Parlar de vandalisme i de trens és parlar de més de sis milions d’euros. Sis milions d’euros que ens costa a tots els catalans i catalanes cada any. Diners que deixen de destinar-se a escoles, hospitals o al manteniment de carreteres; en definitiva, recursos que no arriben als serveis públics que sostenen el nostre dia a dia.
La proposició de llei que s’ha presentat al Parlament no va només de trens pintats. Va d’una cosa més profunda: de civisme, de convivència i de responsabilitat col·lectiva. No és únicament una qüestió d’imatge o d’estètica. És, sobretot, un problema que genera retards constants. Retards per arribar a la feina, a una cita mèdica o a la universitat. En resum, afectacions directes en la vida de centenars de milers d’usuaris que depenen del transport públic per organitzar la seva rutina diària.
Som davant d’un problema real de qualitat del servei públic. Perquè protegir els trens no és només protegir infraestructures físiques. És protegir un servei essencial que vertebra el territori i garanteix la mobilitat de milers de persones. Cada acte vandàlic té conseqüències que van molt més enllà del dany material: implica trens fora de servei, interrupcions, sobrecostos i una pèrdua de confiança en el sistema.
Per tot això és necessari actualitzar una legislació que clarament ha quedat enrere. La llei ferroviària de 2006 pertany a un altre context, a un altre moment en què probablement no s’havia dimensionat l’impacte real de determinades conductes. Avui sí que ho sabem. Avui tenim dades, xifres i evidències que mostren la magnitud del problema. I quan la realitat canvia, les normes han d’acompanyar-la si volen continuar sent útils.
La proposta que es debat busca precisament això: tipificar millor les conductes, adaptar les sancions a la gravetat dels fets i reconèixer explícitament que el material ferroviari forma part d’una infraestructura crítica. No sembla una revolució ideològica ni una mesura desproporcionada. Més aviat respon a una lògica de sentit comú institucional.
No és una proposta ideològica; és una proposta per defensar un servei essencial i garantir que funcioni en condicions adequades. És també una manera de protegir la inversió pública i assegurar que l’esforç col·lectiu no es vegi erosionat per comportaments incívics.
I, tanmateix, convé no perdre de vista el fons de la qüestió. Cap llei, per dura que sigui, substituirà una cultura de respecte pel que és col·lectiu. Cap multa resoldrà per si sola allò que també és un problema de valors, d’educació i de corresponsabilitat social.
Potser per això aquest debat és més important del que sembla. Perquè parla de trens, sí, però en realitat parla de nosaltres. De quina societat volem ser. De si entenem allò públic com una cosa a cuidar o com una cosa que no té amo i, per tant, pot deteriorar-se sense conseqüències.
Perquè respectar el que és públic és, en el fons, respectar-nos entre nosaltres.
I vandalitzar allò públic no pot sortir gratis.
Ivana Martínez, diputada del PSC al Parlament de Catalunya