Afegeix ElPlural.cat com a font preferida de Google.
Mantén-te informat amb les últimes notícies d'actualitat.
A El Gran Wyoming gairebé tothom el coneix per la seva ironia, les seves ulleres i aquesta capacitat per dir a la televisió el que molts pensen mentre cenen davant la pantalla. Però abans de convertir-se en un dels grans noms de l'humor televisiu espanyol, José Miguel Monzón ja feia anys que pujava a escenaris. I no precisament per explicar acudits. La seva primera eina per fer-se escoltar va ser una guitarra.
Perquè Wyoming no és un d'aquells famosos que, després de triomfar, decideixen provar sort en la música. En el seu cas, va arribar abans el rock que la televisió. Les càmeres van aparèixer després, quan ja havia acumulat nits de concerts, amplificadors i escenaris improvisats. Una trajectòria musical que ha discorregut en paral·lel a la seva carrera com a presentador i que explica força bé d'on surt aquest personatge a qui costa imaginar parlant completament de debò.
Tot va començar al Madrid de finals dels setanta, quan la ciutat començava a descobrir noves formes d'expressió i la música es convertia en refugi per a una generació que tenia moltes coses a dir. Allà va néixer Paracelso, una banda de rock en la qual Wyoming compartia escenari amb músics com Maestro Reverendo, el seu germà Julián Monzón, Aris Cuenca i Celso Velasco.
No era un grup qualsevol dins d'aquella escena emergent. El 1978, Paracelso va guanyar la primera edició del Trofeu Rock Villa de Madrid amb El trapichero, una cançó que va deixar constància d'una formació que preferia la desimboltura a les convencions. Un any després, els músics van tornar al certamen sota un altre nom, El Gran Wyoming y su Banda, i van tornar a emportar-se el premi. Les normes impedien repetir participació amb la mateixa denominació, però no semblaven contemplar semblant maniobra.
Vist amb perspectiva, aquella petita trampa tenia força del Wyoming que acabaríem coneixent. La inclinació a qüestionar les regles, la provocació i aquell humor que apareix fins i tot quan ningú no l'espera ja formaven part de la seva manera d'entendre l'espectacle.
El rock també podia fer riure
Paracels es va acabar separant, però Wyoming va trobar a Ángel Muñoz, conegut com a Maestro Reverendo, un dels seus grans companys d'aventures musicals. Junts van començar a recórrer bars i petits locals madrilenys amb una proposta difícil d'encasellar. Hi havia cançons, improvisació, bromes i una relació amb el públic que podia convertir qualsevol actuació en quelcom completament diferent del previst.
Durant anys, aquells escenaris van ser la seva particular escola. No hi havia teleprompter, realització ni possibilitat de repetir una presa. Si un acudit no funcionava, calia trobar-ne un altre sobre la marxa. I si algú interrompia des d'una taula, millor encara. La improvisació va acabar convertint-se en una de les senyes d'identitat dels seus espectacles.
Aquella complicitat també va donar lloc a Tres Tristes Tigres, un projecte compartit amb Moncho Alpuente que reunia música i humor en una mateixa proposta. L'enginy d'Alpuente, la versatilitat de Reverendo i la personalitat de Wyoming encaixaven en una fórmula que no distingia gaire entre fer riure i fer pensar.
La relació artística amb Maestro Reverendo es va perllongar durant més de dues dècades. El seu funció el 2012 va tancar una etapa important de la vida musical de Wyoming, encara que no va acabar amb les seves ganes de seguir tocant.
Los Insolventes i les ganes de seguir fent soroll
Amb una carrera televisiva més que consolidada, Wyoming va tornar a trobar una banda amb què compartir escenari. El 2009 va néixer Wyoming y Los Insolventes, un projecte sorgit d'una trobada amb músics que actuaven en un bar madrileny. El que va començar com una col·laboració espontània va acabar convertint-se en una formació estable.
Acompanyat per Miguel Ángel Ariza, Luis de Diego i José Alberto Solís, integrants de La Última Experiencia, el presentador va recuperar la seva faceta més rockera a través de versions de grans clàssics. Jimi Hendrix, Eric Clapton o Led Zeppelin formaven part de l'univers musical d'una banda que apostava pel directe, les guitarres i el plaer de tocar cançons que portaven dècades escoltant.
Els Insolventes van acabar recorrent escenaris de tot Espanya i van celebrar el seu desè aniversari a La Riviera de Madrid, acompanyats per convidats com Rosendo, Miguel Ríos, El Drogas i Iván Ferreiro. Una reunió que deia bastant del carinyo i el reconeixement que Wyoming havia collit també dins de la música.
El curiós és que, malgrat la seva popularitat televisiva, mai va semblar interessat a presentar aquesta faceta com una segona carrera. Per a ell, la música no era una novetat ni una extravagància. Era una cosa que portava fent des de molt abans que milions d'espectadors aprenguessin a reconèixer-lo darrere d'una taula de televisió.
Paracelso, Tres Tristes Tigres, els seus anys al costat de Maestro Reverendo i Els Insolventes formen part d'una mateixa història. La d'un músic que va trobar en l'humor una altra manera d'expressar-se sense renunciar a les guitarres.
Potser per això Wyoming sempre ha semblat tan còmode davant d'un micròfon, independentment que hagi de cantar una cançó o comentar l'actualitat. Després de tantes nits tocant en bars, el veritablement estrany hauria estat que acabés portant una vida silenciosa.