Junts s'abona al mètode PP amb una ofensiva a Brussel·les contra la regularització de migrants

Junts ha decidit fer un pas més en el seu pols amb el Govern de Pedro Sánchez i portar a Brussel·les el seu rebuig al procés de regularització extraordinària de migrants aprovat per l'Executiu. El partit de Carles Puigdemont ha encarregat als seus serveis jurídics la redacció d'una denúncia davant les institucions europees en considerar que la norma vulnera directives comunitàries i relega el català com a criteri d'integració. La maniobra no només endureix el discurs dels neoconvergents sobre immigració, sinó que també els situa en una estratègia ja molt transitada pel Partit Popular, consistent a internacionalitzar a la UE les seves batalles domèstiques contra La Moncloa.

La formació independentista sosté que el decret aprovat pel Govern deixa fora el coneixement del català com a requisit per accedir a la residència i el redueix, a la pràctica, a un element opcional dins de l'informe d'arrelament en determinats casos. Segons el seu argumentari, això implica una marginació d'una llengua cooficial en un territori on, a més, una part substancial del procés d'integració social i laboral es desenvolupa en català. Junts afegeix que ni els tràmits de renovació ni la web del ministeri estan disponibles en aquesta llengua, una absència que utilitza per denunciar un nou greuge polític i administratiu.

El partit va més enllà de la qüestió lingüística i denuncia també que la regularització està provocant un "greu col·lapse" en els serveis municipals de Catalunya. En la seva nota de premsa, acusa l'Executiu central de descarregar sobre els ajuntaments un procés complex sense dotar-los, diuen, de finançament ni de capacitat administrativa suficient. El missatge enllaça amb l'enduriment del to de Junts en matèria migratòria en els últims mesos, cada vegada més allunyat del vell llenguatge de l'acollida i més pròxim a una lògica de control, filtre i pressió competencial sobre l'Estat.

A més, Junts ha aprofitat el xoc per carregar contra el Govern de Salvador Illa, al qual acusa d'haver venut als catalans que el català seria requisit per renovar la residència al cap d'un any i no haver-ho plasmat finalment en el text publicat al BOE. La formació remata així una doble ofensiva: contra Sánchez, per la regularització, i contra el PSC, pel que considera una renúncia efectiva a blindar el català també en la política migratòria.

El mètode PP: Brussel·les com a ariet contra la Moncloa

La jugada de Junts recorda amb força nitidesa la pràctica que el PP ha convertit en rutina cada vegada que ha volgut elevar la pressió sobre el Govern. L'exemple més clar va ser la llei d'amnistia. Els populars van activar el Partit Popular Europeu, van reclamar debats a l'Eurocambra i van traslladar a la Comissió Europea les seves denúncies sobre una suposada vulneració de l'Estat de dret. Dolors Montserrat va arribar a advertir que el seu partit aniria "fins al final" a Europa per frenar la norma pactada pel PSOE amb Junts i ERC.

No va ser un episodi aïllat. El 2025, el PP també va anar a Brussel·les per demanar que els fixos discontinus computessin com a aturats, intentant desacreditar des de l'esfera comunitària les dades d'ocupació de l'Executiu. El problema per als de Feijóo era que aquesta estadística s'ajustava als estàndards de la UE i de l'OIT, com reconeixien fins i tot les mateixes informacions sobre la seva ofensiva. És a dir, la via europea va tornar a ser utilitzada com un escenari de desgast polític intern, més orientat a erosionar el Govern que a corregir una infracció real del marc comunitari.

Junts es mou ara per aquest mateix carril. Portar a la UE una controvèrsia que, en el fons, és profundament política i territorial permet al partit vestir de litigi europeu una batalla que neix en la competició interna catalana amb Aliança Catalana. El català apareix així com a bandera, però també com a eina de pressió en un debat molt més ampli: qui controla el relat sobre la immigració, qui capitalitza el malestar municipal i qui treu rèdit d'un Govern obligat a negociar cada pas amb socis que no deixen de tibar la corda. La diferència és que, en aquest cas, el partit que adopta el manual de Brussel·les no és la dreta espanyola, sinó un dels seus exsocis de la dreta independentista.