Un dèficit (persistent) de pluralisme

La recent aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya ha confirmat una tendència que era impensable tot just fa cinc anys. En altres paraules, fa un lustre, quan es van celebrar les eleccions autonòmiques de 2021 que van desembocar en l’executiu de Pere Aragonès, era inimaginable que ERC pogués avalar els comptespúblics d’un govern monocolor del PSC. És, dit d’una altra manera, la certificació del trencament de blocs que havia predominat durant massa temps a casa nostra. Les institucions democràtiques sovint requereixen que els actors polítics rebaixin els seus objectius i vegin quins punts d’unió poden tenir amb altres formacions. Tot fa pensar que Catalunya es troba actualment en aquesta fase. Amb tot, la dinàmica actual es podria veure truncada per l’arribada d’un executiu PP-Vox al si del Govern d’Espanya. 

La volatilitat política i l’acceleració dels esdeveniments públics fa que resulti temerari fer pronòstics, i més tenint en compte l’acceleració en la qual estem immersos i que els comicis catalans estan previstos per a 2028. Amb tot, tot apunta, a dia d’avui, que és més probable un nou mandat de Salvador Illa que el retorn de l’independentisme al Palau de la Generalitat. No obstant això, el principal hàndicap per al líder socialista és que una elevada fragmentació parlamentària i un fort ascens de l’extrema dreta d’Aliança Catalana s’acabin traduint en una situació d’ingovernabilitat. 

Salvador Illa, a diferència de la majoria dels seus predecessors nacionalistes i independentistes, ha governat tenint en compte la diversitat social, territorial i política existent. Precisament, el pitjor que pot fer un dirigent amb responsabilitats públiques és obviar que hi ha altres maneres d’entendre i d’articular la vida en comunitat. En altres termes, una cosa és governar amb el suport de determinats grups, i una altra és menystenir les forces que amb qui no has subscrit cap acord d’investidura o de legislatura. Aquest ha estat, probablement, el major error dels executius partidaris de la secessió. En aquest sentit, des d’algunes àrees d’Espanya s’ha percebutl’independentisme com una amenaça per a la unitat territorial de l’Estat. I això, en conseqüència, és el que ha provocat el xoc entre dues visions eminentment nacionalistes, amb objectius contraposats i incompatibles, que han desplaçat el debat públic cap a un terreny dominat pels sentiments i les emocions. El problema de fons de les opcions que defensen la creació d’un estat independent, al meu entendre, ve més aviat per una negació de la pluralitat interna de Catalunya i per una manera d’entendre la vida pública on es substitueixen els matisos i les complexitats per una única idea que passa per damunt de tot.  

L’aposta d’Illa pel pluralisme i l’obertura contrasta, encara a dia d’avui, amb la manca de diversitat de veus a les tertúlies i als debats dels mitjans públics. Dit d’una altra manera, les veus independentistes continuen sent predominants tant a Catalunya Ràdio com a TV3. Recentment, el setmanari El Triangle assenyalava que, durant el segon semestre de 2025, al Més Nit -el programa nocturn d’anàlisi social i polític del 3/24- hi van participar 23 defensors de la via secessionista, davant de 13 que no n'eren partidaris (n’hi va haver 13 més que no estan clarament definits o que van ser convidats de forma puntual). En altres paraules: han canviat les majories polítiques, com ho demostra el fet que al Parlament ja no hi ha més de 68 diputats que advoquen per la independència, però no les majories mediàtiques, que continuen ancorades en les lògiques del procés. 

No crec que sigui positiu fer una translació exacta de les majories parlamentàries als mitjans públics, però si que fora bo que hi hagués veus de les grans tendències democràtiques amb representació a la cambra catalana. A més, la importància del pluralisme queda recollit en documents tant rellevants com la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o el mandat marc del sistema públic audiovisual per al període 2020-2026. No deixa de ser curiós, amb tot, que la visió actualment amb més suports a Catalunya, que és la d’un catalanisme heterogeni i ampli defensor d’un autogovern més fort i implicat en la governabilitat espanyola i europea, sigui sovint la més minoritària a determinades tertúlies. 

Ja des del segon tripartit (o abans), els dirigents d’ERC van veure que era primordial construir un marc polític amb segell propi. Això va fer que prioritzessin l’articulaciód'un relat nacionalista per damunt de la política -sovint menys èpica- de les petites coses. I sabien que per vertebrar un discurs convicent necessitaven uns mitjans mínimament afins. Els socialistes, aleshores, van pensar que seria més rellevant gestionar àrees com les infraestructures que capitanejar una àrea com la de cultura imitjans públics. I d’aquelles noces, aquests confits. Després, com és sabut, hi va haver l’aposta inequívoca i decidida dels governs d’Artur Mas de controlar TV3 i Catalunya Ràdio i d’orientar-los cap a posicions independentistes.

Només queda, doncs, lamentar el que passa i esperar un canvi en les majories de l'òrgan de direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals perquè sigui també més plural —avui només hi estan representats el PSC, amb tres consellers; ERC, amb dos, i Junts, amb dos— i perquè la ràdio i la televisió autonòmiques públiques s’obrin a noves perspectives i visions. Amb un grau més elevat de diversitat política i social, molts, n'estic convençut, ja ens conformaríem.