L'execució del desnonament de Maricarmen no va ser un desenllaç imprevisible per a les institucions espanyoles. Quatre mesos abans que la Policia Nacional tragués del seu habitatge del Retiro la dona de 87 anys, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de les Nacions Unides havia reclamat a l'Estat que adoptés mesures provisionals per impedir el llançament mentre examinava el seu cas. La petició incloïa la suspensió del desallotjament o, alternativament, la provisió d'un habitatge adequat a les seves necessitats.
El 23 de setembre, tanmateix, el desnonament es va consumar. I el relator especial de les Nacions Unides sobre el dret a un habitatge adequat, Koldo Casla, va ser inequívoc en valorar el que va ocórrer: va sostenir que la jutgessa que va ordenar l'execució hauria d'haver suspès temporalment el procediment per evitar un dany irreparable i permetre que Espanya complís de bona fe les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans.
La mort de Maricarmen, ocorreguda el 7 d'octubre a l'hospital, després d'haver estat expulsada del domicili en què havia residit durant set dècades, ha afegit una dimensió definitiva a un cas que ja havia posat sota el focus les contradiccions entre la legislació processal espanyola, els estàndards polítics sobre habitatge i la resposta de les administracions davant situacions de vulnerabilitat.
Una advertència formulada abans del desallotjament
Al juny, el Comitè DESC va reclamar a l'Estat espanyol que evités que Maricarmen quedés sense una alternativa habitacional adequada mentre analitzava la denúncia presentada per la seva defensa. L'organisme va concedir a més a Espanya termini fins al desembre per informar sobre les mesures adoptades.
La resolució internacional no resolia el litigi sobre la titularitat o durada del contracte, però sí que introduïa una obligació cautelar vinculada a la protecció del dret a un habitatge adequat mentre s'examinava el fons de la reclamació.
Va ser precisament aquest incompliment el que Casla va situar posteriorment al centre de la seva crítica. Segons va explicar després del desallotjament, Espanya havia quedat en una posició incompatible amb els seus compromisos internacionals perquè la mesura cautelar havia estat vulnerada. EFE va recollir la seva interpretació que l'execució del llançament, malgrat la decisió del Comitè DESC, col·locava l'Estat davant una dificultat insalvable per complir les seves obligacions internacionals.
El xoc entre la llei espanyola i el Dret internacional
Casla, professor de Dret Internacional dels Drets Humans a la Universitat d'Essex i relator especial de Nacions Unides des de maig, identifica en el cas una qüestió processal de fons: la legislació espanyola no estableix de forma expressa, segons la seva interpretació, el mecanisme mitjançant el qual els òrgans judicials han d'executar una mesura cautelar dictada per un comitè de Nacions Unides.
La seva conclusió és que aquesta absència d'una previsió explícita no hauria de desplaçar les obligacions assumides per Espanya mitjançant els tractats internacionals. Per això reclama una modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial que escompti qualsevol marge d'incertesa i estableixi amb més claredat l'efecte d'aquestes decisions.
El problema, per tant, no es limita a l'actuació d'una magistrada concreta. El propi Casla situa l'episodi dins d'una disfunció normativa més àmplia: un sistema en què diferents instàncies judicials poden adoptar respostes diferents davant les mesures cautelars dels comitès internacionals.
La proporcionalitat que, segons l'ONU, va faltar
La segona gran objecció del relator afecta el fons del problema. Casla considera que la legislació espanyola no garanteix de manera suficient un examen individualitzat de proporcionalitat abans d'executar un desnonament.
Aquesta anàlisi hauria de ponderar les circumstàncies de la persona afectada —edat, discapacitat, vulnerabilitat econòmica, possibilitats reals d'accedir a un altre habitatge o presència de menors—, però també les característiques del propietari. No resulta jurídicament equivalent, des d'aquesta perspectiva, que l'arrendador sigui un particular amb un únic habitatge del qual depèn econòmicament o una societat dedicada a la inversió immobiliària.
Un litigi que va començar molt abans de l'ONU
La dimensió internacional del cas no elimina la seva complexitat judicial. Maricarmen va arribar als tribunals després que Urbagestión qüestionés el seu dret a continuar a l'habitatge després de la segona subrogació del contracte, produïda després de la defunció de la seva mare el 2005.
Una primera sentència, dictada el 2022, va donar suport a la posició de Maricarmen i va considerar jurídicament rellevant que els anteriors propietaris haguessin acceptat durant anys el pagament de les rendes i la seva permanència a l'immoble. Posteriorment, la Audiencia Provincial de Madrid i el Tribunal Suprem van mantenir una interpretació diferent sobre la durada de la segona subrogació i van considerar extingit el contracte.
El Suprem no va convertir, per tant, el desnonament en una qüestió de vulnerabilitat social, sinó que va resoldre el conflicte des de la normativa arrendatícia aplicable. La controvèrsia posterior es va desplaçar cap a una altra pregunta: si, fins i tot existint una resolució judicial ferma favorable al propietari, les circumstàncies personals de Maricarmen i les obligacions internacionals d'Espanya havien d'impedir o ajornar l'execució fins a garantir una alternativa adequada.
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.