Fa dues setmanes que la Laura Campos va tornar a casa seva. Va ser una de les activistes de la Global Sumud Flotilla i denuncia el tracte que va rebre per part de les institucions israelianes, que van interceptar el seu vaixell en aigües internacionals. Quan han passat quinze dies des que es va retrobar amb els seus pares, fa una valoració de la missió humanitària i relata amb pèls i senyals el que va viure un cop va ser detinguda: vexacions, pallisses i faltes de respecte.

PREGUNTA (P): Han passat quinze dies des que vas tornar a casa. Com estàs?

RESPOSTA (R): Amb esgotament físic, però forta mentalment. Encara tinc mal a les cervicals i a l’esquena, i alguna contusió, però els cops que em van donar han anat desapareixent. Encara em queden seqüeles de les maniobres d’immobilització que ens van fer i dels cops que vam rebre.

P: Saps que vas ser molt valenta, oi?

R: Bueno... no sé què dir-te. No crec que sigui una qüestió de valentia. És que, davant d’aquesta barbàrie, d’un genocidi, d’una neteja ètnica i de la inacció dels governs, vaig tenir la necessitat imperiosa d’actuar i de fer alguna cosa per ajudar el poble palestí. No podia quedar-me al marge i vaig sentir la necessitat de posar-hi el cos directament. Estem parlant d’una presó a cel obert.

P: Has vist l’Estat d’Israel des de dins.

R: He vist la seva veritable cara, el que s’amaga darrere de l’estrella de David. Volen blanquejar la seva imatge, però els dies que vam estar empresonats, vigilats per l’exèrcit d’Israel, vam veure què amaga el país. Si van ser capaços de fer això amb nosaltres, que teníem el focus mediàtic al damunt i passaports fins i tot de la Unió Europea, què no deuen estar fent al poble palestí i als deu mil presos que, a dia d’avui, encara són en aquests centres de detenció? Això és el que m’esgarrifa.

P: Tornaries a participar en la Flotilla?

R: Sense cap mena de dubte. Trobo que ha estat una experiència molt dura, però si amb això hem aconseguit posar el focus mediàtic a Gaza... Crec que cal actuar i que tots i totes podem aportar el nostre gra de sorra.

P: Hi ha qui pot pensar que ets una boja.

R: (Riu) Bueno, que pensin el que vulguin. Vivim moments en què la solidaritat està criminalitzada. Boja? Potser. Però crec que és necessari.

P: Realment, la Flotilla com a tal no soluciona cap problema ni aconsegueix fer arribar l’ajuda humanitària a Gaza.

R: La Flotilla no pretén arreglar allò que els governs no fan o no tenen el coratge de fer. Un grup de vaixells sols no arreglarà el problema, però sí que sacseja consciències i és responsabilitat nostra fer-ho.

P: Parlant de governs: t’has sentit recolzada pel govern espanyol?

R: Bueno... És veritat que el govern espanyol està sent pioner en la causa palestina a la Unió Europea, però podria fer molt més del que està fent. S’han d’exigir responsabilitats.

P: Quan vau ser interceptats per l’exèrcit israelià en aigües internacionals, la condemna va ser més contundent per part de Giorgia Meloni.

R: Ho he llegit després, tant les declaracions de Meloni com les del ministre Albares, que em van semblar força contundents. Però insisteixo: el govern espanyol encara té molt a fer i molts deures pendents amb Palestina.

P: A què et refereixes exactament?

R: Per començar, no volem cap port al servei del genocidi ni que cap vaixell que transporti càrrega per continuar perpetuant-lo s’aturi als nostres ports ni tan sols circuli per aigües territorials espanyoles, com ha passat fa uns dies amb el vaixell Danica Violet, que ha passat per l’estret de Gibraltar.

P: Què sents quan veus les imatges que va compartir el ministre israelià Ben Gvir rient de vosaltres mentre estàveu detinguts, tirats a terra i lligats de mans?

R: Moltíssima indignació, perquè no només va ser el ministre. És un psicòpata i un extremista que no entenc com pot ser ministre.

P: Tens alguna imatge al cap d’aquells dies?

R: Moltes. Se’m va gelar el cor quan, en un moment donat, vaig sentir veus d’infants que s’estaven fent selfies amb nosaltres. Els militars havien portat les seves famílies perquè es fessin selfies amb nosaltres mentre estàvem sent apallissats. Sento indignació i una profunda preocupació: si això ens ho van fer a nosaltres, imagina el que poden fer als palestins.

P: M’estàs explicant que vas ser víctima de tortures. Fa un mes l’exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va denunciar Israel per tortures i detenció il·legal. Et planteges fer el mateix?

R: Ja estic fent els tràmits per fer-ho, a veure si d’una vegada per totes la comunitat internacional comença a sancionar aquest govern psicòpata i sionista.

P: L’altre dia, al ple de Montcada i Reixac, on ets regidora d’En Comú Podem, hi va haver un regidor, David Zambrana, que va definir la missió humanitària de la Flotilla com un «esperpent» i va afirmar que semblava més Gran Hermano que una expedició humanitària. 

R: No esperava una altra cosa del Partit Popular. No espero que combreguin amb la solidaritat cap al poble palestí, però sí que espero un mínim d’empatia i d’humanitat. Si no cap als membres de la Flotilla, sí com a mínim davant del patiment, la barbàrie i la neteja ètnica que està patint el poble palestí.

P: Mentre vau estar empresonats vau portar un xandall que us va proporcionar l’exèrcit. Tu et negues a llençar-lo.

R: M’hi nego perquè jo he pogut tornar amb el xandall, he pogut sortir d’aquella presó i he estat una privilegiada. No el llençaré ni en faré res fins que no quedi ni una sola persona palestina presa en un d’aquests centres de detenció. El xandall em recorda el que passa dins d’aquells murs i penso seguir lluitant perquè així sigui.

P: Què et van dir els teus pares quan vas ser alliberada i et vas trobar amb ells a l’aeroport?

R: (S’emociona) No recordo cap frase o paraula en concret. Recordo la seva abraçada infinita, dolça i protectora, que només uns pares saben donar. Sé que els meus pares ho han patit molt.

P: Ells també són militants i activistes per la justícia social. Van entendre la teva decisió?

R: Recordo quan els vaig comunicar que tenia la intenció d’embarcar-me a la Flotilla per intentar obrir aquest corredor humanitari i trencar el bloqueig a Gaza. El meu pare de seguida ho va entendre perquè és una persona que milita políticament i està molt implicada. La meva mare també, a la seva manera, però sí que és veritat que em va retirar la paraula uns dies. Els vaig dir: «No us enfadeu, perquè la culpa que jo sigui una persona amb valors, empàtica i solidària és vostra. És el que he viscut a casa i per mi és un orgull». Al final, els meus pares són els meus referents. No els va quedar més remei que entendre que, al capdavall, la culpa era d’ells.