Darío Adanti (revista 'Mongolia'): "En els últims anys ens han vingut a buscar grups nazis. Estan molt creguts"

Darío Adanti (Buenos Aires, 1971) és ninotaire, il·lustrador i animador, i cofundador de la revista Mongolia. A Espanya ha combinat des de fa gairebé 15 anys la seva feina en la ja mítica publicació amb altres treballs, sempre amb l'humor com a motor per criticar el poder. En aquesta conversa amb ElPlural.com, elabora, entre altres coses, una radiografia de la política espanyola i la internacional reaccionària amb les eleccions del 29-N cada cop més a prop.

PREGUNTA (P): Com veus la situació actual d'Espanya i el convuls que està tot?

Veig dues coses, una de negativa i una de positiva. La negativa és que el creixement de l'ultradreta i del pensament reaccionari no és una cosa nacional, sinó internacional. És a totes les democràcies occidentals, encoratjat i finançat per Donald Trump i Silicon Valley. Es van fent forts i han instal·lat el relat que no hi ha futur a través de les seves xarxes narratives, des de Hollywood fins als còmics mainstream, la literatura… també aprofitant que amb la pandèmia hi va haver tota una generació que es va despertar tancada a casa seva i es va lliurar encara més al digital. Per una banda, això és terrible perquè anem veient com aquest pla, que ja el tenia Steve Bannon des del primer govern de Trump, està realment funcionant i donant resultats electorals.

També ho hem vist al Brasil, Colòmbia, Xile, Argentina i veiem com va creixent Vox a Espanya. Això és el negatiu perquè, a més, aquí hem tingut 40 anys de dictadura feixista, a Llatinoamèrica també, encara que menys temps, i això per descomptat és un retrocés terrible dels avenços democràtics que havíem tingut fins ara.

Però per altra banda hi ha una part positiva, que és el tema de l'habitatge i les acampades per l'habitatge amb el Sindicat d'Inquilines al capdavant, i ara amb els sindicats i la marea verda dels professors, que estan mostrant que hi havia una altra part de la societat, la que està perdent drets, que no estava tan adormida com s'havia cregut, sinó que estava lluitant en un pla en què els mitjans de comunicació no estàvem prestant atenció i que ara han irromput amb força en l'àmbit del públic. Em sembla realment esperançador. De fet, veiem moltíssima gent jove, moviments feministes, gent gran, jubilats, pensionistes…

No crec que realment existeixi polarització. Penso que estem veient una defensa dels drets democràtics contra una internacional reaccionària que pretén acabar amb la democràcia. I això està dit directament pels tipus de Silicon Valley com Peter Thiel o Elon Musk, als quals no els convé la democràcia a l'hora de competir en la carrera digital per la intel·ligència artificial contra la Xina perquè tots els nostres drets els costen diners i posen fre als seus ingressos. No és realment una polarització com se sol dir, hi ha un munt de gent amb diferents sensibilitats que van de la socialdemocràcia o el liberalisme progressista, a l'esquerra o fins i tot a l'anticapitalisme que estan defensant drets, i una altra part que està seguint un pla geopolític dels reaccionaris.

No crec que existeixi polarització, sinó gent que defensa drets i gent que segueix una internacional reaccionària

P: Tens por a un govern PP-Vox?

R: Sens dubte, i mira que ja vaig tenir por en un govern de Rajoy quan vam començar amb Mongolia, sense l'ultradreta instal·lada i amb un PP al qual seguia fent vergonya d'alguna manera, diguem, el seu extracte feixista, perquè no oblidem que és un partit que ve del postfranquisme. Seguia dissimulant o fent-se passar per liberal-conservador, però ara davant la competència amb Vox, es mostren obertament cada cop més ultradreta.

I Vox amb la prioritat nacional està creant espanyols de primera i de segona. Veiem com fins i tot la pròpia justícia, tirant enrere el vot de la llei de néts, està creant una altra vegada més també espanyols de primera i de segona. Parlem de molts néts republicans que van haver de fugir perquè no els matés un cop d'Estat feixista que haurien de ser reconeguts en democràcia.

P: A Castella i Lleó, PP i Vox han vetat ajudes al cinema

R: Al que "adoctrina". Ells anomenen doctrinari tot el que tingui a veure amb els drets igualitaris, és a dir, amb el democràtic. No consideren doctrinària l'educació catòlica i el nacionalcatolicisme, que és un dels grans adoctrinadors de la societat espanyola pel qual avui tenim tanta gent d'ultradreta.

Per a acabar-ho d'adobar, el PP fa un model de neoliberalisme desaforat que ja es va provar al seu dia a Xile. Recordem que Pinochet va fer el cop d'estat per obrir-li la porta als Chicago Boys que eren de l'escola que avui anomenen llibertària. A mi no m'agrada, prefereixo anomenar-la llibertariana, perquè llibertaris em sembla que eren els anarquistes, no ells. A l'Argentina de Menem va passar el mateix (…) Va acabar portant a grans crisis econòmiques i al fet que l'Estat hagi d'assumir els deutes de les empreses privades a les quals se'ls havia privatitzat la salut, l'educació, les pensions… i estem veient el mateix, com amb la bandereta i el discurs nacionalista estan fent el més apàtrida que hi ha, vendre les coses de tots a empreses estrangeres, multinacionals amb origen americà gairebé totes.

Hem de veure en Milei un mirall del que passarà a Espanya si governen PP i Vox

P: Tu com a argentí, què et arriba o com veus la situació de primera mà si és que hi has anat en aquest temps, amb Milei?

R: No hi he anat des que hi ha Milei, curiosament, però tinc moltes amigues, amics i família allà. Hi ha una cosa molt contradictòria, quan va guanyar les últimes eleccions, que van ser similars a les del mig terme americanes, va ser gairebé una extorsió perquè Donald Trump va dir que posava diners a l'Argentina (…) Estava a punt de caure, totes les promeses de prosperitat s'han incomplert, no ha acabat amb la pobresa de ningú i ha limitat la inflació, però retallant tot el públic, és a dir, les pensions, l'educació, la ciència… està tot destrossat.

Cal veure com va a sobreviure al seu mandat, però a sobre ara envoltat de casos de corrupció quan ell també va pujar amb un discurs "anti-parasitari" de l'Estat i anti-corruptes. Ha tornat a guanyar simplement per la por a un nou corralito i l'extorsió dels Estats Units a l'Argentina de posar-li diners a canvi que guanyi Milei. I per un altre costat està cada vegada més desquiciat, cada vegada són més mitjans a l'Argentina que estan insinuant que té brots psicòtics i que està medicat contra la bipolaritat. Crec que està en franca decadència i que ha durat molt poc la fantasia col·lectiva de suport a Milei; que els pobres no el recolzen, sí que el segueixen recolzant les elits empresarials, les classes altes i els que sempre han estat molt colpistes a l'Argentina.

En els seus moments de triomf i de major fe col·lectiva aquest ésser esperpèntic es va convertir en un actiu per a la dreta espanyola, i ara que comença en decadència s'ha convertit ja en un actiu tòxic. Hem de veure-ho com un mirall del que passarà aquí si arriba a guanyar el PP i Vox. Ja ho estem veient a les autonomies, però el que cal tenir molt clar és que volen vendre l'Estat. Tenen un discurs antiestatal, però volen ser Estat, primer perquè viuen d'ell i perquè volen acabar amb l'Estat de benestar, no amb l'Estat en si, com a distribuïdor de grans negocis als seus amics empresarials (sanitat, educació, pensions…), ni amb l'Estat com a repressor de la protesta social, perquè a mesura que desmantellen més l'Estat de benestar, hi ha més protestes.

P: Què et sembla quan Abascal o Ayuso compadreixen amb ell com hem tornat a veure aquesta setmana?

R: Demostra que això no es tracta de problemes nacionals, sinó d'un problema geopolític global i que hi ha un pla al darrere. Com deia, ho hem vist a Colòmbia, a Xile, a Bolívia, Argentina, El Salvador… El model que vol copiar Vox, al qual està obrint la porta el PP i que ja ha copiat Ayuso és aquest model de nacionalpopulisme de dretes que en realitat utilitza el nacional com a quelcom identitari i emocional per, en realitat, vendre el que és de tots i incentivar el populisme discursiu, l'odi, el racisme, el masclisme i l'homofòbia per mobilitzar el seu electorat i els seus gossos de presa; les minories feixistes, però estan recolzats pels grans empresaris i per les patronals. I això és el que volen fer aquí, és el mateix model exportat pel trumpisme. I ho veiem en Ayuso: és exactament la còpia del trumpisme.

Els qui tenen un discurs antiestatal viuen de l'Estat com a distribuïdor de grans negocis als seus amics i com a repressor

P: Parla'm d'aquest Manual Antifeixista que esteu presentant (aquesta setmana han estat a Madrid)

R: L'hem tret amb Mongolia amb un crowdfunding. Funcionem molt amb el micromecenatge i per sort tenim molts i moltes micromecenes. Anem a fer una tercera edició. Es tracta d'un manual antifeixista molt seriós, però molt graciós, en el qual la informació que manejem és real, però barrejada amb sàtira. Es basa una mica en el gran llibre Antifa, de Mark Bray, que va haver d'anar-se'n de la seva càtedra a New Jersey per les amenaces de l'entorn dels MAGA i perquè Trump va començar a considerar els antifes com a moviment terrorista.

Ell deia que l'antifeixisme com a moviment democràtic que aplega moltes ideologies ha de fer molt d'esforç per poder divulgar. Hi ha molts llibres sobre història, però n'hi ha pocs dedicats específicament a la lluita antifeixista. Ell fa un recompte de grups antifeixistes que hi va haver a Europa des de gairebé principi de segle i fins i tot esmenta que els ítems del feixisme venien abans del feixisme, per exemple, amb el Ku Klux Klan, etc. I també diu que hauríem d'omplir la llibreria de manuals antifeixistes revisant això des de temes geogràfics, ell ho aborda a Europa, però abordar-ho a Amèrica, Àsia… i fer-ho en diferents tons.

Amb aquesta premissa vam fer el nostre propi manual antifeixista amb el to de Mongolia, satíric, però alhora culte. Vam explicar de veritat quins van ser els moviments feixistes i protofeixistes, vam intentar fer definicions modernes del feixisme, però també descriure com és l'estètica feixista actual, els diferents tipus que acaben confluint en el neofeixisme com poden ser els incels, els gymbros, els criptobros, les noves mutacions dels feixistes, i tot això amb moltíssims acudits als personatges de l'àmbit internacional que ara encarnen aquests estereotips.

P: Heu lliurat o mantingut batalles judicials amb Ortega Cano, Hazte Oír o Advocats Cristians. Creieu que hi ha hagut en tot aquest temps una activitat coordinada per intentar tombar-vos?

R: Jo crec que sí, no només a nosaltres, sinó a totes les veus crítiques amb el franquisme, l'església i els poders fáctics que vénen des que es va morir Franco i que van ser una mica els que es van quedar en sectors del poder judicial, empresarial, la Conferència Episcopal, etc. Estan coordinats perquè no suporten un moviment cap al progressisme, tant des de les institucions, com ha estat aquests anys de govern de coalició progressista, com dels mitjans de comunicació, cap a unes democràcies més obertes i igualitàries.

No és casual que el 80% dels mitjans estiguin finançats per la dreta, que altres estiguin finançats per l'església catòlica i la Conferència Episcopal, i que hi hagi sectors com Manos Limpias, Advocats Cristians… on presumptament pot estar al darrere un finançament de grups com per exemple el Yunque. També veiem com els grups ultres estan finançats per l'evangelisme nacionalista, procedent dels EUA, però instal·lat a tota Amèrica, també a Espanya…

Aquests grups tenen molt clar la guerra cultural i volen censurar les veus que parlen, per exemple, de la llibertat d'avortar, de l'igualitarisme, del feminisme, del col·lectiu LGTBI, que són favorables a la immigració, etc. i que critiquen els estaments de poder que ells defensen, que són les elits econòmiques, la religió catòlica, la memòria franquista i el rentat de cara als autoritarismes.

En definitiva, sí, crec que són coordinats i que hem de fer un esforç. Per això també nosaltres creiem que la subscripció a Mongolia no és només la subscripció a una revista, sinó també a participar d'aquestes coses, de poder enfrontar-nos i fiscalitzar aquests grups ultres tant com ells ens fiscalitzen a nosaltres, perquè si ens relaxem s'escanyen els límits de la llibertat d'expressió i quan ens adonem l'hem perdut.

Jo en el llibre Disparen al humorista deia que hem de veure l'humor com el canari a la mina de la llibertat d'expressió. Quan es comencen a callar les veus crítiques que vénen des de l'humor i ho deixem passar, acaben callant també les veus crítiques de la resta de l'opinió pública. L'humor, en ser una transgressió en si, és una mica l'ala radical de la llibertat d'expressió, i quan es judicialitza és molt difícil defensar-lo, perquè en realitat és una ficció simbòlica. Com defenses això? És molt complicat repetir un acudit davant d'un jutge perquè no funciona ni com a acudit, i en realitat el que fa és convertir en acudit tot el procés judicial. L'ultradreta i l'onada reaccionària internacional està coordinada, està finançada i el que nosaltres hem de fer és una cosa similar; intentar anar també als jutjats a per ells.

P: Malgrat tot, porteu en actiu des del 2012 al peu del canó. Com resumeixes aquests anys?

R: He de reconèixer que molt divertits. Plens de problemes que requereixen una despesa econòmica constant, perquè és un assetjament judicial des que vam començar. Des del judici d'Ortega Cano (2016) no hem parat. La pandèmia va ser l'últim recurs que vam fer al Constitucional i el vam perdre, i després l'hem presentat als tribunals de drets humans de les Nacions Unides. Estem esperant si ens donen la raó o no, però hem hagut de pagar igual en esgotar tots els recursos a Espanya.

Però ha estat constant, cada any hem hagut d'afrontar algun tipus de querella. Així ha estat tota la història de la revista i tot és diners. Però també és molt divertit saber que amb l'humor pots arribar a fotre aquesta gent, remoure els estaments de la llibertat d'expressió i lluitar des d'aquí, que em sembla que és una lluita intel·lectual que val la pena fer. Gràcies als qui se subscriuen no hem hagut d'acabar nosaltres vivint al carrer per assumir aquesta despesa, que és la manera que tenen aquests grups ultres d'acovardar-te, no pel resultat final sinó per la despesa. Però per a mi la lluita em sembla divertida mentre es mantinguin en aquests límits que marca la democràcia.

P: Parlant dels límits de la democràcia, heu patit -i si és que sí, com- un repunt del feixisme?

Veiem com els sectors ultres estan molt vinguts a dalt. Hem hagut de fer com 5 o 6 shows amb protecció, per les amenaces de grups ultres i fins i tot ens han vingut a buscar grups nazis als shows i han entrat (…) Però anem a seguir.

P: I com resumeix Darío la seva trajectòria, ja a títol personal?

R: La veritat és que no em puc queixar. Va començar a Argentina a la revista Humor, després al suplement satíric de Página 12. Quan vaig arribar a Espanya el 96 i vaig començar a fer aquí humor em faltava encara el context històric i polític d'Espanya i no estava tan ficat en la cultura popular. No sabia quin acudit fer respecte al context polític i a la història del país, per la qual cosa vaig començar a fer acudits com com els d'El Jueves, més surrealistes o absurds en el bon sentit, però a mesura que vaig anar passant temps em vaig instal·lar com un espanyol més -hi sóc des de fa 31 anys-, encara que un mai deixa de ser argentí.

Amb Mongolia vaig començar a usar la meva feina -l'humor tant escrit com dibuixat com en fotomuntatge- per poder expressar-me i participar políticament en la democràcia. A mi això com a ciutadà em sembla un luxe. I també et dic, com a ciutadà prefereixo ser una bona persona que un bon artista. He tingut la sort de poder tenir amb altres companyes i companys una revista, un vaixell on poder navegar aquestes onades reaccionàries i poder lluitar i navegar mentre ens divertim.