Alberto Núñez Feijóo al Congrés dels Diputats. EP
Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
Els més de tres milions d'empleats públics d'aquest país, tant funcionaris com personal laboral, es jugaran el sou de la seva nòmina en les pròximes eleccions. El compromís garantit pel Govern de Pedro Sánchez, acordat entre els sindicats i el Ministeri d'Óscar López per apujar les retribucions fins a un 5 %, sumant l'increment fix i la clàusula d'inflació, depèn directament del resultat de les urnes.
Una victòria del bloc conservador deixaria en l'aire aquesta millora econòmica i retornaria el sector públic a una etapa d'incertesa i congelació. La història recent demostra que, cada vegada que el Partit Popular arriba al poder, els treballadors de l'Estat paguen el compte. Davant un horitzó de possible pacte entre Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, l'experiència de retallades passades i els constants atacs de les dretes cap als empleats públics deixen clar el que hi ha en joc.
El vot de tot el personal de l'Administració i de les seves famílies no serà una papereta més, sinó que serà decisiu per protegir la seva pròpia butxaca i les seves condicions de vida. L'acord marc negociat entre l'Executiu progressista i les centrals sindicals CSIF, CCOO i UGT representa un compromís rotund amb l'Estat del benestar. Després d'anys de tensions econòmiques globals, el Govern liderat per Pedro Sánchez ha apostat de forma clara per recuperar el poder adquisitiu dels servidors públics.
En els últims dies, el Ministeri ha tornat a ratificar davant les centrals sindicals que el full de ruta està garantit, fixant el compromís d'aplicar un increment del 4,5 % a partir de l'1 de gener de 2027, que vorejarà el 5 % en sumar l'ajust per l'evolució de l'IPC, donant tranquil·litat a milions de famílies espanyoles. No es tracta d'un anunci o d'un gest polític de campanya, sinó d'una estratègia de país que concep els sanitaris, professors, policies, bombers i personal administratiu i laboral de totes les categories com la inversió clau i el veritable motor que manté dempeus els serveis essencials.
Tanmateix, aquest camí de millores salarials no està blindat de forma automàtica, ja que requereix un Govern que cregui en el diàleg social i que estigui disposat a prioritzar i garantir els recursos per als sous dels qui ens atenen cada dia. Per entendre el risc real que suposa un hipotètic Executiu del Partit Popular juntament amb l'extrema dreta, només cal recordar el que passa sempre que el PP governa i analitzar la seva fèrria oposició als avenços socials al Parlament. Si Feijóo i Abascal sumen per governar, el sector públic i el conjunt dels treballadors s'enfrontaran a tres cops directes.
El primer d'ells serà el hachazo al sou i la tornada a la congelació, ja que la pujada salarial negociada pel Govern de Sánchez passaria de forma immediata al calaix dels oblits, recordant l'antecedent històric de l'etapa de Mariano Rajoy, quan el PP va imposar una congelació salarial implacable als funcionaris i al personal laboral, arribant a arrabassar la paga extraordinària de Nadal el 2012.
El segon cop afectarà directament la reducció de jornada i els drets laborals, com va quedar evidenciat al setembre del 2025 al Congrés, on 178 vots de PP, Vox, Junts i UPN van frenar, davant de 170, el projecte de llei per reduir la jornada a 37,5 hores setmanals, tombant una mesura històrica del Govern progressista i sumant-se al record del 2012, quan el Govern del PP va reduir de sis a tres els dies d'assumptes propis i va suspendre els moscosos acumulats o canosos.
El tercer cop consistirà en el fre a l'estabilitat laboral i la paralització de les ofertes d'ocupació pública, degut a l'obsessió ideològica del tàndem PP-Vox per reduir la mida de l'Estat mitjançant l'aplicació de taxes de reposició zero que provoquen una sobrecàrrega inassumible de feina i obren la porta a la privatització o externalització de serveis essencials en sanitat, educació o dependència.
Aquesta bateria de retallades encaixa a la perfecció amb el discurs públic que mantenen PP i Vox. Encara que durant la campanya electoral intentin suavitzar les seves paraules per no espantar vots, la realitat dels seus argumentaris és ben coneguda. Des de les files de Vox es arriba a qualificar habitualment la despesa en ocupació pública com a "greix" de l'Administració, alimentant un missatge de divisió que busca enfrontar els treballadors del sector privat amb els del sector públic.
Aquesta mentalitat hostil es tradueix en fets allà on governen, com en les comunitats autònomes dirigides per la dreta i l'extrema dreta, on es frenen les contractacions als hospitals i col·legis públics mentre es deriven fons cap a la gestió privada, a més de l'oposició sistemàtica al Parlament a les iniciatives del Govern de Pedro Sánchez destinades a reduir la temporalitat, millorar la conciliació i garantir places fixes per a milers d'interins i treballadors temporals.
En les pròximes eleccions, els empleats públics, les seves parelles, els seus fills i els seus pares han de ser conscients del que es decideix en introduir la papereta a l'urna. La diferència entre un model polític i un altre no és una cosa teòrica, sinó que es nota en la nòmina de cada mes, en les hores que passem al lloc de treball, en l'estabilitat contractual i en el respecte a la funció social que exerceixen.
Deixar el futur en mans de l'abstenció o pensar que tots els partits actuen igual és assumir un risc enorme. Les polítiques impulsades per Pedro Sánchez han demostrat que es poden apujar els sous, protegir els drets, ampliar la conciliació i reduir la temporalitat mitjançant el diàleg amb els sindicats, enfront d'una alternativa de Feijóo i Abascal que representa l'amenaça real de les retallades, la congelació, el veto a la jornada de trenta-set hores i mitja i el menyscabament del públic.
La pujada salarial, l'estabilitat laboral i la dignitat dels empleats públics estan en joc. Tots els treballadors de l'Administració tenen a les seves mans la força numèrica per frenar aquesta amenaça i el seu vot no és només una posició ideològica, sinó un acte imprescindible d'autodefensa.
