Estats Units colpeja més de 80 objectius a l'Iran després de donar per mort l'alto el foc

Els Estats Units han tornat a atacar l'Iran. L'Administració de Donald Trump ha donat per enterrat el fràgil alt el foc pactat a finals de juny i ha ordenat una nova onada de bombardejos contra objectius iranians, en una escalada que torna a situar el Golf Pèrsic a la vora d'una guerra oberta. El Comandament Central nord-americà assegura que la operació ha colpejat més de 80 objectius vinculats a capacitats militars iranianes i a infraestructures que, segons Washington, podien amenaçar la navegació a l'Estret d'Ormuz.

L'ofensiva arriba després de diversos atacs contra vaixells comercials en una de les rutes energètiques més sensibles del planeta. Els Estats Units atribueixen aquests incidents a l'Iran i els presenten com una "violació" de l'acord provisional que havia frenat temporalment els enfrontaments entre tots dos països. Teheran, per la seva banda, acusa Washington d'utilitzar els episodis a Ormuz com a excusa per imposar per la força el seu control militar sobre la regió.

Ormuz, el polvorí que Trump ha decidit incendiar

L'Estret d'Ormuz torna a ser l'epicentre de la crisi. Per aquesta via marítima circula una part decisiva del comerç mundial de petroli, cosa que converteix qualsevol xoc militar en una amenaça immediata per a l'economia internacional. Després dels atacs contra tres vaixells, la Casa Blanca no només va autoritzar els bombardejos, sinó que també va revocar una llicència que permetia a l'Iran vendre petroli en el marc de l'acord de distensió assolit setmanes enrere.

La resposta iraniana no es va fer esperar. Segons les informacions disponibles, l'Iran va llançar atacs contra instal·lacions nord-americanes a Bahrain i Kuwait, països que alberguen bases militars dels EUA. La reacció ha elevat el temor a una cadena de represàlies de difícil control, amb Qatar i altres aliats regionals en situació d'alerta.

Trump, lluny de rebaixar el to, ha optat per l'amenaça directa. Durant la cimera de l'OTAN a Ankara, el president nord-americà va declarar que l'acord amb l'Iran estava "acabat" i va arribar a advertir que els EUA "probablement" tornarien a atacar. Les seves paraules, pronunciades en ple fòrum aliat, evidencien que Washington no es limita ja a una rèplica puntual, sinó que contempla una campanya militar sostinguda si Teheran manté el seu desafiament.

Una escalada amb factura política, militar i econòmica

La nova ofensiva nord-americana obre un escenari d'enorme incertesa. En el pla militar, perquè els atacs s'han estès per zones estratègiques del sud de l'Iran, amb impactes en àrees properes a ports i infraestructures sensibles. En el pla econòmic, perquè el petroli va reaccionar a l'alça davant el risc d'interrupcions a Ormuz. I en el pla diplomàtic, perquè el marge per reprendre converses queda seriosament debilitat després de la ruptura pública de l'alto el foc.

El discurs de Trump també ha tensat els seus propis aliats. Encara que l'OTAN ha donat suport en termes generals a la defensa de la llibertat de navegació, diverses capitals europees temen que la Casa Blanca estigui empenyent la crisi cap a una guerra regional de conseqüències impredictibles. La cimera d'Ankara, que havia de centrar-se en la unitat aliada, va quedar eclipsada pels atacs a l'Iran i pel to incendiari del president nord-americà.

L'Iran travessa, a més, un moment intern especialment delicat. Les mobilitzacions massives per la mort del líder suprem, Ali Jamenei, han reforçat el clima de confrontació nacional enfront dels Estats Units. En aquest context, cada atac nord-americà alimenta el discurs de resistència de Teheran i redueix l'espai polític per a una sortida negociada.

L'ofensiva de juliol confirma que la treva era molt més fràgil del que Trump havia proclamat. El president nord-americà torna a apostar per la pressió militar com a eina central de la seva política exterior, però el risc és evident: cada bomba llançada sobre l'Iran acosta una mica més la regió a un conflicte total. El que Washington presenta com a defensa de la navegació internacional pot convertir-se, si no s'imposa la diplomàcia, en l'inici d'una nova guerra de llarg abast a Orient Mitjà.