En aquell moment, m'envaïa la trista decepció que, darrere d'aquell furgó últim que escapava, se n'anaven també moltes altres coses. Des de les quatre gotes que havia plogut de vesprada, fins a una sensació d'embriaguesa que m'atorgava la falta manifesta d'hores de son. Fins i tot, una por petita que m'havia acompanyat al llarg del dia i que em feia més valent del que no soc.

En pocs segons, sentia que tot s'havia esvaït. "Teléfonos! Fuera teléfonos! Calla! Aparta! Calla!" I tot un comboi institucional a una velocitat imprudent per Campanar. Tot plegat, feia l'efecte d'una fugida (planificada curosament i amb calma, executada com un llamp, apoteòsica).

Però per què necessita fugir una Consellera de la Generalitat Valenciana? Encara més: de què? Potser fugia d'una negociació que havia allargat deliberadament durant més de tres setmanes, amb acords rebutjats pel conjunt dels treballadors (per insuficients i per incomplets), amb ultimàtums que s'esforcen a negar, amb propaganda fal·laç a xarxes contra els docents, declaracions incendiàries i impròpies d'una magnitud institucional com la seua. Potser fugia de les dilacions que s'han emprat per a extenuar-nos, de l'ara sí i ara no. D'una mesa més, aquesta en diumenge, en la qual no es negocia, sinó que s'imposa un calendari que respon a aquestes dilacions encara.

Potser fugia d'haver-se citat a les sis de la vesprada per a tardar poc més d'una hora en despatxar el personal. Potser fugia de les hores que havia esmerçat abans de tornar a cridar els sindicats, que romanien asseguts per negociar, i dir-los que se n'anaren. Potser, de les intervencions policials abusives d'aquell capaltard, que ja tots coneixem. Potser, del requeriment de mitjanit, amb conseqüències penals, perquè els sindicats abandonaren l'edifici immediatament. O és que fugia de nosaltres, del professorat?

Moments abans de contemplar aquell furgó últim que escapava, secretament, em sabia fent la meua primera imaginària. Guardàvem l'edifici de Conselleria per dignitat, tota la nit, tant de temps com calguera. Millor dit: tant de temps com calguera a l'equip experimentat d'antiavalots que, vora les dues de la matinada, van aconseguir burlar una imaginària inexperta, més que primerenca. I van evacuar Ortí i els seus (entre els quals, CSIF, que no van poder expulsar amb un requeriment de mitjanit).

I per què el professorat ens hem de sentir en un servei militar, fent imaginària? Per què s'ha instal·lat en l'ambient un deix bèl·lic? Potser hi contribueixen les actuacions violentes d'alguns membres de la policia, l'amenaça constant en posar-se el casc dels antiavalots. Potser la deshumanització dels i les docents, amagats rere una retransmissió taurina —a qui li sona?—; així com la deshumanització de les demandes, reduïdes al titular del "només volen més diners". Oblidar la part humana de tota aquesta reivindicació (inclusió, llengua, teixit social, infraestructures sanes).

Potser, un esforç excessiu de la Consellera per declarar-se de la part de l'alumnat i lesfamílies (en cap cas, de part del contingent educatiu que lidera). El mateix esforç en fer veure que el professorat està sotmés al criteri polític dels sindicats —vaja, quina capacitat il·lustríssima i com de desaprofitada—; que el que demana la pública no és per a la pública. Potser, un esforç encara superior en fer creure que ells encarnen el diàleg (valga la paradoxa: el di-àleg personificat només per un dels interlocutors). Uns esforços gens nous per invisibilitzar tot allò que els contraposa.

Al capdavall, s'esforcen a crear un "enemic". Crear un "conflicte". Crear una "batalla". I així, sembla que la millor explicació la done el llenguatge bèl·lic. Val a dir, però, que hi ha, en tota aquesta maniobra lingüística, un oblit no gens fortuït. L'únic mot de tot aquest arsenal guerrer que no han pogut usar en benefici propi ha estat "atac". Potser perquè han trobat sempre eslògans senzills, gens violents. Potser perquè, en la gran quantitat de mobilitzacions que caben al llarg de tres setmanes (que ara ja sabem quantes en són), no hi ha hagut cap incident. No hi ha hagut ni deixalles per terra. Potser perquè han trobat sempre una banda que assuavia tensions, colles de xirimiters, muixerangues.

Potser perquè s'ha assolit una representació demogràfica transversal, a l'ampla i a la llarga (majors i menuts; blaus i rojos; grossos i peluts). Potser perquè s'ha actuat absolutament sempre amb la calma de qui se sap en una reivindicació que no crea distincions, que no crea enemics, ni conflictes, ni atacs, perquè la pública és de totes i tots. Potser perquè "sabem que guanyarem".

La nit era definitivament blanca i continuava divagant en el meu símil militar i em reconeixia en un passatge de la novel·la Unitats de xoc, de Pere Calders (quina ironia, que també ens defensàvem del currículum esbiaixat que es proposa per al batxillerat): «i em fa l'efecte que si no fes precisament el que estic fent, mai més no podria fer escoltar la meva opinió, ni tindria dret a abraçar la meva dona, ni seria lícit que eduqués el meu fill».

I, quan va acabar d'aterrar la pols que alçava aquell furgó últim que escapava, vaig percebre una amarga impressió de pèrdua. D'haver quedat oblidats just en el moment en què allò que féiem era tan memorable.