Viatge al país de la humanitat

La primera vegada que vaig escoltar la veu d’Ousman Umar va ser a l’auditori de l’escola on vaig estudiar. Jo devia fer segon o tercer d’ESO. Recordo el fort silenci de la sala quan l’activista ghanès va explicar el seu periple fins a arribar a Barcelona: com havia estat torturat i retingut, com havia sobreviscut al desert del Sàhara, com havia arribat amb una precària barca fins a les Illes Canàries... La seva veu no va deixar indiferent ningú. La principal diferència entre ell i nosaltres era el punt geogràfic de naixement. O, dit d’una altra manera, el factor de l’atzar. Ni ell havia escollit néixer al continent africà ni nosaltres a l’europeu. Però aquell element, que en un altre context podria semblar irrellevant, era el més determinant: uns havíem crescut amb drets i amb una certa garantia de tenir oportunitats, i ell ho havia fet en un marc caracteritzat per tot el contrari: la pobresa, l’exclusió i la falta d’un horitzó de futur. Dues realitats paral·leles separades per milers i milers de quilòmetres, però en un mateix món.

Assenyalo tot això perquè la casualitat va voler que la mateixa setmana en què vaig anar a veure al cinema Viatge al país dels blancs, pel·lícula que mostra el seu tortuós i difícil trajecte fins a la capital catalana -i també com, gràcies a l’acollida per part d’una família barcelonina, va ser capaç de tirar endavant el seu projecte vital- coincidís amb el període en què centenars de milers marroquins van intentar arribar a Ceuta. Les causes geopolítiques que expliquen l’entrada d’aquests joves en territori espanyol han estat molt analitzades en els darrers dies. A més, hi haurà temps en les properes setmanes per dilucidar i avaluar el grau de responsabilitat política dels diferents actors nacionals i internacionals implicats en el tema. Amb tot, en aquest debat s’ha gairebé obviat una realitat també existent: la mort de més d’un centenar de joves d’aquest país africà en el seu intent d’accedir a la ciutat autònoma. Unes defuncions que han passat gairebé per alt perquè tenen un impacte electoral escàs i que, a la vegada, retraten una fredor política i, en alguns casos, també mediàtica que fa feredat. Quina seria la reacció si un avió ple d’europeus patís un greu accident? 

En tot cas, resulta evident que ningú posa en risc la seva vida si a la seva zona de residència hi veu possibilitats de progressar i prosperar. La veu d’alguns testimonis entrevistats a Ceuta pels mitjans de comunicació demostra que el que cerquen aquests adolescents i joves és, com l’Oumar, estudiar, formar-se i canviar el guió d’una història que molts han donat per escrita. En una crisi d’aquesta magnitud, els ‘perdedors’ del sistema ho són encara més i tenen una dificultat més elevada per sortir de l’espiral del patiment en què viuen. 

I només ha faltat que el PP, Vox i grups extremistes afins a la formació d’Abascal hagin intentat instrumentalitzar electoralment aquesta crisi humanitària. Les generalitzacions solen reduir els matisos i les complexitats, però la realitat que apunten les enquestes, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, és que cada cop més ciutadans se senten representats per unes opcions ultraconservadores que s’oposen frontalment a l’arribada d’immigrants. La situació catalana és probablement pitjor, ja que al Parlament hi ha dos partits d’extrema dreta, un dels quals, a més, amb possibilitats, segons els sondejos, de convertir-se en la segona força més votada en cas que avui se celebressin eleccions autonòmiques. Sense anar més lluny, si avui tinguessin lloc uns comicis a la cambra catalana un de cada quatre diputats seria de Vox o d’Aliança Catalana.

Els motius que expliquen el seu ascens són coneguts: el fracàs del procés, la polarització política, un context internacional cada cop més incert i complex, un vot de protesta contra les formacions tradicionals, l’assenyalament públic al diferent com a causant i culpable de la majoria de les problemàtiques (manca d’habitatge, baixos salaris, falta d’oportunitats...), la progressiva dretanització de les societats europees i, sobretot, la utilització dels fenòmens migratoris com a pretext per transmetre a la població que el país o la nació estan en perill. Aquest darrer és un element que les forces de matriu conservadora sempre exploten en situacions d’aquestes característiques. L’ús de la por, combinat amb el temor a la desaparició de la comunitat política, s’ha convertit, així doncs, en una oferta electoral.

El problema, no obstant això, és que el missatge contra la ciutadania nouvinguda ha passat de ser una realitat minoritària a convertir-se en una qüestió que suma cada cop més adeptes. És cada vegada més habitual, per exemple, escoltar fal·làcies com que els immigrants reben moltes més ajudes econòmiques i prestacions socials que la població autòctona o que els seus fills tenen accés a més avantatges que els infants nascuts aquí.  

Les xarxes socials i l’ús que n’han fet els grups d’extrema dreta han ajudat, i molt, a escampar unes tesis que sovint són l’avantsala dels discursos d’odi. El fet, a més, que cada cop més ciutadans s’informin a través de les plataformes digitals i socials —segons un informe del Digital News Report, fins a un 46% de la població espanyola— i que un 70% no confiï en les notícies que ofereixen els mitjans de comunicació no hi ha ajudat. Tampoc no hi ha contribuït l’auge de les bombolles polítiques i mediàtiques en què ens hem acostumat a viure. 

La pregunta, i la dificultat, aleshores, és com capgirar uns relats que ja s’han convertit en un perjudici per a les nostres societats. Probablement caldrà molta pedagogia per revertir unes narratives que ja estan erosionant les democràcies liberals i els valors socials que els hi són inherents. També caldrà que figures com Ousman Umar continuïn explicant el seu testimoni, ja que això ajudarà a trencar estereotips, prejudicis i mitges veritats. Però la verdadera qüestió de fons és si volem comunitats basades en la humanitat, l’obertura, la solidaritat i la integració o bé en tot el contrari. Per ara, els qui creiem en els primers valors som majoria, però, en els temps que vivim, res perdura sempre. A més, com ja s’ha vist en els darrers anys, no és suficient oposar-se únicament al discurs de l’extrema dreta. És necessari un relat alternatiu que entengui la complexitat del moment. Un relat que pivoti sobre la defensa dels drets fonamentals i que, en el terreny polític, propugni la idea cívica dels drets i deures. L’empresa és difícil, però ens hi juguem la convivència entre persones diferents, que no és altra cosa que la base de les societats democràtiques i modernes.