Per què a Catalunya encara incomoda la premsa del cor?

La crònica social sembla que cada vegada té menys espai a la televisió, tot i que a Catalunya sempre ens ha costat tractar-la com un altre tipus de periodisme. Sense complexos i sense mirar-la per sobre de l'espatlla. Fa només uns dies llegia un article de Lorena Vázquez sobre si la premsa rosa està en perill d'extinció. "La política és ara qui s'ha apropiat de l'espectacle i les seves tertúlies tenen avui més ingredients de l'antic cor que molts programes roses. Hem canviat les banyes per la corrupció", reflexionava la periodista. I què voleu que us digui, no podria estar-hi més d'acord.

Tanmateix, qui digui que la premsa del cor està morta simplement està fent una anàlisi força simplista. Ens falten personatges nous, sí, però potents, capaços de transcendir i de no quedar-se en un simple TikTok. El que no ens falta és audiència. El programa D Corazón de TVE aconseguia aquest cap de setmana a Catalunya un 11,9 % de quota de pantalla i 108.000 espectadors de mitjana. Si funciona, per què ens costa tant apostar per aquest tipus de periodisme?

La contradicció és evident. Hi ha audiència, tant a la televisió com a les xarxes socials. Tanmateix, quan arriba el moment d'apostar de manera decidida per la crònica social, molts mitjans continuen evitant el gènere o hi aposten amb timidesa. I som al 2026 com per continuar considerant la premsa rosa un gènere menor. Potser el problema no és la demanda, sinó la percepció que encara es té d'aquest tipus de continguts. En una conversa amb la periodista Gina Capell, redactora d'En Blau, la secció de crònica social d'El Nacional, destacava que "hi ha una mica de prejudici entre els catalans perquè pensen que la premsa rosa és un periodisme vulgar i no professional. Ho relacionen constantment amb Sálvame".

Per a Anna Gurguí, que actualment treballa a L'Altaveu de 2Cat i D Corazón de TVE, el problema mai no ha estat la falta de públic, sinó la poca valentia dels mitjans. "Potser, de vegades, som una mica acomplexats o poc valents a l'hora d'apostar per determinats continguts", reflexiona. En la seva opinió, si l'objectiu és normalitzar el català com a llengua de comunicació, també ha de servir per parlar d'entreteniment i de crònica social sense complexos. "La premsa del cor també pot ser periodisme, també pot explicar la societat en què vivim i també pot fer reflexionar", argumenta.

La periodista reconeix que durant anys el gènere va arrossegar una mala fama, associada a formats on l'espectacle acabava imposant-se a la informació i on, en algunes ocasions, es traspassaven determinats límits ètics. Això sí, considera que la manera de treballar també ha canviat: "Les noves generacions també sabem on posar els límits i com tractar els personatges que viuen de l'exposició pública". La seva reflexió també convida a pensar que la premsarosa, igual que la societat, evoluciona, canvia i s'adapta als nous temps. "Podem fer una premsa del cor més reivindicativa, amb una mirada crítica i capaç de generar debats que vagin més enllà d'un titular superficial".

Per la seva banda, Capell creu que la diferència entre Catalunya i la resta d'Espanya pel que fa a la premsa del cor també és social, perquè considera que els catalans som "una mica freds", i això també influeix en el fet que els famosos del país es relacionin amb certa reticència amb aquest tipus de periodisme. "Tenim famosos, però els costa més assumir aquesta cara més fosca de la popularitat, que és que es parli d'ells", conclou.

Aleshores, ens falten famosos valents o simplement espais on parlar d'ells? El que sembla clar és que d'audiència, no. Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si la premsa del cor interessa a Catalunya i començar a preguntar-nos per què encara ens fa por apostar-hi amb llibertat i sense complexos.