La desvergonya de l’Orgull de Madrid davant el ressorgiment de Barcelona: una reivindicació cada vegada més desdibuixada i capitalitzada

És impossible que arribi l’Orgull sense sentir vergonya. En qüestió de dies veiem el pinkwashing en la seva màxima expressió: empreses que omplen els seus perfils de banderetes de l’arc de Sant Martí. Això sí, només durant unes setmanes. El suport al col·lectiu LGTBIQ+ sembla existir només mentre resulta rendible. I, mentrestant, també veiem dues maneres molt diferents d’entendre l’Orgull: la de Madrid, cada vegada més desdibuixada i allunyada dels protagonistes, i la de Barcelona, també travessada per la mercantilització, però amb un discurs que sembla que torna a tenir molt més clar on ha de situar el focus. 

Les crítiques al model madrileny s’han intensificat especialment després de la polèmica campanya institucional de l’Ajuntament per a l’Orgull de 2026. Associacions com Cogam i Arcópoli van denunciar que els cartells oficials substituïen les persones LGTBIQ+ per imatges de terrasses, flors o caramels amb els colors de l’arc de Sant Martí. Una campanya sense persones LGTBIQ+, invisibilitzades una vegada més en una celebració que va néixer precisament per reivindicar la seva existència. L’Orgull es presenta així com un producte turístic i comercial sota l’eslògan “La diversitat es viu a Madrid”. Quina diversitat? La de qui? 

Des de fa anys, la transformació de l’Orgull madrileny en un gran aparador turístic va en augment. Les administracions i nombroses empreses estan més centrades a omplir la ciutat i aconseguir un impacte econòmic a l’altura que no pas a reivindicar. Les carrosses ja importen més que les reivindicacions. S’ha perdut la memòria. 

Barcelona tampoc no és aliena a aquesta comercialització. Tanmateix, el Pride Barcelona, en els darrers anys, ha reforçat un discurs centrat en l’activisme i en la defensa dels drets del col·lectiu. Enguany es presenta sota el lema “Totes les realitats, un sol orgull”, una campanya que posa el focus en la interseccionalitat i en la diversitat interna de la comunitat. Els cartells estan protagonitzats per persones LGTBIQ+ que utilitzen símbols inspirats en la taula periòdica per representar les múltiples identitats i experiències que conformen el col·lectiu. Una proposta imperfecta, però que almenys situa les persones al centre del relat. 

La diferència també es percep en els gestos simbòlics. Enguany, el pregó del Pride Barcelona va a càrrec d’entitats que treballen durant tot l’any en la defensa dels drets LGTBIQ+. Una decisió que reconeix el paper fonamental del teixit associatiu, d’aquelles persones que acompanyen, assessoren, denuncien discriminacions i sostenen la lluita quan s’apaguen els focus. Perquè l’Orgull són aquestes organitzacions que treballen els 365 dies de l’any, no les marques que aprofiten l’estirada. 

Tanmateix, ni Madrid ni Barcelona no haurien de quedar al marge d’una reflexió més profunda. La creixent mercantilització d’aquestes celebracions explica que cada vegada més persones optin per participar en l’anomenat Orgull crític. Un espai que reivindica el caràcter polític, reivindicatiu i contestatari d’una mobilització que va néixer als carrers i no als departaments de màrqueting. Perquè l’Orgull no hauria de ser una campanya publicitària. 

Per això és important assistir a aquelles manifestacions que són, simplement, manifestacions. Sense escenaris patrocinats, sense zones VIP, sense campanyes corporatives ni estratègies de promoció turística. Espais on allò important no és quantes persones visiten una ciutat ni quants diners genera un esdeveniment, sinó quines reivindicacions continuen pendents i quins drets continuen necessitant defensa. Perquè l’Orgull mai no hauria de deixar de ser una protesta —encara que també hi hagi temps per ballar—. Encara és més important si tenim en compte el preocupant avanç de l’extrema dreta i l’amenaça als nostres drets, fins i tot a aquells avenços que ja semblaven consolidats. Necessitem recuperar la memòria, i Barcelona va pel bon camí. 

No oblidem aquelles dones trans, travestis i dissidents de gènere perseguides per la policia que van sortir al carrer aquell 26 de juny de 1977 en una manifestació a la Rambla de Barcelona reclamant la derogació de les lleis que perseguien l’homosexualitat. Potser el veritable orgull de Barcelona hauria de consistir precisament en això: a no oblidar qui va obrir el camí.