Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
El desacord entre Podem-ERC i el Front Ampli no és únicament una disputa per les candidatures, els llocs a les llistes o el lideratge de l'espai a l'esquerra del PSOE. Darrere de la ruptura hi ha alguna cosa més profunda: dues maneres diferents d'entendre quin ha de ser el paper d'aquesta esquerra, com s'ha de relacionar amb el PSOE i, sobretot, on ha de situar el centre de gravetat del seu discurs polític. La diferència fonamental és que Podem i ERC han decidit construir la seva identitat electoral contra el relat del vot útil i la subordinació al PSOE, mentre que el Front Ampli ha advocat per una major proximitat amb els de Pedro Sánchez.
L'aliança entre Irene Montero i Gabriel Rufián parteix d'un diagnòstic: una part important de l'electorat progressista no vol votar al PSOE, però tampoc vol que aquest rebuig es tradueixi en una victòria de les dretes. Existeix, per tant, un espai electoral que necessita una alternativa pròpia, reconeixible i amb capacitat de gratar al Govern socialista les seves posicions d'esquerra. L'operació de Podem i ERC pretén ocupar precisament aquest espai, amb un missatge que, més que centrar-se a dir als electors que cal votar-los perquè el PSOE necessita ajuda per sobreviure electoralment, aposta per reivindicar que votar a l'esquerra no pot significar necessàriament votar al PSOE, ni tan sols indirectament.
Per això, el seu discurs insisteix a combatre el vot útil, qüestionar la gestió socialista i reivindicar l'autonomia política de les forces situades a la seva esquerra. La consigna de "sotmetre el PSOE des de la seva esquerra" resumeix bastant bé aquesta estratègia: l'objectiu no és facilitar les coses al socialisme, sinó obligar-lo a negociar, cedir i assumir polítiques que, per iniciativa pròpia, no estaria disposat a impulsar.
El Front Ampli continua jugant en el terreny del vot útil
El Front Ampli, per la seva banda, juga en un tauler en què sembla respondre a una preocupació diferent. La seva prioritat és evitar la fragmentació electoral, maximitzar la representació parlamentària i construir una candidatura prou àmplia per impedir que la divisió de l'esquerra faciliti una majoria de PP i Vox. És una preocupació legítima i té fonament en l'aritmètica electoral espanyola, ja que la distribució provincial d'escons i la fórmula D'Hondt penalitzen determinades divisions, especialment en circumscripcions petites.
Tanmateix, el problema apareix quan aquesta preocupació tàctica acaba condicionant tot el discurs polític. El Front Ampli corre el risc de presentar-se com una candidatura la principal justificació de la qual és impedir que guanyi la dreta, en lloc d'explicar quin projecte de país vol construir i quines diferències substancials manté amb el PSOE, perdent bona part de la seva agència i la seva diferenciació en el procés.
En aquest esquema, la unitat es converteix en un imperatiu moral, la divisió en una irresponsabilitat i la competència entre esquerres en una amenaça per a la supervivència del Govern progressista. És a dir, el Front Ampli acaba acceptant el marc que tradicionalment ha utilitzat el PSOE per disciplinar electoralment la seva esquerra: si no et concentres darrere d'una candidatura prou àmplia, s'està facilitant la victòria de la dreta. I aquí hi ha precisament el xoc amb Podem i ERC.
Dues concepcions diferents de l'autonomia política
La diferència també es manifesta en la relació amb el poder. Per a Podem i ERC, l'esquerra transformadora ha de conservar la seva capacitat de confrontació fins i tot quan existeix un Govern progressista. L'experiència de la legislatura anterior ha reforçat aquesta convicció en Podem: consideren que la presència institucional i la participació governamental no garanteixen per si mateixes una transformació política. Si l'esquerra renuncia a la pressió, el PSOE acaba imposant les seves prioritats.
El Front Ampli, per contra, sembla concedir més importància a la construcció d'un bloc electoral i parlamentari que garanteixi la continuïtat d'un Govern progressista. La seva relació amb el PSOE és més cooperativa que la de morats i republicans i la seva estratègia s'orienta a construir una majoria compartida. Tots dos rebutgen una victòria de PP i Vox i són conscients que tenen un objectiu comú, però la discrepància resideix en què consideren prioritari per evitar-la: construir una esquerra autònoma que obligui el PSOE a canviar o consolidar un espai ampli que contribueixi a sostenir una majoria progressista.