Sumar, restar i dividir

Des de fa massa temps, l’espai a l’esquerra del PSOE s’ha caracteritzat per la fragmentació, les apel·lacions constants a la unitat i una dinàmica en què els retrets han prevalgut sobre els elogis. El fet que a les eleccions municipals i autonòmiques de 2023 les diferents forces que integren aquest espectre polític es presentessin per separat va ser un factor rellevant perquè el Partit Popular i Vox assolissin la majoria absoluta en diversos territoris. Aquell fracàs estrepitós va ser clau perquè, de cara als comicisgenerals d’aquell mateix any, la immensa majoria de les formacions situades a l’esquerra del PSOE es posessin d’acord i articulessin una candidatura unitària al voltant de la figura de Yolanda Díaz.

L’alegria, però, va durar poc, ja que, al cap d’uns mesos, els cinc diputats de Podem van decidir abandonar Sumar i passar al Grup Mixt del Congrés. Així mateix, cal recordar que les eleccions autonòmiques a Extremadura, l’Aragó, Castella i Lleó i Andalusia van confirmar una tendència que s’arrossega des de fa temps en aquest bloc electoral. En altres paraules, la ciutadania castiga la divisió i premia la unitat i les organitzacions arrelades al territori; les batalles internes només serveixen per enfortir les opcions conservadores que aquestes formacions diuen combatre; i aquest espai necessita renovar el discurs i replantejar l’enfocament de les seves propostes si vol recuperar el suport ciutadà. També ha d’assumir que la puresa ideològica no existeix: governar implica acceptar contradiccions, especialment en parlaments cada vegada més plurals i fragmentats. Precisament, Podem encara no ha entès que la governabilitat a Espanya depèn de les majories parlamentàries al Congrés i que, per tant, per molt que reclamésen aquesta legislatura al govern central que impulsés determinades iniciatives, si no hi havia una majoria política a la cambra baixa que les avalés, era injust culpabilitzar permanentment la resta d’actors progressistes de sotmetre’s als interessos de la dreta i de la patronal. 

Aquest és, a grans trets, el context en què s’ha arribat a la situació actual. Després de setmanes de converses —més pròpies d’un sainet que no pas d’una negociació política—, s’ha confirmat el que molts temíem: no s’ha arribat a cap acord i, per tant, serà molt més difícil que es reediti un executiu progressista. Així doncs, l’esquerra alternativa només es presentarà conjuntament a la Comunitat Valenciana i a les Illes Canàries.

La responsabilitat, en aquest cas, és compartida, però hi ha dos actors que han dificultat especialment que l’acord arribés a bon port. El primer és Podem, que, amb la seva intransigència i la seva manca de generositat, ha avantposat clarament la supervivència de les seves sigles i la possibilitat de mantenir algun representant al Congrés a la configuració d’una candidatura unitària que donés opcions a les formacions d’esquerres de tornar a constituir un govern com l’actual. 

L’assagista i pensador Josep Burgaya expressa en el seu llibre La política, malgrat tot (Eumo Editorial, 2018) que Podem és “crítica pura i dura, sense un programa alternatiu gaire clar ni específic” i que “hi ha la voluntat de ser una proposta naïf, indefinida, amb trets gairebé infantils amb els quals és difícil no estar d’acord: no ens corromprem, no malbaratarem els diners públics, ens preocuparem per tots...” Burgaya, més endavant, afegeix que al si de la força morada “s’instal·len en la possessió absoluta de la veritat, transmeten només certeses, cap dubte, i adopten una actitud de superioritat moral que pot resultar fins i tot ofensiva.”

El segon és ERC, que, amb el seu acord amb Podem a Catalunya, ha dificultat que el Front Ampli i la formació d’Irene Montero concorreguessin plegats a les eleccions. En aquest sentit, si Gabriel Rufián tenia tan clar que la millor opció era constituir un front comú amb totes les forces situades a l’esquerra del PSOE, no hauria estat més intel·ligent abandonar el partit català i jugar aquesta partida des d’una altra posició? O és que, en realitat, l’objectiu era enfortir ERC, sumar Podem i afeblir els comuns a Catalunya?

Si tot plegat és difícilment comprensible per als qui ens dediquem a l’anàlisi de la realitat, encara ho és més per a una ciutadania —especialment la progressista— que ha assistit atònita a l’espectacle de les darreres setmanes. Un espectacle que malmet el sentit mateix de la política, perquè situa els interessos dels partits per damunt de l’objectiu principal, que no és altre que evitar que el PP i Vox accedeixin al Govern d’Espanya. Uns partits, a més, que havien nascut per regenerar l’acció institucional i per no repetir els esquemes ni les fórmules de les formacions tradicionals i que han acabat perdent de vista que tenen la responsabilitat de canalitzar les demandes cíviques i socials per buscar-hi solucions des de les institucions. Tanmateix, de què serveix canalitzar aquestes peticions si no es té representació a les cambres legislatives i als executius i, per tant, no es té la capacitat per modificar lleis o polítiques?

No obstant això, el més preocupant és la desil·lusió que s’ha estès entre les bases de tot aquest espai. La ciutadania progressista vol projectes que transmetin esperança, optimisme i capacitat de reduir les desigualtats. Ara bé, si la conversa pública gira únicament al voltant de disputes sobre les candidatures i l’ordre de les llistes, els electors acaben desmobilitzats i fatigats. 

No deixa de ser curiós, per tot plegat, que la “nova política” hagi acabat imitant les pitjors pràctiques de la “vella política”. Potser, quan s’adonin de l’error històric que han comès, ja serà massa tard. Un gol en pròpia porta que podria precipitar un canvi de cicle polític a Espanya i que probablement també celebraria Junts, ja que seria l’ham que la formació necessita per recuperar múscul entre les turbulentes aigües independentistes. Un canvi de cicle o, en altres paraules, un executiu de PP i Vox que podria tenir un impacte negatiu per a la immensa majoria de la població, especialment per als sectors més vulnerables. És el cost de la divisió. O, dit d’una altra forma, el preu de no cercar la suma entre diferents, sinó la resta entre iguals.