europa anteriors a la Finalissima del novembre del 2026 formen part d'una tradició que es remunta molt abans dels èxits recents del futbol onze.

L'últim Europeu, conquerit al febrer, va tenir de nou Portugal com a rival a la final. Espanya es va imposar per 5-3 i va recuperar un títol continental que no aixecava des del 2016. Nou mesos després, ambdues seleccions van tornar a creuar-se a les semifinals de la Finalissima. L'empat a dos va desembocar en una tanda de penals resolta per 8-7 per a Espanya, que es va guanyar el dret a disputar el títol davant el Brasil.

A Niterói, l'equip de Jesús Velasco va resistir les ocasions brasileres, va trobar el primer gol al minut 32 i va sentenciar amb dos gols en els instants finals. La selecció espanyola de futbol sala afegia al seu palmarès l'únic gran títol oficial que encara li faltava. I ho feia contra el país que més vegades s'ha proclamat campió del món en aquesta modalitat.

Però encara queda l'arena. Perquè si Espanya ha aconseguit acostumar-se a guanyar sobre la gespa i als palaus, el futbol platja tampoc s'ha quedat al marge d'aquesta successió de títols. El 13 de setembre del 2026, les seleccions masculina i femenina van conquerir els seus respectius Campionats d'Europa a Viareggio, signant un doblet que cap país havia aconseguit fins aleshores en una mateixa edició de l'Euro Beach Soccer League.

Ambdues ho van fer, a més, davant Itàlia, l'amfitriona. Les dones van necessitar una pròrroga per imposar-se per 4-3, mentre que els homes van resoldre la seva final amb un contundent 5-2. La selecció masculina recuperava una corona que no conquería des del 2006. La femenina sumava el seu tercer títol europeu des del 2022. Dues trajectòries diferents que van acabar coincidint al capdamunt del podi.

L'èxit va tenir continuïtat tot just un mes després. L'11 d'octubre, la selecció femenina va tornar a aixecar un trofeu després de derrotar el Brasil per 5-4 al Mundialito disputat al Puerto de Santa María. Andrea Mirón va ser elegida millor jugadora del torneig, en què Espanya va completar tres victòries davant Ucraïna, Itàlia i la selecció brasilera. Era el seu tercer Mundialito, després dels conquerits el 2022 i 2023.

El Brasil havia caigut davant Espanya sobre la sorra un mes abans de fer-ho sobre el parquet. Dos partits, dues modalitats i dues seleccions espanyoles diferents imposant-se a un dels grans referents històrics del futbol mundial.

La dimensió dels èxits en el futbol platja també arriba als clubs. L'1 de novembre, el Barcelona BSC femení va conquerir la World Winners Cup després de superar per 4-3 el São Pedro brasiler a la pròrroga. El conjunt català succeïa en el palmarès el CD Higicontrol Melilla i mantenia el trofeu en mans espanyoles. Una altra final davant el Brasil, una altra victòria i un altre títol per a un futbol espanyol que continua trobant protagonistes lluny dels grans focus mediàtics.

Aquesta acumulació d'èxits no significa que Espanya hagi conquerit tots els trofeus ni que les seves seleccions siguin invencibles. Anglaterra va guanyar l'Eurocopa femenina del 2025 davant Espanya, Portugal es va emportar la Nations League masculina d'aquell mateix any i els Països Baixos van impedir que la sub-19 masculina conquerís dos Europeus consecutius. La selecció masculina de futbol platja també va caure davant el Brasil al Mundialito d'octubre, mentre que el conjunt femení va aconseguir aixecar el títol. L'hegemonia no suposa guanyar sempre, sinó mantenir la capacitat de tornar a les finals i competir-hi.

Tampoc totes les victòries responen a una mateixa manera d'entendre el joc. La selecció que va guanyar el Mundial del 2010 construïa bona part de la seva superioritat a través de la possessió i el control. La campiona d'Europa del 2024 va incorporar la velocitat i el desbordament dels seus extrems. Les seleccions femenines han desenvolupat la seva pròpia evolució tàctica, mentre que el futbol sala i el futbol platja exigeixen recursos i condicions completament diferents.

Hi, tanmateix, una constant que travessa bona part d'aquesta història: la importància del talent tècnic, la formació i la capacitat per renovar equips competitius. Des dels estadis del Mundial fins als pavellons de futbol sala i les platges on es disputen campionats internacionals, Espanya ha aconseguit construir una tradició guanyadora que ja no pot explicar-se únicament a partir d'una generació irrepetible.

La Finalissima conquerida al Brasil afegeix un altre capítol a una successió que, només el 2026, inclou el Mundial masculí de futbol onze, el Mundial femení sub-20, els dos Europeus sub-19, el Campionat d'Europa de futbol sala, la Finalissima i el doblet continental de futbol platja, a més del Mundialet femení.

Potser Anglaterra va inventar el futbol modern. Que el Brasil el convertís en art i Argentina, Alemanya o Itàlia escrivissin algunes de les seves pàgines més importants. Espanya fa anys que està decidida a demostrar que també es pot fer història jugant de maneres molt diferents. El diumenge, a Niterói, on el Brasil esperava aixecar un altre títol davant del seu públic, Espanya va tornar a guanyar. Aquesta vegada no van fer falta onze jugadors ni noranta minuts. Van bastar cinc futbolistes sobre una pista i quaranta minuts perquè el futbol espanyol trobés una altra manera d'aixecar una copa.