Quina normativa regula la figura dels expresidents: drets i… ¿obligacions?

Els debats que està despertant la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero en el 'Cas Plus Ultra' són variats. Des dels habituals relatius al Govern d'Espanya, els dedicats als nombrosos casos de corrupció que hi ha hagut al país fins als que plantegen la possible politització de la Justícia. No obstant això, amb aquesta causa ha sorgit un nou assumpte que no s'havia vingut tractant, almenys amb la mateixa freqüència, fins ara.

En aquesta ocasió, sobre la taula ha posat Sumar abordar la normativa que se centra en les figures dels expresidents del Govern. En aquest sentit, el portaveu de Justícia i Interior de Sumar al Congrés, Enrique Santiago, d'Esquerra Unida, afirmava aquest dimecres, després de conèixer-se l'acte que imputa per tràfic d'influències Zapatero, que és hora de "regular bé totes les activitats" dels qui han liderat l'Executiu nacional i avisava que "cobrar per gestions polítiques és delicte".

No només Enrique Santiago, sinó que també es mostrava incisiu amb aquest tema el portaveu adjunt del grup plurinacional i diputat de Compromís, Alberto Ibáñez, qui demanava la reforma de l'estatut relatiu a les activitats dels expresidents del Govern i assegurava que, després d'haver ocupat aquest càrrec, "no és normal" que es treballi en empreses que es dediquen a assessorar multinacionals per veure com poden arribar a les administracions públiques, "et cridis Zapatero o et cridis Felip González o Aznar".

Expresidents del Govern d'Espanya: normativa pròpia que marca els seus drets, però no tant les obligacions

La figura dels expresidents del Govern d'Espanya està regulada principalment pel Reial Decret 405/1992, establint els mitjans materials, honors i suports institucionals dels quals disposen els qui han ocupat la Presidència del Govern una vegada finalitzat el seu mandat. No obstant això, resulta sorprenent que el text dediqui molta més atenció als drets i privilegis que a les obligacions o responsabilitats posteriors a l'exercici del càrrec.

Entre els drets reconeguts destaquen el tractament protocol·lari de "President", la precedència en actes oficials i el suport diplomàtic en desplaçaments internacionals. A més, l'estatut preveu l'assignació de personal de suport, oficina, vehicle oficial amb conductor i serveis de seguretat. També es preveuen determinades compensacions econòmiques i facilitats de transport vinculades a la rellevància institucional del càrrec exercit.

A aquestes prerrogatives s'hi suma la possibilitat, introduïda posteriorment mitjançant la reforma de la Llei Orgànica del Consell d'Estat, d'incorporar-se com a consellers nats vitalicis del Consell d'Estat. Aquesta condició permet als expresidents participar en el màxim òrgan consultiu del Govern, reforçant així la seva continuïtat institucional dins de l'Estat.

En canvi, les obligacions específiques dels expresidents amb prou feines apareixen desenvolupades en el Reial Decret. No existeix un autèntic estatut ètic que reguli de manera detallada la seva conducta després d'abandonar el càrrec, ni s'estableixen deures permanents de neutralitat política o restriccions àmplies sobre les seves activitats públiques i privades. Les obligacions deriven, més aviat, d'altres normes generals.

La principal limitació procedeix de la legislació sobre incompatibilitats i conflictes d'interès, actualment recollida en la Llei 3/2015 reguladora de l'exercici de l'alt càrrec de l'Administració General de l'Estat. Aquesta normativa imposa certes restriccions respecte a la incorporació a empreses privades, consells d'administració o activitats professionals relacionades amb assumptes sobre els quals l'expresident hagués tingut capacitat de decisió durant el seu mandat.

Així mateix, els expresidents continuen sotmesos al deure de confidencialitat respecte de la informació sensible o reservada coneguda durant l'exercici de les seves funcions. Aquest deure no deriva d'un règim específic per a expresidents, sinó de la normativa general sobre secrets oficials i seguretat de l'Estat.

En conjunt, el sistema espanyol configura un model relativament limitat en matèria de responsabilitat posterior al mandat. Mentre els drets i els suports institucionals estan clarament definits, les obligacions apareixen disperses i poc desenvolupades, la qual cosa ha generat debats sobre la conveniència d'establir un estatut més complet i exigent per als qui han ocupat la màxima responsabilitat política del país.