La por a un Senat dominat per PP i Vox accelera els contactes a l'esquerra

La possibilitat que les properes eleccions generals deixin un Senat encara més inclinat cap a la dreta ha començat a activar converses en sectors de l'esquerra política, mediàtica, social i intel·lectual.

La proposta, rubricada per Joaquín Estefanía en una columna d'opinió al diari El País, que comença a prendre forma passa per explorar candidatures conjuntes de les forces progressistes —des del PSOE fins a les formacions situades a la seva esquerra i, en determinats territoris, altres partits de l'actual bloc d'investidura— amb un objectiu essencialment electoral: impedir que la fragmentació torni a traduir-se en una majoria sobredimensionada del Partit Popular a la Cambra Alta.

D'aquí que els qui impulsen ara el debat considerin que una candidatura progressista coordinada podria tenir un efecte molt diferent al de diverses llistes competint entre si pels mateixos vots.

Una majoria que el PP ja va convertir en poder efectiu

El precedent immediat explica bona part de la inquietud. A les eleccions generals del juliol del 2023, el PP va obtenir 120 senadors elegits directament i va assolir, una vegada incorporats els representants de designació autonòmica, una majoria absoluta inqüestionable.

En la constitució de la XV Legislatura, Pedro Rollán va ser elegit president del Senat en primera votació amb 142 vots, una votació que va evidenciar la capacitat del PP per imposar la seva majoria en l'organització de la Cambra.

Les enquestes mesuren tendències, no escons definitius, i el comportament de l'electorat davant unes eleccions generals —a deu mesos vista— pot canviar substancialment abans de la votació. Però diversos estudis demoscòpics publicats durant aquest cicle polític apunten a un avantatge del bloc de dretes en intenció de vot.

El Senat, un sistema especialment sensible a la fragmentació

La peculiaritat de la Cambra Alta resideix en el fet que el seu sistema d'elecció no funciona com el del Congrés dels Diputats. A les províncies peninsulars, quatre senadors són elegits directament i els votants poden seleccionar fins a tres candidats. Resulten elegits els més votats individualment.

El sistema fa possible que una candidatura que obté una majoria relativa pugui fer-se amb una part molt elevada dels escons disponibles, mentre les formacions que queden per darrere poden obtenir una representació considerablement menor a la que suggeriria el seu percentatge de vot.

Per això, una aliança electoral no hauria d'implicar necessàriament una coalició política permanent. Podria consistir, en termes estrictament electorals, en acordar candidats comuns en cada circumscripció i distribuir els llocs d'acord amb la realitat política de cada territori.

Els defensors de la fórmula plantegen precisament una negociació descentralitzada. Les candidatures podrien dissenyar-se província a província, comunitat a comunitat i ciutat autònoma a ciutat autònoma, tenint en compte les peculiaritats de cada territori i la implantació de les diferents forces.

L'estratègia també pretén evitar un dels problemes històrics de l'esquerra: que la divisió entre organitzacions amb electorats parcialment coincidents acabi beneficiant la candidatura conservadora més votada.

Més que desallotjar el PP: impedir un Senat de tres cinquens

L'abast de la discussió va més enllà de la majoria absoluta. El veritable temor que alimenta els contactes és que PP i Vox puguin construir una majoria encara més àmplia a la Cambra Alta i aproximar-se a una capacitat reforçada de decisió en qüestions que requereixen majories qualificades.

La diferència és políticament rellevant. La Constitució estableix que quatre dels dotze magistrats del Tribunal Constitucional són proposats pel Senat i que la seva elecció requereix una majoria de tres cinquens de la Cambra.

El Senat és, a més, una peça de l'arquitectura territorial de l'Estat: així ho defineix expressament l'article 69 de la Llei de lleis. La seva composició combina els senadors elegits directament amb els designats per les comunitats autònomes, la qual cosa introdueix una dimensió territorial que no existeix de la mateixa manera al Congrés.

D'aquí que la discussió plantejada pels promotors de les llistes conjuntes no es limiti a qui controla la Mesa o a quin grup disposa de majoria per impulsar determinades iniciatives. El que està en joc, segons el seu plantejament, és el pes que la Cambra Alta pugui adquirir en decisions institucionals de llarg recorregut.

La renovació institucional eleva el valor de les urnes

La composició futura del Senat tindrà especial importància en qualsevol escenari de renovació d'òrgans constitucionals que requereixi la participació de la Cambra. L'article 159 de la Constitució atribueix al Senat la proposta de quatre magistrats del Tribunal Constitucional, que han de ser elegits per una majoria de tres cinquens.

Precisament per això, els qui promouen la coordinació electoral consideren que les pròximes eleccions no haurien d'analitzar-se únicament des de la perspectiva del Congrés. Una estratègia concebuda per maximitzar la representació progressista i perifèrica a la Cambra Baixa pot no produir el mateix efecte al Senat, on el vot individual a candidats i la distribució territorial dels escons alteren substancialment la relació entre sufragis i representació.

El repte: superar el cainisme sense esborrar les diferències

La principal dificultat de l'operació no és matemàtica, sinó política. L'espai que es pretén coordinar reuneix partits amb sigles, estratègies, electorats, cultures polítiques i prioritats territorials diferents. Una candidatura comuna entre socialistes, esquerra alternativa i forces nacionalistes o sobiranistes exigiria acords sobre noms, ordenació jurídica de les candidatures i repartiment territorial.

Precisament, el Senat ofereix un terreny particularment apropiat per a aquesta entesa perquè la competició es produeix entre candidats concrets. L'elector disposa de diversos vots i pot optar per persones d'una mateixa candidatura o combinar-les amb aspirants d'altres formacions.

La qüestió serà determinar fins on estan disposats a arribar els partits. L'experiència demostra, a més, que els pactes electorals no garanteixen automàticament un resultat favorable. La mobilització, la participació, la implantació territorial dels candidats i la capacitat per explicar a l'electorat el funcionament del vot al Senat seran factors decisius.

Una operació preventiva davant un escenari encara obert

El plantejament no parteix necessàriament que el PP perdi la seva posició dominant. De fet, l'antecedent del 2023 explica la preocupació. El PP va aconseguir llavors 143 escons a la Cambra Alta segons el resultat consolidat amb els senadors de designació autonòmica comptabilitzats, enfront dels 92 del PSOE, i va recuperar el control d'una institució que els socialistes havien dominat durant la legislatura anterior.

Els primers contactes descrits pels impulsors de la proposta suggereixen que la idea ha començat a abandonar el terreny de la reflexió intel·lectual per entrar en el de la conversa política. Però encara queda per demostrar si pot convertir-se en un acord operatiu.

La dificultat serà doble. Per una banda, convèncer partits amb interessos electorals diferents que renunciïn parcialment a competir entre ells. Per l'altra, explicar a l'electorat per què una candidatura comuna al Senat no implica necessàriament esborrar les identitats polítiques de cada organització.

El calendari també juga a favor dels qui pretenen anticipar-se. Com més a prop estiguin les eleccions, més difícil serà negociar candidats, circumscripcions i regles comunes. Si l'acord arriba a produir-se, necessitarà a més una estructura territorial capaç de traduir-lo en candidatures concretes i reconeixibles.

La qüestió de fons és, en darrer terme, institucional. La Carta Magna defineix el Senat com Cambra de representació territorial; el seu sistema electoral, tanmateix, genera forts incentius a la concentració del vot en cada circumscripció.