No podrem dir que no la veiem venir. La lluita que ve no l’hem decidida. Ens ha estat imposada. Cal lliurar-la, però, sense ajornar-la i sense defallir.
El Manifest Palantir no és el punt d’inici d’aquest combat, però sí que és la canonada que ens ha de desvetllar d’una vegada. Els mons distòpics dominats per grans corporacions tecnològiques —que els aficionats a la ciència ficció coneixem bé des de Neuromàntic de William Gibson— encara no són aquí del tot, però tampoc no estan a les beceroles.
Cal estar atent a la principal impugnació que postula cada iteració del moviment reaccionari. El neoliberalisme, com a reacció contra el consens socialdemòcrata de la segona postguerra mundial, qüestiona l’Estat social i l’intent d’embridar democràticament el capitalisme. El populisme d’extrema dreta subverteix l’Estat de Dret i rebutja el pluralisme. Els neoreaccionaris refuten la idea mateixa de la democràcia i la sobirania popular.
La progressió entre els tres és significativa. El neoliberalisme buida la democràcia en nom de la suposada eficiència dels mercats. El populisme d'extrema dreta buida la democràcia erosionant les seves institucions i normes i expulsant del nosaltres a tothom qui, des de la seva perspectiva, amenaci el restabliment del passat gloriós de la nació. Finalment, el moviment neoreaccionari actual pretén substituir del tot la democràcia formal per l’exercici directe del poder per part de l’oligarquia.
Cadascuna d’aquestes corrents de fons, en cadascuna de les múltiples expressions en què es poden trobar, ha estat i és funcional als interessos dels més poderosos. Conviuen, malgrat algunes contradiccions doctrinals, precisament per això.
La creixent sinceritat i transparència en l’exposició del seu veritable programa em sembla indicativa, almenys, de tres fenòmens.
En primer lloc, el capitalisme anglosaxó global tem perdre la posició de domini assolida des del final de la Guerra Freda i sent la necessitat d’afermar-lo per la força ara que pensa que encara se’n sortiria. En segon lloc, el poder real que ha animat durant dècades l’auge del populisme d’extrema dreta pensa que aquesta fase està a prop d’assolir el màxim que se’n pot esperar, i s’ha cansat de la plebs. Encara que la massa reaccionària actuï objectivament afavorint el seu interès, provant d’anorrear les forces progressistes i democràtiques, senten que ja se’n poden emancipar definitivament. En tercer lloc, han penetrat prou endins els engranatges del sistema i se senten cridats a assumir ja el paper que creuen que els és reservat pel seu mèrit, el de dirigir-nos sense interferències.
Quan Peter Thiel escrivia "ja no crec que la llibertat i la democràcia siguin compatibles", estava referint-se precisament a que la democràcia era un obstacle per la llibertat dels que poden perquè tenen i tenen perquè poden.
És necessari conèixer la densa xarxa de relacions i influències en el conglomerat de poder que es projecta avui des de la internacional reaccionària. Karp i Thiel són cofundadors de Palantir i, almenys aquest darrer, manté una proximitat ideològica clara amb Curtis Yarvin, un dels autors prominents del que s’ha anomenat la "Il·lustració Fosca". Alhora, l’actual vicepresident dels EUA, J.D. Vance, havia treballat per Thiel i ha parlat bé de Yarvin. Així, Yarvin elabora les idees, Thiel finança i connecta i Vance executa políticament la seva visió.
La funció de lideratges com els de Trump o Milei, a parts iguals perillosos i grotescos, és la d’exercir sobre les institucions i consensos el mateix efecte que el de les bombes israelianes sobre Gaza o el Líban: arranar-ho tot, no deixar pedra sobre pedra i deixar el terreny preparat a la fase següent del pla, tan clarament exposat per Alex Karp al llibre La república tecnològica i al Manifest Palantir.
Encara no hem trobat el terme més escaient per definir el que se’ns abraona al damunt. Hi ha qui en diu tecno-oligarques, hi ha qui en diu tecnofeudalisme i hi ha qui en diutecnofeixisme. Probablement n’haguem de trobar un de més concís. Amb el nom que sigui, la seva càrrega ja fa tremolar el terra sota els nostres peus i la polseguera que aixeca s’albira a l’horitzó. No tenen altra cosa a oferir que opressió, dominació i explotació. Potser que disposem en bon ordre els nostres rengles.
Per oposar-nos amb èxit a la guerra llampec que, després d’anys de preparació, estan ja lliurant contra tots nosaltres els poderosos, segurament ens basti en fixar-nos en allò contra el que apunten el neoliberalisme, el populisme d’extrema dreta i els neoreaccionaris.
Si la lògica neoliberal del capitalisme desembridat provoca una acumulació de riquesa —i, per tant, tal desequilibri de poder— que la fa incompatible amb la democràcia, caldrà aleshores eixamplar els marges del que és imaginable i fer-ho possible construint les majories socials i polítiques necessàries. Aprofundir en el caràcter social dels Estats en què vivim serà la millor manera de garantir el caràcter democràtic de les nostres societats.
Si el populisme d’extrema dreta explota la por a l’altre i el neguit per un futur incert, caldrà restablir la confiança en la capacitat que tenim, plegades, de cooperar per al progrés comú. Caldrà construir una comunitat política que es manté viva perquè és oberta, diversa i plural.
Si el moviment neoreaccionari vol anorrear la sobirania popular a escala global, caldrà garantir el control democràtic del poder en cadascun dels nivells de decisió i en cadascun dels àmbits que afecten a la vida, partint de la igual llibertat de cadascun dels nostres congèneres.
Ferran Pedret i Santos, president del grup del PSC al Parlament de Catalunya
