L'amiant: una ferida obrera que Catalunya ha decidit tancar

Hi ha lleis que ordenen l'administració, n'hi ha que impulsen noves polítiques públiques i n'hi ha d'altres que, a més, serveixen per reparar una injustícia. La Llei d'erradicació de l'amiant que acabem d'aprovar al Parlament de Catalunya pertany a aquesta tercera categoria.

No és només una llei ambiental. Ni tampoc és únicament una llei de salut pública. És, sobretot, una llei de memòria, de justícia social i de responsabilitat col·lectiva.

Durant bona part del segle XX, l'amiant va formar part del nostre paisatge quotidià. Era present a les cobertes de les naus industrials, als dipòsits d'aigua, a les canonades, als electrodomèstics, als frens dels vehicles i a milers d'habitatges. Es considerava un material modern, resistent i econòmic. Però mentre s'estenia arreu, també anava sembrant una tragèdia silenciosa.

Durant massa temps, els interessos econòmics van passar per davant de les evidències científiques. Quan ja es coneixien els efectes devastadors de les fibres d'amiant sobre la salut, encara es va continuar fabricant, comercialitzant i utilitzant aquest material. El cost d'aquesta decisió el van assumir milers de treballadors i treballadores que simplement anaven cada dia a la feina sense saber que estaven posant en risc la seva vida. Per això aquesta llei és, per sobre de tot, un homenatge i un acte de justícia restaurativa. 

És un reconeixement a les persones que manipulaven aquests materials sense la informació ni la protecció adequades. A qui rentaven a casa la roba de feina, especialment les dones, impregnada de fibres tòxiques sense saber que també s'exposaven a la malaltia. Als fills i filles que van créixer en entorns contaminats. I a totes aquelles famílies que encara avui conviuen amb les conseqüències d'una exposició que es segueix manifestant dècades després.

Aquestes víctimes no sempre ocupen titulars ni apareixen als llibres d'història. Però formen part de la història de la nostra indústria, de la nostra classe treballadora i del nostre país. Catalunya els devia un reconeixement. I també una resposta actual, perquè l'amiant no és només una qüestió del passat.

Malgrat que el seu ús està prohibit des de fa més de vint anys, continua present en milers d'edificis, equipaments públics, instal·lacions industrials i habitatges. Encara conviu amb nosaltres de manera silenciosa, esperant que el deteriorament dels materials pugui alliberar fibres que continuen representant un risc per a la salut. Aquesta és la realitat que afronta la nova llei. I ho fa amb una idea molt senzilla però imprescindible: no es pot eliminar allò que no es coneix.

Per això estableix un cens públic que permetrà identificar on hi ha amiant, fixa les obligacions de les diferents administracions, reforça les garanties en la retirada dels materials, estableix un règim sancionador i defineix una planificació perquè Catalunya pugui assolir l'objectiu d'esdevenir un país lliure d'amiant l'any 2032. No es tracta simplement d'anar retirant cobertes de fibrociment. Es tracta de construir una política pública rigorosa, coordinada i sostinguda en el temps.

No tots els municipis han patit aquesta realitat de la mateixa manera. Hi ha poblacions que durant dècades van conviure amb la producció industrial de l'amiant i amb les seves conseqüències sanitàries. Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Badia del Vallès simbolitzen millor que cap altre territori aquesta història.

A Cerdanyola i Ripollet, la fàbrica Uralita va deixar una empremta inesborrable en centenars de famílies. A Badia del Vallès, una part molt important del parc d'habitatges encara incorpora materials amb amiant, fet que converteix la seva retirada en un repte extraordinari.

La nova llei reconeix aquesta singularitat i permet prioritzar actuacions en aquells territoris més afectats, alhora que reforça el suport als municipis, especialment als més petits, perquè disposin dels recursos tècnics i econòmics necessaris per afrontar aquest enorme repte.

Ara comença la part més difícil: desplegar-la amb recursos, coordinació institucional i constància. El cens s'haurà d'elaborar, els materials s'hauran de retirar de manera segura, caldrà ajudar els ajuntaments i acompanyar la ciutadania durant tot aquest procés. Serà una feina de molts anys, però també una oportunitat per demostrar que la política és útil quan és capaç de protegir la salut de les persones i aprendre dels errors del passat.

L'aprovació d'aquesta llei arriba tard per a moltes víctimes. Res no podrà retornar la salut ni la vida de tantes persones afectades. Però sí que podem evitar que les generacions futures hagin de conviure amb aquest mateix risc. Al capdavall, aquesta és la millor definició de la política: assumir responsabilitats, reparar quan és possible i prevenir perquè els errors no es repeteixin.

Erradicar l'amiant és molt més que retirar un material de construcció. És tancar una de les ferides més profundes que la industrialització va deixar sobre la classe treballadora del nostre país. És afirmar que mai més els interessos econòmics poden situar-se per damunt de la salut de les persones. I és garantir que el lloc on vius, el barri on has crescut o la fàbrica on treballes no tornin a determinar mai la teva esperança de vida.

David González, diputat del PSC al Parlament de Catalunya