Històricament, Catalunya i Andalusia han estat dos territoris fonamentals per al PSOE en les victòries a les eleccions generals. La situació del PSC i del socialisme andalús, però, respon a trajectòries inverses. El partit liderat per Salvador Illa ha passat de tenir un paper secundari a la política catalana a governar pràcticament totes les grans institucions del país. En canvi, la primera federació del PSOE, que va capitanejar durant gairebé quatre dècades la Junta d’Andalusia, és avui una formació que necessita reinventar-se i recuperar múscul territorial si vol aspirar a tornar a ocupar el Palau de San Telmo.

Les últimes eleccions generals van accentuar aquesta dinàmica: si Pedro Sánchez va aconseguir preservar la presidència del Govern després dels comicis del 2023 va ser, en bona part, gràcies als 19 diputats obtinguts a Catalunya. És evident que, de cara a la investidura, va requerir també el suport de diferents grups nacionalistes i independentistes, però sense aquell resultat del PSC probablement avui el cap de l’executiu seria Alberto Núñez Feijóo.

La gran confiança dipositada en els socialistes catalans també s’explica pel fet que es tractava d’una cita amb les urnes en què es decidia si hi hauria un govern d’esquerres o bé un executiu de dreta i extrema dreta. En aquest tipus de convocatòries, la societat catalana acostuma a mobilitzar-se. 

Cal subratllar que aquells comicis van tenir lloc després de les eleccions autonòmiques del 2021. Unes eleccions que probablement van deixar dues notícies importants. La primera va ser la irrupció, poc abans de l’inici de la campanya electoral, de Salvador Illa com a candidat després d’haver estat ministre de Sanitat, així com la seva victòria en vots (va empatar en escons amb ERC). La segona va ser el ‘sorpasso’ dels republicans a Junts al capdavant de la presidència de la Generalitat.

Després de tres anys d’una oposició constructiva i enmig de les contínues picabaralles entre les formacions independentistes arran de la constatació del fracàs del procés, Illa va ser investit president de la Generalitat gràcies als vots d’ERC i els comuns.

La federació andalusa del PSOE, en canvi, ha recorregut el camí invers. Després de 37 anys al poder, amb un partit internament dividit – només cal recordar les primàries entre Susana Díaz i Juan Espadas-, i sense un rumb clar, el PP ha sabut ocupar part de l’antic espai socialista. 

Assenyalo tot això arran del debat obert sobre la decisió del PSOE de situar ministres com a caps de llista en unes eleccions autonòmiques. 

Per què va funcionar en el cas de Salvador Illa? Al meu entendre, per quatre motius.

El primer és que va adquirir una gran notorietat pública durant la pandèmia. El fet que comparegués contínuament en roda de premsa per anunciar noves restriccions o l’aixecament d’algunes limitacions va fer que assolís un nivell de coneixement molt elevat entre la ciutadania. També hi va influir que, en un context d’enorme incertesa i amb moltes morts diàries, Illa transmetia serenor i calma. No era una tasca gens fàcil i, malgrat la distància imposada pel plasma televisiu, projectava una proximitat que bona part de la ciutadania valorava positivament. La segona raó és el seu estil dialogant i pactista amb la resta de forces polítiques. El tercer motiu és que l’aleshores secretari d’Organització socialista tenia tot el partit al darrere i que, a més, el PSC havia recuperat, en els darrers temps, múscul territorial i municipal. Finalment, també va ser determinant el context polític. En aquell moment, la política catalana necessitava un rostre que no hagués estat vinculat als fets de l’any 2017 i que obrís una nova etapa de convivència i entesa entre diferents.

María Jesús Montero, en canvi, havia aterrat com a candidata després de gairebé vuit anys al capdavant del Ministeri d’Hisenda, una cartera poc atractiva electoralment i que el PP havia utilitzat com a instrument de confrontació contra les comunitats autònomes. A la vegada, era la tercera cap de cartell diferent en uns comicis andalusos, i era més percebuda com una candidata de la Moncloa que no pas del territori. Això va provocar que se l’avalués més per la seva gestió al govern central - sense perdre de vista la complexitat parlamentària d’aquesta legislatura-  que no per les seves propostes per al futur d’Andalusia. Probablement, a més, el fet de no haver deixat abans la cartera ministerial va fer que li manqués temps per explicar el seu projecte.

La socialista competia, així mateix, amb un president consolidat que, tot i això, va fracassar en el seu objectiu de no necessitar l’extrema dreta de Vox per governar. Amb tot, Montero, tot i perdre dos escons, va sumar uns 59.000 vots més que el PSOE fa 4 anys. La xifra no és menor, sobretot en alguns municipis, de cara a les eleccions locals de l’any vinent. 

Tanmateix, en el debat públic plana el dubte de si hauria funcionat millor com a presidenciable algun alcalde o alcaldessa, o bé algun diputat o diputada. És una pregunta sense una resposta empírica, però l’auge d’una formació com Endavant Andalusia demostra, més enllà de les propostes, que l’esquerra suma adhesions quan està arrelada al territori. També és molt paradigmàtic el cas de Carlos Martínez, exalcalde de Sòria i candidat socialista a la presidència de Castella i Lleó, que va sumar dos procuradors en les eleccions d’aquest any, probablement, per la seva política de proximitat i pel fet que el seu projecte va néixer des d’una visió local i municipal.

En tot cas, resulta evident que una de les lliçons dels comicis andalusos és que la ciutadania, malgrat viure immersa en el món de les pantalles i dels mòbils, continua valorant molt la proximitat física i real dels dirigents polítics. L’arrelament al territori continua sent un actiu polític insubstituïble, un factor rellevant que l’esquerra en el seu conjunt hauria de tenir present de cara al pròxim cicle electoral.