Fa només uns dies, el periodista i analista televisiu Borja Terán reivindicava la importància que els projectes audiovisuals conservin la seva llibertat creativa i una identitat pròpia. En paraules seves, quan aquestes dues qualitats coincideixen, "el teu programa té un carisma tan especial que et convida a tornar-hi cada dia". Poques definicions encaixen millor amb Clímax, el dating show digital d'EVA i 3Cat que aquesta setmana abaixa el teló després de tres temporades convertint-se en un dels fenòmens audiovisuals més singulars de Catalunya.
L'èxit de Clímax no es pot explicar únicament a través de les seves xifres —16 milions de visualitzacions a Instagram només en aquesta última temporada— o de les cites a cegues en què centenars de joves buscaven l'amor —o el que sorgís, com dirien ara a Telecinco—. La seva autèntica singularitat rau en l'origen. A diferència de tants formats concebuts en despatxos on els fulls de càlcul pesen més que les idees, Clímax no va néixer per trobar una audiència. L'audiència ja hi era.
"Durant la pandèmia, milers de joves buscaven espais on relacionar-se i sentir-se part d'una comunitat. Tindercat, el projecte que va donar origen a Clímax, va començar com una conversa oberta a Twitter Spaces i va acabar convertint-se en un fenomen digital", recorda Alba Surrallés, directora i productora executiva del format.
Sembla difícil de creure, però va passar. Gerard Querol i Carla Junyent reunien cada setmana milers de joves catalans a Twitter per moderar cites a cegues en directe. El fenomen va anar molt més enllà de l'entreteniment: van aconseguir que tota una generació es reservés un moment de la setmana per connectar-se, comentar i descobrir si la següent cita acabaria sent un desastre o una història inesperada. Així va néixer una cosa que avui sembla gairebé impossible de construir: una comunitat autèntica.
"El repte consistia a traslladar al llenguatge audiovisual una comunitat que ja tenia un llenguatge propi, uns codis propis i una manera molt genuïna d'entendre les relacions", explica Marc Gabernet, director i productor del programa.
Amb l'arribada de Clímax a l'ecosistema de 3Cat, més de 350 persones van passar per les seves cites. És impossible saber quantes d'aquelles històries es van acabar convertint en relacions duradores, tot i que, en realitat, aquesta mai no va ser la qüestió. Qui s'acostava a Clímax buscava una cosa molt més difícil de trobar en la televisió actual: originalitat, identitat, un llenguatge propi i la possibilitat de deixar-se sorprendre. Perquè la vida ja és prou previsible.
Una llàstima, això sí, que en la seva última temporada Clímax prescindís dels programes en directe i de repassar la crònica social dels creadors de contingut catalans. Perquè el directe no només potencia la improvisació i la naturalitat dels participants; també converteix els errors i els imprevistos en part de l'espectacle. I la crònica social, lluny de ser un simple complement, actua sempre com un mirall de la societat que podia acabar ajudant a entendre cada cita o cada conversa al plató, concebut sempre com un espai de trobada on les càmeres havien de passar a un segon pla. Tampoc no va acabar de funcionar l'aposta per obrir debats més generals, allunyant-se d'aquelles històries petites i quotidianes que, al cap i a la fi, són les que fan les relacions humanes més complexes, interessants i recognoscibles. Tot i això, el programa va saber mantenir fins al final allò que sempre el va distingir: una identitat i un llenguatge propis.
"Clímax ha utilitzat l'humor, la proximitat i l'espontaneïtat per abordar qüestions que afecten directament la vida afectiva, sexual i identitària dels joves", assenyala Carla Junyent. Després de gairebé un centenar de programes al capdavant del format, assegura que sempre va tenir clar que "l'entreteniment i el servei públic" no són conceptes incompatibles. Però per demostrar-ho cal alguna cosa més que bones idees: cal una televisió pública capaç d'assumir riscos, confiar en els seus creadors i no posar límits a allò que connecta amb una generació. En aquest sentit, 3Cat i EVA han demostrat estar a l'altura.
"Hem parlat de consentiment, salut sexual, noves masculinitats, diversitat afectiva, bisexualitat, realitats trans, lesbianisme, plaer, inseguretats i prejudicis. Ho hem fet sense solemnitat, però també sense por", resumeix Gerard Querol. Una declaració que explica millor que qualsevol dada per què Clímax ha transcendit l'etiqueta de simple dating show.
Potser la millor manera d'entendre el llegat del programa la resumeix Alba Surrallés: "Més enllà de les xifres, el veritable llegat de Clímax són les persones". I posa el focus allà on realment importa: "Els més de 300 participants que s'han atrevit a exposar-se davant les càmeres, els centenars de creadors de contingut que hi han col·laborat i, sobretot, la comunitat que s'hi ha construït".
Perquè, al capdavall, els formats passen, les temporades s'acaben i les audiències fluctuen. El que perdura són les comunitats capaces de reconèixer-se en una pantalla. Com conclou el seu director, Clímax no va inventar una nova manera de relacionar-se; simplement la va saber observar, comprendre i documentar. I és precisament aquí on rau la diferència entre fer un programa i deixar empremta.
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.