El primer error sobre la guerra bruta contra Podemos deixa una pregunta: ¿qui va donar l'ordre?

L'Audiència Nacional ha posat per escrit el que durant anys va ser denunciat com una operació de les clavegueres contra Podem. La sentència del cas Dina condemna el comissari José Manuel Villarejo a tres anys i mig de presó per entregar a periodistes del seu entorn arxius procedents de la targeta d'un mòbil robat a Dina Bousselham, col·laboradora estreta de Pablo Iglesias. L'objectiu d'aquella entrega, segons el fallo, no era informar sobre un assumpte d'interès públic ni impulsar una investigació policial formal, sinó alimentar publicacions dirigides al "descarrilament del partit polític Podem i de l'aleshores secretari general".

La resolució té una importància que va més enllà de la pena imposada a Villarejo. Per primera vegada, una sentència judicial dóna per acreditat que material robat va ser utilitzat per ferir políticament Podem en un dels moments més sensibles de la història recent: 2016, quan la formació d'Iglesias aspirava a superar el PSOE i a disputar el poder a Espanya. Aquella possibilitat va alterar el tauler polític i va encendre totes les alarmes en els aparells de l'Estat i del vell bipartidisme. La targeta de Dina Bousselham va acabar convertida en munició contra un partit que amenaçava de trencar equilibris consolidats durant dècades.

La sentència descriu que Villarejo va descarregar els arxius de la targeta en un llapis de memòria i va crear dues carpetes, denominades "Dina 2" i "Dina 3", abans d'entregar aquest contingut a periodistes del seu cercle de confiança. A partir d'aquí, Okdiario i El Confidencial van publicar diverses informacions basades en aquest material. La sentència considera provat que aquestes publicacions van redundar en el descrèdit de Podem i de Pablo Iglesias. És a dir, la Justícia no només condemna una revelació de secrets: fixa judicialment l'existència d'una operació de dany polític construïda sobre material privat sostret.

Villarejo, condemnat; la cadena de comandament, pendent

La gran pregunta que deixa oberta la sentència és evident: ¿va actuar Villarejo per compte propi o dins d'una estratègia més àmplia? El fallo castiga el comissari com a autor de la filtració, però no arriba a determinar qui va impulsar, va permetre o va emparar la maniobra. I aquesta absència és precisament el punt polític més rellevant. Perquè Villarejo no era un policia qualsevol. En el moment dels fets era un dels noms centrals de l'entramat policial que apareix vinculat a algunes de les operacions més fosques de l'etapa de Mariano Rajoy.

El comissari forma part del mateix univers que l'Operació Catalunya i el cas Kitchen. Tres fronts diferents, però amb un patró reconeixible: ús de comandaments policials, maneig d'informació sensible, filtracions a mitjans afins i objectius polítics concrets. A Catalunya es tractava de desgastar l'independentisme. A Kitchen, d'espiar l'extresorer del PP Luis Bárcenas per neutralitzar proves comprometedores sobre la finançació irregular del partit. A Podemos, de sembrar sospites contra una força emergent que podia assolir el Govern.

La sentència del cas Dina no afirma que Villarejo rebés una ordre directa dels seus superiors per filtrar la targeta. Fins i tot assenyala que no consta una investigació formal encomanada al comissari sobre Podem. Però aquesta menció, lluny de tancar el debat, l'engrandeix. Si no hi havia cap investigació policial, què feia un comissari gestionant, copiant i lliurant a mitjans material privat d'una dirigent de l'entorn d'Iglesias? Per què aquest material va acabar convertit en notícies contra Podem? Qui es va beneficiar políticament d'aquelles publicacions?

El cas obliga a distingir entre responsabilitat penal i responsabilitat política. La primera, de moment, arriba a Villarejo. La segona continua projectant-se sobre un Ministeri de l'Interior dirigit aleshores pel PP i sobre una cúpula policial que ja apareix sota sospita en altres causes. La condemna resol una part del camí recorregut per la targeta robada, però no aclareix l'origen complet de l'operació ni l'arquitectura que va poder fer-la possible.

Una guerra bruta sense morts, però amb víctimes democràtiques

La guerra bruta contra Podem no es va assemblar a les velles operacions d'Estat tacades de sang. Va ser una altra cosa: una guerra de reputació, d'intoxicació i de titulars. Una guerra bruta sense morts, però no sense víctimes. El seu objectiu no era eliminar físicament un adversari, sinó erosionar-ne la credibilitat, contaminar el debat públic i condicionar la percepció ciutadana en un moment electoral decisiu.

Ese tipus d'operació té una eficàcia particular perquè actua en diversos plans alhora. Primer apareix una filtració, després una notícia, després una tertúlia, més tard un sospita instal·lada en l'imaginari col·lectiu. Encara que els fets es desmunten anys després, el dany polític ja està fet. La sentència arriba quan Podem ja no ocupa el lloc central que ocupava el 2016 i quan Pablo Iglesias ha abandonat la primera línia institucional. Aquesta distància temporal també forma part del problema: les clavegueres actuen en temps real; la reparació judicial arriba tard.

El paper dels mitjans esmentats en la sentència també mereix una reflexió incòmoda. La sentència acredita que Villarejo va lliurar material robat a periodistes de la seva confiança perquè s'elaboraran i publiquessin informacions en descrèdit de Podem. No es tracta de qüestionar el dret a publicar informacions d'interès públic ni de criminalitzar el periodisme d'investigació. Es tracta de senyalar una frontera bàsica: quan l'origen d'una informació és material privat sostret i canalitzat per un policia implicat en operacions polítiques, el periodisme pot convertir-se en corretja de transmissió d'una maniobra parapolicial.

La història del cas Dina va tenir, a més, una segona derivada: l'intent de convertir Pablo Iglesias en sospitós. Durant la instrucció, el focus va arribar a desplaçar-se des de Villarejo cap a l'aleshores vicepresident del Govern per haver conservat durant mesos la targeta que li havien entregat periodistes del Grup Zeta. Aquell gir judicial va acabar desinflant-se i el Tribunal Suprem va rebutjar imputar Iglesias. La sentència actual retorna el cas al seu eix original: l'ús de material robat per atacar políticament Podem.

Resta ara la investigació oberta a l'Audiència Nacional sobre la guerra bruta contra la formació morada. Allà s'acumulen missatges, testimonis i documentació que apunten a maniobres més àmplies, entre elles muntatges policials com el dirigit contra Miguel Urbán, al qual es va vincular falsament amb una suposada finançament mitjançant cocaïna. Són episodis que mostren que el cas Dina no va ser necessàriament una anomalia aïllada, sinó una peça d'un engranatge més gran.

La condemna a Villarejo és, per tant, una fita, però no un punt final. L'Audiència Nacional ha certificat que hi va haver una operació de descrèdit contra Podem mitjançant material robat. Falta saber si l'executor va actuar sol, qui coneixia els seus moviments, quin paper va tenir la cúpula policial i fins on arriba la responsabilitat política del Govern del PP. La sentència respon a una part de la veritat. La pregunta decisiva segueix oberta: qui va donar l'ordre?