Diners congelats per Hormuz: l'intercanvi difícil que negocien els EUA amb l'Iran

Les negociacions entre els Estats Units i l'Iran no s'estan jugant només en una taula diplomàtica. Es juguen també als bancs, a les rutes petroleres, a les bases militars del Golf i als despatxos d'Israel. El possible acord té una fórmula tan simple com explosiva: fons congelats per a Teheran a canvi de garanties a l'estret d'Ormuz. Però darrere d'aquest intercanvi hi ha una partida molt més àmplia, amb Donald Trump tractant de vendre una victòria, l'Iran buscant oxigen econòmic i Israel pressionant perquè qualsevol concessió no reforci el seu principal enemic regional.

El punt de partida és clar. L'Iran reclama accés a actius bloquejats a l'estranger, amb especial atenció als fons retinguts a Qatar. Iran International ha xifrat aquesta exigència en 12.000 milions de dòlars i la presenta com una condició de Teheran per avançar en un memoràndum amb Washington. Per al règim iranià, no es tracta només de diners: és la prova tangible que negociar amb els EUA serveix per alleujar sancions, recuperar recursos i resistir sense aparèixer derrotat davant la seva pròpia població.

Washington, en canvi, necessita una altra cosa: que l'Iran garanteixi la navegació a Ormuz. Per aquest estret passa una part essencial del comerç energètic mundial i el seu tancament ha elevat el risc d'una crisi global de preus. Reuters ha informat que una de les fórmules sobre la taula contempla que l'Iran reobri Ormuz uns 30 dies després d'un eventual acord de pau i retiri mines navals durant aquest període per permetre el pas segur dels vaixells.

Qatar, mediador i caixa forta

Qatar ocupa una posició clau perquè combina dos papers: mediador polític i peça financera. Doha pot facilitar el canal de conversa entre Washington i Teheran, però també apareix com el lloc on es troben alguns dels fons que l'Iran reclama. Aquesta doble condició li permet actuar com a intermediari d'una fórmula que eviti una transferència directa políticament tòxica per als EUA, però que doni a Teheran accés suficient als diners com per seguir negociant.

L'arquitectura del pacte ha de resoldre una pregunta central: qui mou fitxa primer. Si els Estats Units desbloquegen fons abans que Hormuz quedi net, Trump quedarà exposat a l'acusació d'haver pagat per una promesa iraniana. Si l'Iran retira mines i normalitza el trànsit marítim abans de tocar els diners, Teheran haurà lliurat la seva principal carta de pressió sense una compensació immediata. Aquí hi ha el nus de la negociació.

Per això les converses semblen avançar per fases. Primer, una pròrroga de l'alto el foc. Després, la reobertura d'Hormuz i algun mecanisme d'accés controlat a fons iranians. Més endavant, l'assumpte més difícil: el programa nuclear.

Trump i Netanyahu, dos calendaris diferents

El factor més imprevisible continua sent Donald Trump. El president nord-americà necessita presentar el pacte com una victòria de la seva pressió militar i negociadora, no com una concessió. Ha alternat missatges d'optimisme amb amenaces de nous atacs si les converses fallen, una ambivalència que forma part del seu estil negociador però que també complica la confiança mínima que exigeix qualsevol acord.

El secretari d'Estat, Marco Rubio, ha admès que l'entesa podria trigar encara uns dies, mentre els EUA mantenen operacions militars que defineix com a defensives. Reuters va informar de nous atacs nord-americans al sud de l'Iran al mateix temps que continuaven les gestions diplomàtiques, cosa que resumeix la paradoxa actual: Washington negocia mentre bombardeja.

Per a Trump, l'equilibri és especialment delicat perquè la negociació arriba amb les midterms a l'horitzó i amb els republicans obligats a defensar el seu control polític en un clima d'alta polarització. Si aconsegueix reobrir Hormuz i arrencar compromisos sobre el programa nuclear iranià, podrà presentar-se davant del seu electorat com el president que va doblegar Teheran des d'una posició de força. Però si l'acord es percep com un desbloqueig de milers de milions sense concessions verificables, els falcons republicans, l'oposició demòcrata i els seus aliats regionals ho llegiran com una cessió perillosa.

Israel pressiona des de fora de la taula

Israel no és al centre formal de la negociació, però sí que en condiciona els límits. El Govern de Benjamin Netanyahu veu amb desconfiança qualsevol pacte que alleugi la pressió econòmica sobre l'Iran sense desmantellar de forma clara les seves capacitats militars i nuclears. Per a Tel Aviv, el risc no és només que Teheran recuperi diners, sinó que utilitzi aquest marge per reconstruir influència regional, sostenir els seus aliats i guanyar temps al front nuclear.

The Guardian ha informat que l'Iran atribueix part de les dificultats de la negociació a les posicions canviants dels EUA i a la interferència israeliana, mentre que la qüestió dels 12.000 milions de dòlars en actius congelats continua sent un dels punts més controvertits a Washington.

La pressió israeliana té una lògica estratègica. Si Trump signa un acord limitat —Ormuz, fons i alto el foc— però deixa per més endavant el nucli nuclear, Netanyahu podrà denunciar que Washington està ajornant el problema de fons. I aquesta crítica pesa: Israel conserva capacitat d'influència sobre sectors del Congrés nord-americà, sobre el Partit Republicà i sobre l'opinió pública conservadora que Trump necessita mantenir mobilitzada.

Una partida regional molt més àmplia

La capa geopolítica va més enllà dels EUA, l'Iran i Israel. Les monarquies del Golf volen que Ormuz torni a la normalitat perquè la seva estabilitat econòmica depèn que el petroli i el gas surtin sense sobresalts. Qatar i Oman aspiren a consolidar-se com a mediadors imprescindibles. Aràbia Saudita observa amb una barreja d'alleujament i recel: necessita estabilitat energètica, però no vol que l'Iran surti reforçat de la crisi.

La Xina també apareix de fons. Com a gran comprador d'energia del Golf, té interès que Ormuz romangui obert i que la regió no entri en una espiral que encareixi els seus subministraments. Rússia, per la seva banda, pot beneficiar-se de la tensió energètica, però tampoc vol una guerra regional que redueixi el seu marge diplomàtic o empenyi Teheran a acceptar condicions dissenyades per Washington.

Europa mira el conflicte des d'una altra vulnerabilitat: la inflació energètica. Una escalada a Ormuz pot encarir petroli, gas i transport marítim en un moment en què moltes economies continuen exposades als vaivens del mercat global. Per això, encara que la negociació sigui bilateral en aparença, els seus efectes es reparteixen per tot el tauler internacional.

El preu de la desescalada

La dificultat de l'acord és que tots necessiten alguna cosa, però ningú pot semblar feble. Iran necessita liquiditat. EUA necessiten Ormuz. Israel necessita garanties contra Teheran. Qatar necessita que la mediació funcioni. El Golf necessita estabilitat. I Trump necessita una foto de victòria, no una factura política.

Aquest és el veritable fons de la negociació. Els fons congelats no són un detall tècnic, sinó l'instrument que pot fer viable la desescalada o fer-la saltar pels aires. Si els diners s'alliberen sense controls, Washington perdrà marge polític. Si no s'alliberen, Iran tindrà pocs incentius per cedir a Ormuz. Si Israel considera que el pacte enforteix Teheran, augmentarà la pressió per endurir-lo o bloquejar-lo.

L'acord, si arriba, serà menys una pau que una treva comprada a terminis. Un intercanvi de necessitats immediates: diners per navegació, alleujament per contenció, temps per garanties. La pregunta és si aquesta fórmula basta per apagar la crisi o si simplement congela el conflicte fins a la propera explosió.