Lula, l'últim gegant de l'esquerra llatinoamericana que torna a desafiar la història

Luiz Inácio Lula da Silva ha viscut prou per conèixer diverses versions del Brasil. La dels militars que empresonaven sindicalistes, la dels obrers que paralitzaven fàbriques per reclamar millors salaris, la dels milions de pobres que van trobar una oportunitat de prosperar i la d'una extrema dreta que va fer de l'anticomunisme i la nostàlgia de la dictadura unes de les seves senyes d'identitat. També ha conegut la derrota, la presó i el retorn al poder. Aquest diumenge, a les portes de fer 81 anys, l'antic torner mecànic ha tornat a guanyar unes eleccions presidencials. La quarta vegada en la seva vida. I ho ha fet quan les dretes radicals avancen en bona part del continent americà i Donald Trump torna a exercir el poder des de la Casa Blanca.

La seva victòria davant Flávio Bolsonaro, fill de l'expresident Jair Bolsonaro, conté a més una circumstància inèdita en la història democràtica brasilera. Lula havia perdut la primera volta, celebrada el passat 4 d'octubre, per gairebé dos punts percentuals. Tres setmanes després, ha aconseguit donar-li la volta al resultat i fer-se amb el 51,79% dels vots, enfront del 48,21% del seu adversari. Més de 64 milions de brasilers han tornat a confiar en un home la carrera política del qual semblava acabada fa tot just uns anys. Cap candidat havia aconseguit remuntar una primera volta adversa des del restabliment de les eleccions presidencials directes el 1989.

Hi ha alguna cosa extraordinària en la longevitat política de Lula. El seu nom va començar a sentir-se en les mobilitzacions obreres de finals dels setanta, quan el Brasil encara estava governat per una dictadura militar. Des de llavors ha negociat amb empresaris, disputat eleccions contra la dreta liberal, governat durant períodes de prosperitat econòmica i travessat alguns dels majors escàndols polítics del seu país. Va ser contemporani de Fidel Castro, Hugo Chávez i José Mujica, va mantenir relacions amb presidents nord-americans de diferent signe i va acabar convertint-se en una de les veus més reconeixibles del Sud Global. Pocs dirigents latinoamericans han recorregut tanta història sense abandonar el centre de l'escena política.

Un nen de Pernambuco que va aprendre a desafiar el poder

Abans de convertir-se en Lula, va ser Luiz Inácio da Silva, un nen nascut el 27 d'octubre de 1945 a l'interior de Pernambuco, una de les regions històricament més empobrides del Brasil. La seva infància va estar marcada per les privacions econòmiques i per l'emigració. El 1952, la seva mare, Eurídice Ferreira de Mello, coneguda com a Dona Lindu, va emprendre amb els seus fills un viatge de tretze dies en camió cap a l'estat de São Paulo. Com tantes famílies del nord-est brasiler, buscaven al sud industrialitzat unes oportunitats que la seva terra d'origen no podia oferir-los.

Lula va conèixer aviat el treball. Va ser escura-xemeneies, va fer encàrrecs per a una tintoreria i va acabar entrant a la indústria metal·lúrgica, on es va formar com a torner mecànic. En una fàbrica va perdre el dit petit de la mà esquerra, un accident laboral que acabaria convertit en un dels trets més reconeixibles de la seva biografia. Molt abans d'aprendre a moure's pels despatxos presidencials, Lula havia conegut la duresa de les cadenes de producció i la precarietat dels qui depenien d'elles per sobreviure.

Va ser precisament a les fàbriques de l'anomenat ABC paulista, el cinturó industrial de São Paulo, on va començar a construir el seu lideratge. El 1975 va assolir la presidència del Sindicat de Metal·lúrgics de São Bernardo do Campo i Diadema. El Brasil feia més d'una dècada sota el domini dels militars i les protestes obreres s'havien convertit en un dels principals desafiaments al règim. Lula va destacar per una capacitat poc habitual per connectar amb els treballadors, parlar el seu llenguatge i convertir el malestar quotidià en organització col·lectiva.

Les vagues de finals dels setanta van reunir desenes de milers d'obrers i van contribuir a erosionar l'ordre imposat per la dictadura. El 1980, el règim va respondre a una nova mobilització amb la intervenció del sindicat i l'empresonament de diversos dirigents, entre ells Lula, que va romandre 31 dies privat de llibertat. Aquell mateix any havia participat en la fundació del Partit dels Treballadors (PT), una organització que aspirava a portar al Parlament i a les institucions les reivindicacions dels sindicats, els moviments socials i les comunitats de base.

Encara faltaven més de dues dècades perquè aquell obrer arribés a la Presidència del Brasil.

Tres derrotes abans de conquerir el Planalto

L'arribada de la democràcia va obrir a Lula un escenari diferent. El 1986 va ser elegit diputat federal i va participar en el procés constituent que va donar llum a la Constitució del 1988. Un any després va disputar per primera vegada la Presidència, però va perdre en segona volta enfront de Fernando Collor de Mello. Va tornar a intentar-ho el 1994 i el 1998, quan Fernando Henrique Cardoso li va tancar les portes del Palau del Planalto.

Lula va haver de perdre tres eleccions presidencials abans d'aprendre a guanyar-les. Durant aquells anys, el dirigent sindical es va anar transformant en un polític capaç de dirigir-se a sectors molt més amplis que les bases tradicionals de l'esquerra. El seu discurs va anar abandonant algunes de les seves posicions més rupturistes i va començar a incorporar compromisos amb l'estabilitat econòmica i la iniciativa privada.

La culminació d'aquell procés va arribar el 2002. Lula va presentar una candidatura recolzada per una àmplia aliança política i va elegir com a company de fórmula l'empresari José Alencar. La seva coneguda carta al poble brasiler va mirar de dissipar els temors dels mercats davant una eventual arribada del PT al Govern. El sindicalista que havia encapçalat vagues contra els grans empresaris estava disposat a asseure's a negociar amb ells.

Aquella evolució li va granyar crítiques entre els sectors més esquerrans, però va acabar obrint-li les portes del poder. El 27 d'octubre del 2002, el dia del seu 57è aniversari, Lula va derrotar José Serra i es va convertir en el primer president brasiler procedent directament del moviment obrer. La seva arribada al Planalto va representar una ruptura simbòlica amb una història política dominada durant dècades per militars, grans propietaris i dirigents de les elits econòmiques.

El president que va convertir la lluita contra la fam en una bandera

Els dos primers mandats de Lula, entre el 2003 i el 2010, van coincidir amb una etapa de creixement econòmic afavorida, entre altres factors, per l'auge internacional de les matèries primeres. El seu Govern va aprofitar part d'aquella prosperitat per ampliar les polítiques de protecció social, impulsar l'ocupació i combatre la pobresa.

Programes com Bolsa Família, que va integrar distintes ajudes socials condicionades a l'escolarització i l'atenció sanitària dels menors, es van convertir en símbols de la seva gestió. Milions de brasilers van experimentar millores en les seves condicions materials de vida durant aquells anys. Lula va fer de la lluita contra la fam una prioritat política i va reforçar una relació amb les classes populars que ha sobreviscut a les successives crisis del país.

No obstant això, aquella etapa també va estar travessada per contradiccions. El creixement econòmic depenia en bona mesura de condicions internacionals favorables, mentre que les desigualtats estructurals del Brasil, especialment les territorials i racials, estaven lluny de desaparèixer. El seu Govern va combinar polítiques redistributives amb una relació pragmàtica amb els grans grups empresarials i el sector financer. L'antic sindicalista havia comprès que governar el Brasil exigia acords amb poders econòmics als quals abans combatia des de la fàbrica.

Tampoc va aconseguir mantenir el PT al marge de les pràctiques polítiques que havia promès combatre. L'escàndol del mensalão, una trama de pagaments a parlamentaris a canvi de suport legislatiu, va colpejar durament el seu primer Govern i va provocar la caiguda de dirigents pròxims al president. Anys després, l'operació Lava Jato tornaria a situar la corrupció al centre de la vida política brasilera i acabaria assolint el propi Lula.

Malgrat aquests episodis, el president va conservar una enorme popularitat i va aconseguir deixar el poder el 2011 amb una successora de la seva confiança, Dilma Rousseff. Semblava llavors que el seu llegat anava a perllongar-se a través d'una nova generació del Partit dels Treballadors. La història acabaria prenent un altre rumb.

Cinc-cents vuitanta dies per a una resurrecció

La dècada següent va ser probablement la més convulsa de la seva trajectòria. La crisi econòmica, el deteriorament del Govern de Rousseff i els escàndols de corrupció van erosionar el predomini polític del PT. El 2016, la presidenta va ser destituïda mitjançant un judici polític que va dividir profundament el país. Dos anys després, Lula va ingressar a presó després de ser condemnat per corrupció i blanqueig de capitals en el marc de l'operació Lava Jato.

L'home que havia arribat a la Presidència des de les fàbriques va passar 580 dies empresonat. La seva condemna li va impedir concórrer a les eleccions de 2018, que van acabar amb la victòria de Jair Bolsonaro, un antic capità de l'Exèrcit que havia fet de la reivindicació de la dictadura, el discurs de mà dura i l'enfrontament amb l'esquerra elements centrals de la seva carrera política.

La situació judicial de Lula va canviar el 2021. El Tribunal Suprem Federal va anul·lar les seves condemnes en determinar que el tribunal de Curitiba no tenia competència per jutjar aquelles causes. La justícia brasilera també va reconèixer la parcialitat de l'aleshores jutge Sérgio Moro en el procediment de l'apartament de Guarujá. Les decisions van restituir els seus drets polítics, encara que les anul·lacions processals no equivalien a una sentència absolutòria sobre el fons de totes les acusacions.

Per aleshores, la política brasilera havia canviat radicalment. El bolsonarisme havia aconseguit articular una poderosa coalició de sectors conservadors, part de l'empresariat, organitzacions evangèliques i moviments d'extrema dreta. La polarització travessava les institucions i els carrers. Lula va tornar a la competició electoral el 2022 i va aconseguir derrotar per un estret marge el president sortint.

La seva victòria no va posar fi a l'enfrontament. El 8 de gener de 2023, tot just una setmana després de la seva investidura, milers de seguidors radicalitzats de Bolsonaro van assaltar les seus dels tres poders a Brasília. L'episodi es va convertir en una de les crisis institucionals més grans des del retorn de la democràcia i acabaria tenint conseqüències judicials per a l'expresident.

El vell sindicalista davant la nova extrema dreta

Quatre anys després, Lula s'ha tornat a enfrontar al cognom Bolsonaro. Aquesta vegada, davant Flávio, el fill gran de l'expresident, que havia aconseguit imposar-se a la primera volta i aspirava a retornar la seva família al Palau del Planalto. La campanya s'ha desenvolupat en un context internacional molt diferent al de les primeres victòries del PT. Donald Trump governa novament els Estats Units i les dretes radicals han guanyat presència institucional en diferents països d'Amèrica Llatina.

La remuntada de Lula adquireix una dimensió política especial precisament per la fortalesa del seu adversari. Flávio Bolsonaro ha obtingut gairebé 60 milions de vots i el seu Partit Liberal ha sortit reforçat de les eleccions legislatives, amb 121 diputats i 28 senadors. El president ha conservat el Govern, però tindrà al davant un Congrés en què les forces conservadores compten amb una posició determinant.

La seva nova victòria tampoc pot explicar-se exclusivament com una reacció enfront de l'extrema dreta. Lula continua disposant d'una base electoral sòlida al nord-est, conserva una identificació històrica amb els sectors populars i ha demostrat una notable capacitat de mobilització. Durant les tres setmanes que van separar les dues voltes, la seva candidatura va aconseguir ampliar els seus suports fins a superar per més de 4,4 milions de vots l'aspirant bolsonarista.

En política exterior, la seva continuïtat suposa a més la permanència d'una veu partidària de l'autonomia estratègica brasilera en un moment de creixent pressió nord-americana sobre Amèrica Llatina. Lula manté relacions amb Washington, però també amb Pequín i amb els principals països emergents. La seva aposta pels BRICS i per un ordre internacional menys dependent dels Estats Units forma part d'una tradició diplomàtica brasilera que ha trobat en ell un dels seus principals exponents.

Aquesta projecció internacional no ha estat exempta de polèmiques. Les seves posicions sobre Veneçuela i Rússia, així com algunes declaracions sobre conflictes internacionals, han suscitat crítiques dins i fora de l'esquerra. Lula mai no ha estat un dirigent de contorns ideològics senzills. La seva política exterior combina principis, interessos econòmics i un pragmatisme que també ha caracteritzat les seves aliances internes.

L'últim ball del gegant de Pernambuco

El proper 27 d'octubre, tot just dos dies després de la seva nova victòria, Lula farà 81 anys. Ha guanyat quatre eleccions presidencials, ha governat durant períodes de prosperitat i de crisi, ha patit derrotes que semblaven definitives i ha aconseguit tornar a ocupar el centre de la política brasilera. La seva trajectòria abasta des dels últims anys de la dictadura militar fins a la consolidació d'una extrema dreta que continua reivindicant part d'aquell passat autoritari.

A hores d'ara, Lula s'ha convertit en una de les figures més importants de la història política llatinoamericana contemporània. La seva influència no s'explica únicament per les seves victòries electorals o per l'abast dels seus programes socials, sinó per haver construït una identitat política capaç d'atravesar generacions molt diferents de votants brasilers.

També deixa una paradoxa dins del seu propi partit. El PT va néixer com una organització col·lectiva de treballadors, intel·lectuals i moviments socials, però gairebé mig segle després continua depenent electoralment del seu fundador més cèlebre. Ni els anys de Govern ni els d'oposició han il·luminat una figura capaç d'ocupar el seu lloc.

La victòria d'aquest diumenge li garanteix un quart mandat, encara que no una legislatura senzilla. Haurà de negociar amb un Congrés enfortit a la seva dreta, respondre a les preocupacions pel cost de la vida i la seguretat, i afrontar les limitacions econòmiques d'un país que continua arrossegant profundes desigualtats. El bolsonarisme, lluny de desaparèixer, ha demostrat que conserva una enorme capacitat de mobilització.

Quan Lula va començar a organitzar vagues a les fàbriques de São Bernardo do Campo, el Brasil estava governat per uns militars que feia anys que reprimien l'oposició. Gairebé cinc dècades després, aquell obrer de Pernambuco torna a ocupar la Presidència després de derrotar per segona vegada a les urnes un membre de la família Bolsonaro. Entre les dues imatges hi caben una dictadura, una transició democràtica, quatre presidències, una condemna anul·lada i bona part de la història recent d'Amèrica Llatina.