No ha transcorregut ni un mes de la final del Mundial de futbol i sembla que hagi passat una eternitat. Pel mig, hi ha hagut els virulents incendis de Madrid i Castella i Lleó, la més que polèmica compra de l’àtic de Chamberí per part del govern regional d’Isabel Díaz Ayuso, i el que segurament serà la notícia més important de l’estiu: la crisi humanitària i geopolítica a Ceuta i la seva repercussió nacional, social i internacional. No deixa de ser curiós que aquest darrer esdeveniment, sumat a la creixent manca de credibilitat i reputació de Gianni Infantino, president de la FIFA, i a les contínues ingerències de Trump, hagi provocat que es parli més del Mundial que acolliran Espanya, Portugal i el Marroc el 2030 que de l’edició que s’ha celebrat enguany.
Soc conscient que el lector que llegeixi aquestes línies pot estar pensant que la Copa del Món d’aquest any ja és aigua passada i que ara l’actualitat ve marcada per qüestions que afecten molt més la realitat present. És probableque sigui així, però penso que el fet que aquesta competició hagi deixat d’estar en el focus mediàtic permet analitzar les coses amb una mica més de serenitat. Vivim una època en la qual gairebé no tenim temps de fer una bona digestió informativa del que ocorre al nostre voltant. I sovint encara menys de fer-ne una anàlisi reposada.
Per això, l’objectiu d’aquestes ratlles és compartir tres apunts del Mundial d’enguany. En aquest sentit, soc dels que pensa que allò que romandrà en l’imaginari col·lectiu, a part de l’aixecament del títol per part d’Espanya i del paper de la selecció del país de cadascú, són les imatges o anècdotes que perduren al llarg del temps. Unes imatges i unes anècdotes que actualment són una síntesi de l’autoritarisme polític creixent, de les contradiccions socials, de les desigualtats esportives i d’una alegria col·lectiva que pot ser més poderosaque la por i l’odi.
Potser la fotografia de més impacte i abast va ser la vergonyosa trucada de Trump a Infantino en la qual el primer li demanava al segon que retirés latargeta vermella que havia rebut Folarin Balogun, davanter dels Estats Units, per tal que aquest pogués participar en l’enfrontament de vuitens contra Bèlgica. Afortunadament, els ‘diables vermells’ van golejar els nord-americans, fet que de facto va anul·lar el tripijoc del president estatunidenc.
Tanmateix, què hauria passat si els Estats Units haguessin vençut Bèlgica i la resta de partits que els mancaven fins a la final? I ja posats a fer hipòtesis, què hauria ocorregut si la selecció amfitriona hagués guanyat la final i s’hagués alçat amb el trofeu de campiona? Són unes preguntes sense resposta. O no. Potser aleshores més federacions haurien alçat la veu, ja que la realitat és que diverses -i no poques- seleccions van acceptar passivament la decisió de Trump. Una acceptació marcada pel silenci d’una part dels futbolistes, que no van gosar plantar-se davant d’una situació que adulterava la competició i que buscava afavorir el conjunt nord-americà en el seu intent de passar de ronda.
És la filosofia de Trump: la convicció que pot fer i desfer com si el món fos la seva finca privada. Un món on ell és l’àrbitre, el jugador i l’espectador. O, si ho traslladem a l’esfera pública, una democràcia –anant cap a l’autocràcia- on ell se sent amb la legitimitat d’assumir funcions dels altres poders de l’Estat. El mandatari estatunidenc propugna una societat sense regles ni contrapesos, i on el que predomini en cada moment sigui la seva voluntat i el seu interès personal de guanyar més diners, tenir més poder o ser aplaudit contínuament per les masses.
Hom podria pensar que l’anul·lació de la vermella és una qüestió anecdòtica. El problema és que la retirada de la targeta constitueix la norma, no l’excepció, d’una manera d’entendre la política i la vida pública que ja està deixant molt tocats els fonaments democràtics d’una societat que durant dècades havia apreciat valors com la rellevància de les lleis, el pluralisme, el respecte al diferent o la importància dels drets humans.
La segona imatge és, probablement, una de les que quedarà en la retina col·lectiva de moltes persones que, amb independència del seu interès pel futbol, van passar de la sorpresa a l’entusiasme en veure com els aficionats de Noruega celebraven els gols i els triomfs dels seus jugadors emulant el moviment dels rems vikings. Aquesta coreografia es va fer ràpidament viral, ja que es tractava d’una acció inclusiva i espontània que transmetia força col·lectiva, passió, orgull i, sobretot, entusiasme. Durant els dies del Mundial era habitual veure imatges a les xarxes socials de ciutadans noruecs, i de la resta del planeta, reproduint aquell moviment i aquell càntic.
En un moment geopolític més marcat per les diferències, la divisió i l’odi que per la unió i el respecte a la diversitat, la imatge icònica dels jugadors i aficionats noruecs va generar una onada de simpaties —no gens habitual— més gran que la que poden provocar un himne o determinats discursos políticson el que predominen són eslògans buits o idees que s’allunyen de la generació d’esperança o de valors com la fraternitat, l’empatia o la solidaritat. Els rems vikings es van convertir, d’aquesta manera, en els millors ambaixadors per a una selecció que, tot i no arribar a la final, es va guanyar l’escalf i el somriure còmplice de molts ciutadans de fora de les seves fronteres. La població d’aquest país del nord d’Europa va demostrar que l’alegria pot ser més contagiosa que la por. Potser això és tant o més important que aixecar el títol que t’acredita com a campió.
La tercera fotografia va ser el sentiment d’orgull dels jugadors de Cap Verd després de quedar-se a les portes d’eliminar l’Argentina en els setzens de final. En l’àmbit esportiu, així com en altres esferes socials o culturals, hi ha una part molt important de gestió de les expectatives. En altres paraules: què s’espera d’aquest esportista o d’aquest equip? Les expectatives, però, responen a un terreny teòric. És a dir, sovint hi ha sorpreses o factors que no es poden controlar d’inici. Altrament, els partits no es disputarien. Els en posaré un exemple molt clar: moltes travesses donaven França com a victoriosa abans que comencés la competició. Quelcom similar li succeïa a Cap Verd, a qui molts analistes atribuïen un paper pràcticament imperceptible durant la fase de grups del torneig.
L’empat contra Espanya va ser un primer avís que la selecció africana no seria una convidada de pedra durant els seus enfrontaments. La seva trajectòria i el seu bon joc justifiquen el fet que molts periodistes esportius la situessin com larevelació del Mundial.
Per altra banda, molts ciutadans del nostre continent van conèixer l’existència de Cap Verd i la seva localització geogràfica gràcies a la Copa del Món. Els europeus, en aquest sentit, a vegades ens pensem que som el centre de l’univers. Per a molts, així doncs, aquesta petita nació africana ‘va entrar’ en un mapa mundi del que ja en formava part. Ara bé, no deixa de ser simptomàtic del moment que viu la humanitat que un país sigui més conegut per la qualitat del seu futbol que per la solidesa de les seves institucions públiques o per les problemàtiques i/o els reptes que té la seva població.
En síntesi, un Mundial de futbol, més enllà de l’espectacle estrictament esportiu, constitueix la carta de presentació de molts països davant del món. Una carta de presentació que pot servir tant per mostrar la cara més fosca de la política com, per contra, per evidenciar que la força de l’esport rau en la seva determinació cívica de generació d’il·lusió col·lectiva i d’enfortiment dels vincles entre ciutadans de territoris diferents. I és que, en el món del futbol, ja se sap que una imatge val més que mil paraules.
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.