Un estiu, diverses Catalunyes

Tres de cada deu famílies catalanes no disposen dels recursos necessaris per sufragar-se ni tan sols una setmana de vacances. Així ho recull l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’Idescat, publicada el febrer d’enguany. Aquestes xifres repercuteixen en l’esdevenir de l’estiu de milers i milers d’infants i joves de Catalunya. La seva situació contrasta amb les imatges d’aeroports i estacions de tren a vessar de viatgers que solen oferir la immensa majoria dels informatius televisius. Per a aquests nois i noies, que segurament no han trepitjat ni trepitjaran durant les setmanes de vacances escolars cap estació de tren ni cap terminal d’aeroport, i que probablement tampoc tindran l’oportunitat de passar uns dies a la platja o en un càmping, el seu estiu respon a una realitat ben diferent. En aquest sentit, el més probable és que la seva llar no disposi ni tan sols d’un aparell d’aire condicionat per combatre unes altes temperatures que són conseqüència del canvi climàtic i que representen una dificultat addicional per passar el seu dia a dia. Les dades, sense anar més lluny, indiquen que un 16,8% de la població catalana no es pot permetre mantenir el seu habitatge a una temperatura adient.

La realitat estival d’aquests infants, així doncs, sovint corre el risc de ser invisibilitzada per alguns mitjans de comunicació, que prefereixen oferir la cara ‘positiva’ d’aquesta etapa de l’any i vincular l’estiu a unes qüestions que no estan a l’abast de tothom. Per aquest motiu, és necessari – i exigible- que, en l’exercici de la seva responsabilitat cívica d’intermediació entre els esdeveniments que ocorren i la població, els mitjans informatius ofereixin una visió que respongui a la pluralitat i la complexitat de les realitats que conviuen durant l’estiu a Catalunya. Altrament, els telespectadors, oients o lectors, únicament amb les imatges de centenars i centenars de persones a les terminals aeroportuàries o ferroviàries, poden arribar a la conclusió que tothom té l’opció de fer turisme a altres ciutats o països i, per tant, que la immensa majoria de la ciutadania viu una situació econòmica pròspera.

Afortunadament, hi ha espai per a l’esperança. Recentment, a tall d’exemple, La Vanguardia es feia ressò dels campaments de sis dies que organitza el Casal dels Infants del Raval a Tavascan (Pallars Sobirà). Uns campaments dirigits a vint-i-set adolescents en risc d’exclusió social per als quals aquella gairebé setmana foren les seves vacances d’estiu. El text també explicava el fet que, per a molts d’ells, era la primera vegada que es banyaven en un riu o que pujaven a una muntanya.  

Amb tot, la vida encara pot ser pitjor. I és que quatre de cada deu nens i nenes queden exclosos d’activitats de lleure com casals, colònies i campaments per manca de recursos econòmics. No són xifres menors. Són uns números que constaten un escenari existent i palpable: l’economia creix, però la riquesa encara es reparteix de forma desigual.

La meva experiència personal, fa uns anys, com a monitor de colònies i campaments en un esplai va confirmar aquesta tesi. Precisament, recordo que per a alguns infants aquestes sortides eren simplement una etapa més dins de les seves setmanes estivals. Abans o després tenien la possibilitat de viatjar amb els seus progenitors, anar a la segona residència o visitar el poble d’origen de la família. Per a d’altres, en canvi, aquestes activitats eren el seu únic estiu. El seu període de vacances escolars es reduïa a passar deu dies en una casa de colònies o en un terreny d’acampada. Els pares d’aquesta canalla no disposaven dels recursos econòmics per poder marxar de viatge, anar uns dies a la platja o llogar una casa rural. És més, moltes d’aquestes llars passaven penúries per arribar a final de mes. El problema o la dificultat, per tant, no eren tant les vacances com les factures i les despeses que havien de pagar per poder viure amb un mínim de dignitat. Tanmateix, és una evidència que hi havia una diferència abismal entre aquells menors que havien tingut l’oportunitat de marxar uns dies fora amb la família i conèixer altres mirades socials, geogràfiques i culturals, i els que s’havien passat l’etapa estival entre les quatre parets del seu habitatge.

Les dades són molt il·lustratives. Potser la més impactant és la que indica que pràcticament un de cada quatre catalans pateix pobresa o exclusió social. Tot plegat mostra una Catalunya que es mou a diverses velocitats. O, millor dit, diverses Catalunyes que transcorren en paral·lel i que difícilment arribaran algun dia a confluir.

En els darrers anys la Generalitat ha impulsat polítiques per lluitar contra la pobresa. En destaquen plans com la Renda Garantida de Ciutadania o, més recentment, l'Estratègia de lluita contra la pobresa infantil 2025-2030. Tanmateix, tot i la importància d’aquestes iniciatives, el panorama actual evidencia que calen més recursos i mesures per fer front a una situació que reflecteix l’augment de les desigualtats, un factor que contribueix al malestar social i a la desconfiança cap a les institucions democràtiques.

Així doncs, aquesta batalla no és únicament contra la pobresa. És també un combat en defensa de les administracions públiques i la seva utilitat social. Obviar-ho sempre té repercussions negatives. És el que ha succeït als Estats Units o a l’Argentina, uns països on la força de les desigualtats s’ha entrecreuat amb lideratges autoritaris que defensen solucions  divisives i fàcils per a problemàtiques cada cop més complexes. I en aquests casos qui més hi surt perdent és qui menys té.  Per això, jugar amb el foc de les desigualtats, com fan Trump o Milei, sempre té conseqüències. És una qüestió que qualsevol ciutadà del món hauria de tenir present, entre altres motius perquè el que està en joc és la dimensió social de la democràcia, que no deixa de ser un dels seus pilars fonamentals. Aquesta és la gran batalla política actual. A l’estiu i durant la resta de l’any. A Catalunya i a tot arreu.