En moments d’incertesa, la política té dues opcions: contribuir a generar confiança i horitzons compartits, o bé alimentar el desànim, la frustració i el soroll. La història europea de principis del segle XX ens recorda què passa quan s’imposa aquesta segona via: discursos que exageren el malestar, que converteixen el soroll en estratègia, que presenten la realitat com un fracàs col·lectiu i que busquen mobilitzar la indignació constant acaben erosionant la cohesió social i debilitant les institucions.

Avui, en el nostre context, tornen a aparèixer relats que insisteixen que “tot va malament”. És un missatge potent, perquè connecta amb malestars laborals, personals o territorials. Però convertir aquests malestars en una visió global de decadència permanent, amplificada pel soroll polític i mediàtic, no només és inexacte, sinó també contraproduent. Quan es construeix un relat de terra cremada i de soroll constant, el resultat no és la millora, sinó el desencant generalitzat.

Malgrat que la realitat és complexa, tenim dades esperançadores. L’economia ha crescut en termes generals, els serveis públics són avui molt més extensos i robustos que els de generacions anteriors, i també, s’ha treballat per detectar els àmbits que necessitem millorar. En conjunt, el progrés col·lectiu és innegable. Reconèixer-ho no és conformisme; és partir d’una base realista per continuar avançant, lluny del soroll que sovint tapa els avenços reals.

En els últims mesos, també hem vist polítics dedicats a fer soroll amb l’estratègia de dividir i desanimar al sector primari. La pagesia ha estat històricament un dels pilars més resilients del país, capaç de sobreviure a crisis econòmiques, canvis climàtics i transformacions socials profundes. Avui, però, també és objecte del soroll d’alguns discursos que intenten transmetre la idea que el sector està condemnat a un declivi irreversible.

Aquesta mirada ignora una part essencial de la realitat. El sector primari ha evolucionat de manera notable: la tecnificació, la millora de processos i l’obertura a nous mercats han transformat profundament les condicions de treball. Les dificultats hi són, sens dubte, però també hi ha oportunitats reals de futur que cal posar en valor. Reduir-ho tot a una narrativa de pèrdua i de soroll permanent només contribueix a desmoralitzar un col·lectiu que, per tradició i per capacitat, ha sabut reinventar-se una vegada i una altra. Tot això és extrapolable a molts altres àmbits.

La política no hauria de competir per veure qui descriu un panorama més negre ni qui genera més soroll, sinó per qui ofereix millors solucions. Això implica escoltar el malestar, sí, però també canalitzar-lo cap a propostes constructives. Implica dir la veritat, encara que no sigui tan simple ni tan emocionalment impactant com els eslògans de frustració i soroll.

Perquè, al capdavall, la funció de la política no és alimentar el desencant ni el soroll, sinó reduir-los. No és convèncer la ciutadania que tot està perdut, sinó demostrar que, amb treball i responsabilitat, es poden millorar les coses. Aixecar aquells que se senten enrere, reforçar els serveis públics i reconèixer els avenços assolits són parts d’una mateixa tasca.

Davant dels discursos que aposten per la crispació i el soroll, cal reivindicar una política que construeixi. Una política que no negui els problemes, però que tampoc negui els progressos. Una política que, en lloc de dividir entre decebuts i culpables o d’alimentar el soroll constant, treballi per sumar i avançar.

Perquè només des d’aquesta mirada exigent es pot evitar que el soroll injustificat es converteixi en desànim col·lectiu. I només així es pot garantir que la política continuï sent una eina útil al servei de la gent.

Manel Ezquerra Tomàs, diputat del PSC al Parlament de Catalunya