És força habitual que en l’àmbit mediàtic, i tenint en compte l’elevada fragmentació parlamentària al Congrés dels Diputats, es posi en un mateix sac aquelles formacions polítiques d’un espectre ideològic similar. És el cas del PNB i Junts o d’ERC i EH Bildu. Tanmateix, el partit d’Aitor Esteban i el de Carles Puigdemont, tot i compartir algunes idees en matèria econòmica o fiscal, són formacions amb una trajectòria i un estil molt diferenciats.

Els nacionalistes fa una dècada que governen amb els socialistes al si de l’executiu basc i a la immensa majoria d’institucions locals i supramunicipals. En un article publicat fa uns anys, assenyalava que aquest govern de coalició és un dels exemples que millor combina l’estabilitat necessària per impulsar polítiques públiques amb el reconeixement imprescindible del pluralisme social. El pas del temps ha confirmat aquesta tendència. El partit conservador, allunyat dels focs d’artifici que han marcat la política catalana en els darrers anys, ha consolidat un model, amb la col·laboració del PSE, que l’ha situat en una situació de centralitat. Ho evidencia el fet que, al llarg de la darrera dècada, s’ha mantingut entre els 27 i els 31 escons. També hi ha contribuït molt el fet que Aitor Esteban preservés una posició responsable, constructiva i creïble quan era portaveu del seu grup al Congrés.

Tanmateix, no tot són flors i violes: els jeltzales van perdre 4 representants en les darreres eleccions autonòmiques, entre altres motius pel desgast d’anys al capdavant de la Lehendakaritza i també per la gestió d’un sistema sanitari que necessitava reformes i més recursos econòmics. Aquesta conjuntura va ser aprofitada per un EH Bildu que va orientar la seva acció cap a propostes socials i cap a un major pragmatisme polític. Aquesta estratègia va ser cabdal per obtenir el mateix nombre d’escons que el PNB en els darrers comicis. 

Si Euskadi fos Catalunya, probablement l’empat a escons entre les dues formacions hauria desembocat en un executiu compartit de perfil nacionalista o independentista. Aquesta majoria hauria sumat 54 dels 75 diputats del Parlament basc.

No obstant això, les fortes desavinences i les profundes discrepàncies entre ambdues forces en bona part de les qüestions socials, fiscals, polítiques o econòmiques van provocar que cap dels dos partits s’arribés a plantejar governar plegats. A Catalunya, en canvi, els grups independentistes, malgrat les diferències en la majoria d’assumptes de la vida pública, es van entestar durant massa temps a repetir una fórmula que no funcionava.

Què hauria passat si el PNB i EH Bildu s’haguessin posat d’acord? Els jeltzales haurien perdut la centralitat política, PP i Vox haurien crescut en una província com Àlaba com a conseqüència de la forta polarització, la formació d’Otegi hauria hagut de renunciar a bona part de la seva agenda social, i els socialistes haurien perdut la clau de la governabilitat, fet que hauria tingut impacte a escala municipal.

També és rellevant, a diferència de les picabaralles permanents entre Junts i ERC, que el PNB i EH Bildu, tot i competir electoralment a Euskadi, hagin donat suport a la immensa majoria de propostes socials impulsades pel Govern de Pedro Sánchez. De fet, tret d’alguna ocasió en què els conservadors s’han desmarcat del bloc de la investidura, no ha estat habitual que hagin sumat els seus vots, com ha fet el partit postconvergent, amb PP i Vox. A tot això cal afegir-hi que, segons les enquestes, cap de les dues formacions patiria una forta davallada electoral, en cas que se celebressin unes eleccions generals, pel fet d’haver mantingut una posició responsable i d’haver avalat les iniciatives governamentals. La formació secessionista catalana, en canvi, amb les escenificacions permanents de ruptura amb l’executiu i amb els discursos hiperbòlics de Míriam Nogueras, no ha rendibilitzat, com assenyalen els sondejos, la seva estratègia d’intransigència i confrontació. I tot això sense tenir en compte que els nacionalistes bascos han estat molt més hàbils que els independentistes catalans a l’hora d’enfocar determinades negociacions a Madrid. 

No resulta forassenyat pensar, doncs, que els missatges d’Aitor Esteban -la recent petició d’avançament electoral n’és un exemple- tenen molta més repercussió i impacte a la Moncloa que no pas els continus advertiments i retrets de Carles Puigdemont. Amb tot, la demanda electoral del dirigent basc s’ha de circumscriure a una estratègia de marcar distàncies amb l’executiu de cara al tram final de la legislatura. En altres paraules, els nacionalistes bascos no cauran en la temeritat de sumar-se a una moció de censura instrumental amb l’extrema dreta de Vox per fer president Alberto Núñez Feijóo, entre altres motius perquè això suposaria la ruptura del pacte amb els socialistes a Euskadi i perquè, probablement, els seus electors veurien molt malament que s’adherissin a una operació política amb una formació que els vol il·legalitzar.

Tornant a la qüestió que ens ocupa, Junts ha fet el camí invers al traçat pel PNB. Enaquest sentit, la força catalana va heretar l’espai polític que havia ocupat CiU, però no és un partit que respongui a la mateixa estructura ni als mateixos patrons que el seu predecessor. És evident que la formació manté la mateixa concepció patrimonialista de la Generalitat i una línia d’oposició similar, però CiU, a diferència de Junts, tenia un major sentit institucional. 

En tot cas, els números parlen per si sols: l’any 2010 CiU tenia 62 escons —a tocar dels 68 de la majoria absoluta— i avui dia Junts en té una mica més de la meitat (35). Aleshores, la històrica federació nacionalista presidia la Generalitat i, en canvi, ara els juntaires lideren l’oposició al Parlament. Quins factors expliquen aquest fort descens? Principalment, la decisió d’Artur Mas de sumar-se al procés independentista per tapar les seves retallades econòmiques i socials, així com els casos de corrupció que afectaven la seva organització.

En aquest context, la dissolució de CiU i la posterior aposta de construir un front independentista —la candidatura de Junts pel Sí l’any 2015— van ser alguns dels detonants que van provocar la ruptura del sistema polític de Catalunya. Les conseqüències han estat evidents: més inestabilitat, confrontació i polarització per a una societat que va estar al caire de l’abisme per la irresponsabilitat d’uns dirigents que van jugar amb la convivència.

Carles Puigdemont sovint presumeix del fet que al si de la seva organització hi conviuen sensibilitats diferents. Segur que és així, però les dades també evidencien que l’aventura independentista els ha fet perdre suports al llarg dels anys. Sense anar més lluny, el PDeCAT, la força nascuda després de la desaparició de CiU i que aspirava a convertir-se en el paraigües dels nacionalistes moderats, va obtenir, amb l’exconsellera Àngels Chacón de candidata, 77.229 vots en les eleccions catalanes de 2021. 

En aquest panorama cal tenir present també el cas d’Units per Avançar, una formació que reivindica l’esperit de l’antiga Unió Democràtica i que manté una aliança estable amb el PSC en les cites electorals al Parlament. O la creació del Partit Nacionalista de Catalunya, que també posa en valor aquest llegat, tot i que sense gaire èxit polític fins ara.

La realitat mostra, doncs, un panorama fragmentat, amb diverses marques polítiques pugnant per un mateix espai. També que hi ha molts votants moderats que se senten orfes o bé que en anteriors comicis han votat els socialistes catalans per l’estil conciliador de Salvador Illa.

La qüestió de fons és si encara existeix marge a l’espectre polític català per a una força de centre-dreta que exerceixi una oposició responsable al Parlament i que vagi a Madrid a negociar des d’una lògica constructiva. O, dit d’una altra manera, un projecte que defugi el simbolisme i l’exaltació d’un nacionalisme cada cop més excloent i que aposti per una política útil al servei del conjunt de la ciutadania.

El més que probable auge d’Aliança Catalana, la progressiva radicalització de Junts i la implantació municipalista de candidatures properes al PDeCAT poden contribuir a clarificar el paisatge. Hi haurà, així doncs, un PNB a la catalana?